Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Entenèm-nos
La conferencia d'en Jaume Brossa a l'Atenèu i l'èxit del concert Pahissa han sigut pera molts com un descobriment de nous horitzons de l'art català. Bona part del jovent, com si li haguessin tret un pes de sobre, ha exclamat:—Prou art catalanista!—Alguns han anat més enllà cridant:—Prou art popular! —I tots amb la gran il-lusió del camí nou, han determinat fer art europèu... què europèu!... mondial.
Són airoses aquestes súbites girades impreses per una nova generació al incorporar-se a la marxa social. Es clar que són més boniques com a moviment exterior que no pas fonamentalment importants. Perque tots sabem prou que ni tot lo produit fins are per l'art català renaixent restarà absolutament insignificant per la Europa i pel món, ni tampoc cal fer-se la il-lusió de que desd'are, i sols per virtut de proclamació, anem a figurar resoltament en els grans escenaris. Tots sabèm prou que are, lo meteix que abans, això dependrà principalment de la alçada de la gent que'ns surti. Que tal pageset que no s'ho pensa se troba europèu un bon matí, i tals altres que tiren expressament per mondials no passen de nois de casa llur.
Però amb tot, no's pot negar que la girada es airosa i que, amb enteniment, la nova orientació pot esdevenir ben i ben feconda. I per enteniment vull dir, ans que tot, entendre ben be les paraules: o al menys probar-ho, que es lo que jo are voldria fer.
Què vol dir europeu? Què vol dir mondial? Aquí va be la esparça d'en Musset:
Toujours le cœur humain pour modèle et pour loi!
Le cœur humain de qui? le cœur humain de quoi?
Celui de mon voisin a sa manière d'être;
Mais, morbleu! comme lui, j'ai mon cœur humain, moi.
Si per art europèu s'entén sentir les coses propies amb un sentiment tan pregón i expressar-les d'una manera tan viva que, catalanes com són, per artísticament fortes fassin rotllo a Europa i a tot el món, diré que sí, que mai ens traurèm prou convencions del damunt i prou espectres del davant pera arribar a una lliure comunió europea i mondial. Però si per europèu s'entén girar-nos d'esquena a la nostra naturalesa viva pera poder estrafer mellor el sentiment i la expressió d'altri, diré que renuncièm a esser un poble per anàrnos-en individualment en dispersió de gents a aumentar, l'un la glòria de l'art francès, l'altre la de l'art anglès o alemany—perque l'anomenat art europèu no es una unitat, sinó una suma,—i la major part a morir obscurs fills d'un poble desconegut en qualsevulla arrabal de París o de Berlín (que pel cas podria esser Barcelona meteixa, per major gloria nostra!); i llavores sí que'l malentès hauria sigut terrible pera cadescú i pera la patria.
No creguèu mai que, arrencant d'una negació, haguèu d'arribar a cap afirmació veritable. Esser europèu per sí sol no vol dir res. Fixeu's en que aquest miratge de l'art europèu es una convergencia de l'art francès, de l'art alemany, del italià, del rús... Fixeu's en que Ibsen i la seva gent son ben noruegs, i que, justament per esser-ho amb tanta força, son tan europèus, tan humans. I Wagner, no pensà sobre tot amb el teatre nacional, i resultà de tan universal influencia? I coneixèu un esperit més fonamentalment rús que'l d'en Tolstoï, i tan humà que'ns el sentim tots a dintre de l'ànima? Mes fins a part d'individualitats tan poderoses, quina massa podriau assenyalar-me de producció artística europea que no sia marcada d'escola francesa, ni alemanya, ni russa, ni de cap determinada nacionalitat de la Europa?
I en el temps, què ha fet pes en el món sinó'ls grans moments nacionals, les grans escoles nacionals? No porten, les de gloria i influencia més universals, noms ben propis? No's diu teatre espanyol el del gran sigle, música alemanya la dels temps de Beethoven, pintura italiana la que encisa a tot el món, i arquitectura grega aquella pauta remota, però immortal, de bellesa constructiva?
I avui per avui quin es el poble que més pesa en el món sinó aquell de tipo nacional més caracterisat, més irreductible, més éll en qualsevol part del món i en qualsevol circumstancia de la vida; el poble anglès, en una paraula? Ells no han anat a esser mondials, sinó que han fet que lo seu fos lo mondial. I això es lo que s'ha de fer. Enfortint la nacionalitat s'arriba a la mondialitat; però d'una vaga mondialitat, abstracta, mai s'ha arribat ni s'arribarà a fer-ne cap nació.
Cal entendre's, cal entendre's... Que procurèm fer penetrar l'ànima catalana en la Europa, està molt bé; però suposar que, pera lograr això, haguem de negar lo català, està molt malament. Perque llavores què hi duriem a Europa? I no podent portar-hi res, el nostre europeisme seria que ella se'ns enduria a nosaltres; i no pels camins dels aires, sinó pels de Fransa o d'Anglaterra, o'ls de qualsevulla nació ben europea per haver sabut esser ben be nació.
Molts diuen, ignoscentment potser:—Oh! no cal preocupar-se'n d'esser ben catalans; fem lo que fem, prou ho serèm sempre.—Jo no ho crec pas així. Jo dubto molt de que nosaltres haguèm arribat encare a esser-ho ben be de catalans. Es a dir, no dubto, sinó que estic ben segur de que no ho som com cal, i bon troç se'n falta.
Doncs es hora de mirar de saber lo que volèm. Si volèm esser senzillament una provincia espiritual de França, per exemple, no val pas la pena de moure tant d'enrenou ni d'enquietar la modorra d'Espanya amb les nostres tarasconades: que no altra cosa seria, en aquest cas, parlar de nacionalisme, de metròpoli mediterrània, etz., etz. Mes, si aquestes coses les sentím seriosament, i les tením al cor en tota la llur gravetat, llavores no podèm donar per acabat el procés catalanista, ni menys per ben començat; llavores no podèm tractar lleugerament d'espectres la historia catalana ni les tradicions del nostre esperit que encare esperen esser estudiades ben de viu en viu; llavores no podèm arreconar definitivament els bailets ni les porqueiroles que, en llur estament, aparentment humil, ens serven el tresor del nostre casticisme, que ens es tant necessari pera arribar a esser algú en el món, que tant poc ens hem cuidat de descubrir, i que endebades cercaríem pels faubourgs parisencs.
Jo ja ho crec que la Maria Gay se desenganyà de cantar cançons catalanes més enllà de la frontera. Però, que us pensèu que fou per esser massa catalanes ella i les cançons? Doncs, no: fou, segurament, per esser-ho massa poc. Fou perque encare no hem tingut cap artista que enfondís prou en lo popular propi pera arribar-hi a trobar i a fer-hi sentir l'ànima universal que hi ha al bell fons: com Schumann, com Schubert, com Grieg...
Es bon xic graciós aquest menyspreu de lo popular en nom d'un civilisme que, si no hi anèm en compte, podria resultar un bon troç cursi en nostres mans. Fa pensar amb el cas d'aquell senyor que, havent encomanat un quadro a un pintor pera'l saló que s'havia fet decorar de nou, al veure figurada en la tela una escena rural—bailets i porqueiroles segurament—refusà l'admetre-la perque aquella gent tan esparracada no escauria—deia ell—al luxe del seu saló.
Alerta! alerta! no es pas l'anar amb guants tot el dia lo que fa més senyor, i cal no confondre la Europa amb el boulevard. La «Mireio» no es pas cap princesa, i'm penso que es més fondament urbana que la «Aphrodite» d'en Pierre Louys.
En art es perillós o pueril el dir: are ha d'anar tot cap aquí o are ha d'anar tot cap allà: perque la espontaneitat es la seva suprema llei i la vivor la seva major virtut. I pera fer art viu cal arrelar-lo enterra. Que'l nostre terrer estigui obert al cel i al sol i a tots els vents del món, sí; i això es absolutament necessari i s'ha d'enderrocar tot lo que ho destorbi. Volguèm el nostre art penetrat continuament de totes les influencies que pugui assimilar; però sempre fort en el seu terrer, en el que mai enfonzarà prou les arrels en busca de l'ànima propia; perque aquesta busca de la seva ànima es l'únic camí de lo mondial veritable.
Després hi ha l'altre camí d'Europa, molt més planer: n'hi ha prou amb agafar el tren amb bitllet pera qualsevulla estació de més enllà de Port-bou.
I are tria, jovent.