Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Per l'Empordà

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


PER L'EMPORDÀ


 Jo no sé què té aquest Empordà que me l'estimi tant singularment, i que'm sembli que estimant-me'l an ell ja estimo a tot Catalunya. Es cert que tot Catalunya està en tota ella, i tota en cada una de les seves parts; però encare en aquesta de l'Empordà jo hi trobo, jo hi sento com enlloc, lo que podriem dir-ne'l principi actiu de la catalanitat.
 Vull dir que crec que si tot Catalunya se perdés, pero restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a esser un dia o altre més gran i més forta que mai hagués estat; i que si, pel contrari, de tot Catalunya sols l'Empordà 's perdés, la patria ja no fora ella meteixa. Veièu si us en poso de responsabilitat a sobre, empordanesos. No me'n volguèu mal, que jo vos ho dic a un fí de be.
 Perque d'un quant temps ençà me sembla observar una certa depressió en el sentiment de catalanitat, un cert enterboliment, un cert oblit. Se parla molt d'autonomia, així en abstracte, massa en abstracte; se parla molt de la Ciutat, mes en concret, potser massa en concret; se parla d'esser europèus, i sobre tot d'esser humans; i tot això ja està posat en rahó, bell descubriment! Però a tot això, tant meteix, hi trobo a mancar la sal: i la sal es Catalunya. Perquè mai he sentit dir de cap poble dels que més poden en la humanitat, que al ser-li preguntat per la seva naturalesa hagi respost:—jo soc humà—; ni crec que a Anglaterra ni a Alemanya la gent tingan cap punt en esser europèus, perque l'europeisme surt d'ells, ells fan la Europa i no la Europa an ells; i'm sembla que'ls ciutadans de l'imperi més mondial que mai hi hagi hagut, posaven tot el seu orgull i rebien tota la seva força de dir-se un nom: romans. Doncs aixís meteix crec que nosaltres, en la nostra mida i proporció, hem d'arrencar tota virtut d'humanitat i europeisme i lo demés en dir-nos catalans... perquè barcelonins no fora prou, per are.
 Potser algú'm diria que encare fora mellor dir-se espanyols d'una vegada: responc que estaria be, perquè ho som; però es que, avui per avui, dir-se catalans es dir-se espanyols d'una manera més viva, més eficaç i més plena d'esperança, que no pas amb aquesta paraula meteixa.
 Aixís, doncs, vetllèu, vetllèu, empordanesos, pel nom sagrat de Catalunya i pel vostre particular: que dia podria venir en que, seguint la meteixa trajectoria, us convingués més, i convingués més a Catalunya, que us diguessiu empordanesos més que no pas catalans. Perque hi ha més virtut germinadora concentrada en la espiga que en la garba; i encare molta més en el gra que en la espiga. Ja m'entenèu.

19 - xii - 1909