Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La iglesia cremada
Jo mai havia oit una missa com aquella. La volta de la iglesia esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruits, ausents, sobre tot aquell gran buit negre al fons hont fou l'altar major, la solera invisible sota la pols de la runa, cap banc pera seure, i tothom dret o agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Christ damunt, i un torrent de sol entrant per l'esgalabrat de la volta amb una munió de mosques dançant en la llum crua que aclaria tota la iglesia i feia semblar que oïem la Missa al mitj del carrer. El sol queia de plè en la mesa de fusta hont el capellà, pobrament ornamentat, celebrava; mentres en el chor, sense barana, cantaven els altres, arrambats a la paret pera no caure endavant...
Jo mai havia oit una missa com aquella. El Sacrifici era allí present, viu i sangnant, com si el Christ tornés a morir pels homes, i altra vegada en el Cenacle hagués deixat el seu Còs i la seva Sang en el Pa i el Vi. El Pa i el Vi semblaven fets de fresc: la Hostia semblava palpitar, y el vi, al esser abocat al càlzer, a la llum del sol, semblava sang que rajava... Jo mai havia oit una Missa com aquella.
I estic ben cert que tots els que erem allí, davant del Sacrifici celebrat en la pobre mesa de fusta blanca, davant del Christ maltractat, que era tot son ornament, entre la pols i la runa i el vent i el sol que entraven, i sentint encare entorn nostre'l rastre de destrucció i blasfemia que de tant poc havien passat per aquell meteix aire, hont are tornava a fer-se present el Sacrifici, el sentiem com mai l'haguessim sentit i 'ns penetrava amb una virtut nova i actual, com sols poguessin haver-la experimentada'ls primers cristians perseguits i amagats en un recó de les catacumbes, delitant-se majorment entre'l perill i la negació, en la iniciació del Misteri redemptor...
I llavores m'assaltà el pensament, el sentiment, de que la Missa sempre hauria d'oir se aixís, tremolant, i me semblà que després d'oferir el Sacrifici, el capellà se girava de cara a la gent que anaven entrant encare pel portal sense porta, la gent del carrer, corpresos al passar, de veure al descobert la celebració del Sant Misteri i aturant-s'hi encantats; que'l capellà—dic—se girava i deia, cridant, a la gentada:
«Entreu, entreu, la porta es ben oberta; vosaltres meteixos us la heu oberta amb el foc i el ferro de l'odi: i are heusaquí que trobeu a dintre'l Misteri més gran de l'Amor rediviu. Destruint la iglesia heu restaurat la iglesia, la que's fundà pera vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com are la veieu tancada, enriquida per dintre, amparada pels que hi venien a adormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa, i la vostra rebel-lió i la vostra desesperació n'heu embestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i us la heu reconquistada. I a nosaltres, els seus ministres, heu tornat, amb la persecució, la antiga dignitat, i a la nostra paraula la eficàcia amb la vostra blasfemia, i al Misteri de la Sang una virtut ja quasi desconeguda, amb la sang nova que s'ha vessat en la lluita. Que es extrany! El foc ha construit, la blasfemia ha purificat, l'odi al Christ ha reinstaurat al Christ en sa casa... Anèu-hi entrant, anèu-hi entrant, aquí el trobarèu com encare no'l coneixieu, com Ell es en vida i veritat, com Ell vol esser conegut per tots, i sobre tot per vosaltres...»
Quant astorada, eh?, s'hauria quedat la gent, quant muda i boca-badada, si'l capellà s'hagués girat sobtadament dient-los aquestes o semblants paraules! I jo estic en que les digué, o que tals paraules estaven en els aires d'aquella iglesia cremada; perquè jo les vaig sentir, no sé còm, però sí sé que'm retrunyien per dintre, que m'aixordaven. Aixís, quan en el moment august, el sacerdot alçà davant la gent la Hostia i el Càlzer, el Christ se'm feu tan present, tan viu en el meu cor, que no puc dir-ho... Jo mai havia oit una Missa com aquella; i, en comparació, puc dir que mai havia oit Missa. No ho sabèm, no ho sabèm lo que es això: i potser la major part dels cristians ens n'anèm d'aquest mòn sense haver conegut encare al Christ. Ja es prou que aquesta gent ens l'hagi hagut de donar a conèixer are de tal manera.
Sí, are ho veig, la Iglesia en viu de la persecució, perquè nasqué consubstancial amb ella; i el seu major perill està en la pau. Per això cobra força del poble, al perseguir-la quan la veu triomfant. Perque'l Christ ho digué als seus deixeples que sempre foren perseguits: aixís es que quan no són perseguits pels poders d'autoritat , ho són pels miserables que, sense saber-ho, volen tornar-la a son natural estat de dolor.
Perque aquesta es la llei de l'amor: patir pera no adormir-se, esser contrariat pera agafar major empenta; esser oprimit pera esclatar. I les multituts, quan més semblen mogudes per l'odi, no fan sinó actuar aquesta llei i la obeeixen sense coneixement, esgarriant-se per mil camins en les tenebres, cercant sortida a la llum.
Aixís vos haurà sobtat moltes vegades una certa semblança que les sectes anti socials tenen amb la primitiva Iglesia cristiana: s'hi assemblen en que invoquen com ideal un estat d'humanitat més perfecte; en que, en nom d'ell, abominen dels satisfets; en que treballen sobre tot entre'ls pobres, els ignorants i'ls desesperats; i en que'ls seus apòstols i seguidors quan convé saben morir.
D'hont els ve aquesta fè i aquesta eficacia i aquest valor? no us ho heu preguntat mai, vosaltres, tot condempnant-los? La teniu vosaltres aquesta valentia pera defensar la vostra fè? I l'haurieu de tenir major, perque vosaltres professeu la fè del Christ, que es la veritable i segura, mentres que'l seu ideal no s'alça ni un pam de terra. Doncs, què es això?
Jo us ho diré: que la seva, encare que sense llum, es una fè viva, i la vostra, amb tot i venir-ne de sigles la llum del cel, es una fè morta. Què feu vosaltres pera sostenir la vostra fè? què fan ells? Vosaltres la professèu maquinalment, com una rutina; cumplint amb certes pràctiques exteriors fins i a tant que no us impliquen fadiga ni perill. Eils practiquen la seva amb esforç i no's miren a arriscar-hi fins la vida. Doncs, de què os serveix a vosaltres la llum, si os heu tornat cegos? Mes ells tenen els ulls tan oberts, que'l rajolí de sol de justicia que's filtra per la seva tenebra abasta a il-luminar-los la vida i la mort d'una manera que ja no es pera'ls vostres ulls. Ells són el caos que vol brillar a la llum; mes a vosaltres la llum que us toca ja es en và, i mor en vosaltres meteixos, perque heu perdut la transparencia i el brill i no podèu retornar-la. Si avui el Christ tornés a començar en la terra, jo'm penso que els qui se'n hi anirien darrera foren més aviat ells que no pas vosaltres!
Mes are ells no veuen el Christ i van contra la seva Iglesia: es dir, contra la vostra. Per què? Perque entre vosaltres no hi estàn be; perque hi troben massa pau, massa ordenació, massa acabament. I el seu cor, atormentat per la ignorancia, per la pobresa, per la impotencia del seu desitj, no vol pau, que vol guerra; no vol ordre, que vol desordre; no vol acabament, sinó començament i novetat. Per això, a la seva manera, s'han fet un altra iglesia. Com que veuen la Iglesia del Christ, ocupada per la pau, ordenada, acabada, n'hi aixequen davant un altra sense Christ, caòtica, perseguida, plena de torment i inquietut, però també d'esperança. Aquesta es la seva, es la bona per ells, la que s'ajusta a la seva fè inquieta, i per això, viva. La fè s'adorm en la quietut, i a la fí mor. Per això Sant Pau digué que de la fè, la esperança i la caritat, la major era la caritat; i l'últim i major manament de Jesús fou el del amor: perquè l'amor no pot estar quiet, i aixís sols ell pot mantenir despertes i vives totes les demés virtuts que, sense l'amor, es com si no fossin.
I heusaquí el vostre mal: que en la Iglesia del Christ hi cerquèu massa la pau, que hi entrèu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fè!
Pensèu-ho be, què l'hi anèu a demanar vosaltres al Christ en sa Iglesia? Hi aneu amb pas esmortuit, a cercar la quietut sota ses voltes (i això si no hi anèu per pura vanitat); a oblidar vostres quefers i vostres inquietuts; a reposar de les vostres fadigues si'n teniu; i si no a entretenir els vostres ocis, a breçar la vostra lassitut en la lenta majestat dels cants sagrats i en els núvols olorosos de l'encens; a dormir. I què li demaneu al Christ, si es que encare us resta l'esma de demanar-li alguna cosa? Li demaneu pau, quietut, oblit, que aparti de vosaltres la tribulació i la amargura, que us dongui un bon sòn.
Doncs no es aquesta la pau del Christ. «La meva pau us dono, la meva pau us deixo»; digué: la «meva», que no es la pau d'aquest món. Mes vosaltres volèu instaurar la Iglesia en la pau del món, i per això'ls altres, quan us hi veuen, no hi poden entrar que no se'ls alci del pit inquiet un clam de guerra, i's rebel-len omplint el temple del clamor de la blasfemia, i en foragiten amb terror als fidels mitj adormits, insulten o sacrifiquen als ministres de l'altar, i tomben l'altar i trenquen els sants de pedra i cremen la iglesia i la fan caure en runes. I perseguida, atropellada, fumejanta, tacada de sang i de blasfemia, buida de cants i de la pau del món, sense portes ni altars, ni parets, ni volta, plena de vent i de sol i de pols i de mosques... i de dolor, aquella torna a esser llavors per ells la Iglesia del Christ que moria en creu.
No li tornèu a pendre al reedificar-la; no vullàu alçar-ne les parets més fortes, ni la volta més ben closa, ni hi posèu portes millor forrades de ferro, que no està en això la seva mellor defensa... i tornarien a adormi-us-hi; ni tampoc demanèu la protecció de l'Estat per ella, que massa semblava ja una oficina als ulls del poble en certs aspectes; ni vullàu gaires diners dels rics pera refer-la, que'ls pobres no puguin pensar que es cosa de l'altra banda i en rebin amb rezel el benefici. Que se la refassin ells: aixís podrà esser al seu modo, i sols aixís se la estimaràn.
Os pensèu que mai ho farien? Oh! que la vegin com are es: fumada, caiguda, miserable, abandonada dels rics que no hi troben son confort; abandonada de l'Estat, que ja us la defensava interessadament o de mala gana; prosseguiu-hi el vostre ministeri senzillament, toçudament, a prova de l'abandono, a prova de la miseria, als rigors del sol i del fret i la pobresa; que us hi vegin patir, que us hi vegin morir amb el Pa diví a les mans... i'ls pobres vindràn, no'n tinguèu dubte, els pobres hi aniràn acudint: primer, per mofa potser; després, amb curiositat, amb interès, amb admiració; i quan els tinguèu allí, diguèu-los planament la paraula santa, clarament per les seves orelles, tal com ella fou dita, justament pera orelles com les seves; donèu-los el Pa i el Vi de la Eucaristia amb el gest senzill amb que Jesús degué donar-lo, i diguèu-los les seves meteixes paraules... i els pobres us refaràn la Iglesia, jo us ho asseguro: i que no hi caldràn portes de ferro per defensar-la.
Sempre m'ha semblat que la Iglesia patia per manca de divulgació de la paraula sagrada. Jo no'n soc doctor i no sé perquè les coses s'hi fan com s'hi fan; ni tampoc puc dir exactament com podrien fer s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estàn en el temple la major part de la gent; el modo com oeixen missa; la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici d'Amor que en l'altar se celebra; la seva ignorancia de les paraules sublims que en ell son dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'ells mentres davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest mon i de l'altre, no puc menys de pensar:—Deu meu! quanta sublimitat, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! La baranella del presbiteri se'm figura espessíssima muralla que no deixa passar ni una espurna d'aquell foc sagrat, ni un raig de la resplandor del Sant Misteri que en l'altar flameja i brilla. Tot allò que's feu i que's digué pera redempció de les gents, pera edificació de les ànimes passa allí lluny de les gents, incomunicat al seu sentit, mut per les ànimes. Jo prou sé que tots els cristians tenen obligació de saber-ho lo que allí passa, que algún dia els hi ha sigut ensenyat, i que se'ls reclama una adhesió íntima i tota d'una pessa a tot lo que'l sacerdot diu de baix en baix, o en veu alta, però sempre inintel-ligible pel poble; mes també veig que la gent ha oblidat aquella remota ensenyança, que no més sab molt per alt lo que allí passa, i que aquesta adhesió íntima i passiva a les paraules i als fets del sacerdot, no's pot sostenir sense un estímul present i constantment renovat, perque requeriria una finesa espiritual o un fervor místic que no pot suposar-se ni exigir-se sinó en algunes ànimes rares i escullides, i que'ls llibres devocionaris que solen posar-se en mans de la gent—que saben llegir—s'ha de confessar que no basten a promòure'l, i fins cal dir que devegades més aviat l'adormen o l'extravien.
Mentres que jo m'imagino que, si's diguessin en alta veu i ben comprensibles per tothom els salms fortíssims del començament, i'ls fidels en sa llengua natural poguessin alternar-hi; si fossin llegides, cridades, al poble les paraules de foc de les Epístoles de Sant Pau, que's poden ben dir adreçades a tots els homes de tots els temps; si fos anunciat cada dia a la gent l'Evangeli, en la divina simplicitat dels seus passatges; si'l sacerdot oferís l'incruent Sacrifici pels fidels, de modo que ells ho sentissin; si'ls mostrés el Pa i el Vi tremolant i fent-los tremolar de l'inagotable sentit de les paraules que'n fan el Còs i la Sang de Deu, i tothom consumés amb ell el sacrifici, i la Comunió ho fos en tot el sentit de la paraula... ah! ja n'estic ben cert que la gent no's distreurien ni s'adormirien; ja n'estic ben cert que per cada un fora aquella la hora de més forta activitat espiritual del dia o de la setmana; ja n'estic ben cert que «la gent que van a Missa» serien en tota cosa ben diferents de lo que són are; i també estic cert que molts que are «ja» no hi van, «encare» hi anirien, i sempre hi anirien, i'l Christ regnaria d'altre modo entre'ls homes.
Are us han cremat la Iglesia: perdonèu-los, perquè de ells sí que pot ben dir-se «que no saben lo que fan», i que de no saber-ho, no'n tenen pas tota la culpa. Feu que ho sàpiguen: els Doctors de la Iglesia han de dir còm, però feu que ho sàpiguen; i ja que ells, amb el foc i'l ferro i la blasfemia han violat el sant rescinte, no tornèu a tancar-lo, sinó cridèu-los a ell, tal com ells se l'han obert, omplint-lo de runes i de sang i de dolor. No reedifiquèu les runes, no n'esborrèu la sang, no posèu bàlsam al dolor; perque no hi ha mellor esqué ni engranall pera atreure als mals contents i als que pateixen... als dolents—si'ls voleu dir dolents, que no sé si heu pensat be lo just—, que es el doble sentit d'aquesta paraula que té per tota rel el Dol.