Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Marta
Devia ésser per aquest temps i per això are'm dèu venir a la memòria al cap de tants anys.
Va esser el meu primer emborratxament de les montanyes. Era molt jovenet i mai m'havia allunyat gaire del meu carreró d'a ciutat: i aquella sortida cap a les altures del Pirinèu fou un enlluernament.
Aquella gran serra com pensativa fins al cel, damunt del poblet rònec! Jo no'm cansava de mirar-hi fumejar les boires grans que s'hi arrossegaven. Còm hi roncaven les tempestes allà dalt! cada dia hi plovia, hi pedregava; i llavores en venien uns grans vols d'aucells grossos que passaven tan alts damunt del poble, que'l seu vol semblava lent com el d'un núvol. Còm me feia somniar aquell pas solemne per la altura! Després lluhissors travessaven entre'ls vels de la pluja, i la tempestat se desfeia. Més tart la carena s'alçava negra i quieta fins al cel blau i estel-lat de la nit silenciosa; i al poble hi venia una gran frescor de la serra tota mullada.
I a punta de dia hi anavem alegrament: mes, dihent alegrament, no puc pas dir tota la meva alegria, ni la mena de la meva alegria. No sé, me semblava que pujava al cel.
Costes amunt tot era fresc i mullat, i reia'l vert per tot arrèu, i'l sol naixia. Cantavem; perque'l dir ja era poc. Trobavem grans vacades bruelant en la soletat de les costes verdes penjades del cim a baix immensament, que feien perdre l'esma de les distancies. Després emprenguerem una torrentera de molt mal pujar, dreta i pedregosa que'l sol ja hi picava de valent i molt encofornada.
Patirem en aquell tros, que fou molt llarc; però a la fi sortirem a un delitós replà tan vehí del cim que semblava que'l podriem tocar amb les mans.
Hi havia unes quantes cases de pagès, grans: la palla i rossejava, les gallines corrien per tot arrèu, i lo que'ns delità més, el fort soroll d'un salt d'aigua escumejant blanquíssima i formant en el replà un ample safreig que les dones hi rentaven a l'ombra d'uns roures molt grans. Nos asseguerem beatament a l'ombra, i jo no crec mai hagi sigut tan feliç.
I ahont ens donaràn dinar?
D'una de les masies, la més gran, sortí un home en còs de camisa, alt, escardalenc, cara-menut, la boca gran, les dents clares, molt obsequiós. Se trobà conegut amb el pagès que'ns acompanyava, i'ns pregà de dinar a casa seva.
Tot justament aquest matí he caçat una llebrassa —deia—que farà molt bon plat.
Nosaltres ja ho crec, que de molt bona gana, i mentres ell se'n anà a ordenar el dinar, marxarem fins allà una font propera, que jo en ma vida he begut aigua com aquella: glaçada! i clara, com aire.
Es molt obsequiós aquell home; — diguérem al pagès.
—Prou, prou,—feu ell—emperò no'n corren pas gaires bones veus. Diuen que té un presiri per ell,— afegí amb un cert terror. Tots callarem un xic esgarrifats. —Sí, què hi sé jo?—anà dihent tot roncejant, —va entrar a possehir aquesta gran heretat que era d'un seu cunyat que va morir de desgracia: el varen trobar mort per assí baix, ferit d'un tret. De primer, van dir si caçant se li havia aviat l'arma; però després van formar causa an aquest. I, vaja, no ho sé còm se'n va sortir. Lo cert es que la heretat anà a la seva dòna, que era germana del mort; i la dòna se li va morir al cap de poc temps d'una malaltia extranya; i are tot es d'ell, es dir, d'una noia, filla única, que encare es xica... I vaja... deu tenir deu o dotze anys...—I al veure que tots restavem motxos i una mica astorats, afegí alçant la veu alegrament com per encoratjarnos:—Oh! altrament es un home molt esplèndit; ja'ns donarà bona minestra, ja!
Ens en hi anàrem tot xano xano, i l'home'ns acullí amb grans alegrois, fent-nos entrar desseguida a la casa, i portant-nos al pis de dalt, a una gran pessa empostissada, negrosa, baixa de sostre, i molt fresca, amb una finestra oberta de bat a bat que donava al daltabaix de montanya plè de la soleiada de mitj-dia. El vent movia les fulles dels pollancres, i això i una gran cantadissa de galls i la remor de l'aigua era tot lo que's sentia en la bella calma del defòra.
Nos assentarem a la llarga taula que no més n'ompliem un cap, parat amb estovalles de lli, nètes de bugada; i, com de fet, el dinar fou d'allò bò. De lo que'm recordo més es de la llebra, negra en el suc negre, que era més gustosa!
Aquell home alt i magre, de cap petit, a proporció, i grans braços i cames, se desfeia en obsequiarnos; parlava alegrament, i reia esqueixànt-se-li amplament la boca i mostrant les dents esclarissades, de forta mossegada. Nosaltres corresponiem, però no podiem rompre una involuntària reserva, una mena de fredor que no hi podiem fer més. Ell, a moments, semblava adonar-se'n, i en els seus ulls petits, però nèts i penetrants, s'hi traslluhia de tant en tant un ràpit esferehiment, una mena de dubte, d'interrogació, mirant-nos... pero això passava desseguida.
Mentres preníem el cafè—perquè ni'l cafè hi mancà (fort, espès)—comparegué al menjador una nena d'uns deu o dotze anys, rossa com el blat, agraciada, amb aquesta gracia feréstega i dolça ensemps de les criatures de montanya; però en ella vencia la dolçor. Era més maca! Tenia'ls ulls blaus i un lleuger vel de tristesa en el rostre tan pur.
—Marta! exclamà son pare amb efusió al vèure-la. —Marta vina!—I la cenyí amb sos grans braços. Es veia que se la estimava molt. Li donà lleminadura de la taula. Oh! la pubilla...
Quan volguerem pagar lo degut del dinar, de cap manera! Oh! i còm se va posar! rialler, agassajador, per això, però:—Cà! això no es pas un hostal. Es sa casa pera tot lo que'ls convinga.—Llavores diguerem que be podia acceptar la nena un present: ella mirà temorosament a son pare i... encare que'm matessin no podria dir si ell hi consentí o no; i si'l present li fou donat. I marxarem.
Que me'n he recordat sempre més d'aquella criatura! D'això han passat potser vint-i-cinc anys. Al principi hi pensava molt, i passant el temps la veia de lluny créixer i fer-se dòna. Sobre tot, hi pensava en les nits d'hivern, en mitj del bullici de les festes nocturnes ciutadanes.—Què dèu fer are ella en aquell recó de montanya?—pensava jo. I la veia dormint, bonica, amb aquell vel de tristesa, aquella ombra de crim damunt la puresa de sa vida. Marta!
Passaren anys, i al cap de dèu o dotze, un estiu torni a passar per allà dalt. I llavores feia temps que la agitació de la juventut m'havia mitj esborrat aquell recort. Passarem de camí amb una comitiva pera doblar la carena. Arribarem al replà frescal: les masies, el salt de l'aigua, les dones rentant a l'ombra dels grans roures: tot era aixís meteix.
Demanarem camí, no sabent be per hont anar a trobar el coll: una d'aquelles dònes ens l'explicà; i mentres ho feia, de la masia més gran sortí una jova d'uns vint i tants anys, rossa, esbelta i forta; semblava casada ja; s'acostà i acabà d'assenyalar-nos el camí. Es clar que debia ser ella. Jo tenia'ls ulls fits en ses faccions pures sens poder mòure'ls; el cor me batia; però no vaix gosar preguntar res, ni dir una sola paraula. Ningú del país anava en la comitiva, i era inútil parlar d'aquella historia. Seguirem nostre camí.