Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Per curt de gènit
Es un fet d'aquells que, per contar-lo entre sis, dins d'una tartaneta trescant, trescant, per la carretera, no n'hi ha d'altre. Afigurèu-se que ja hi som i que hem de matar el temps aixís, i estic cert que us plaurà. A mi ja'm semblaria que m'hi trobo, si no fos un esvalot d'ànecs i gossos que sento a sota'l meu balcó, en aquest fòra-vila hont he vingut a raure, que no'm deixa pas retrèure'l del tot a pler; però sà-com-llà'm va quedar tan present, que be n'haurèu la substancia.
Doncs, diu que era un minyó de ja uns trenta-cinc anys o més, d'una casa de pagès de per aquests volts, que's feia la vida al costat de l'herèu i la jova tant planament que mai havia pensat en casar-se; o si hi havia pensat, tant se valia, pel cas; perque lo cert era que ell mai havia obert boca d'això a cap fadrina ni a ningú, ni altrament tampoc se li havia conegut llei d'afició d'aquestes. Lo que sí que tothom el trobava molt aixut de paraules i curt de gènit. I això que era alt i ben plantat i, sorrut i tot, hauria fet goig a més de quatre que no li haurien pas dit que no. Tant se val, no'ls va pas donar aquest treball.
Però heusaquí que un dia son germà l'herèu li diu si voldria arribar-se a Vich a tractar quelcom amb un negociant d'allí que'ls solia comprar la cullita d'aquell temps; i l'altre, prou, prou, va dir que sí, que s'hi arribaria. Amb el negociant ja's coneixien, perque l'altre havia vingut prou vegades a pagès per fer tractes; però ell a Vich a ca'l negociant poc hi havia estat mai.
Arriba, se fa ensenyar la casa—una casa molt bona, semblava,—truca, i li obra la porta una noia d'uns divuit anys, molt aixerida, que'l fa entrar a la sala amb tot compliment. I lo que sòn les coses—aquell home que en sa vida s'havia fixat en cap dòna ni havia fet cap pensament de casar-se, diu que'l meteix va esser veurer aquella noia que fer-li un salt el cor i sentir com una veu de dintre que li digués resoltament: «Aquesta ha d'esser la teva dòna.»
El negociant va acullir-lo amb uns grans alegrois, i pera poder parlar amb més calma del tracte que duien entre mans, el convidà a dinar. Va conèixer la familia, que eren marit i muller i dues noies: la pubilla, i l'altra que ell se'n havia enamorat. I se'n va anar enamorant encare més, fins al punt de que, resolt com estava a demanar-la, però no gosant fer-ho aixís de cop i volta, no va marxar al endemà dematí com tenia pensat, sinó que, amb la excusa d'altres quefers, anà allargant la seva estada i repetint les visites a la casa.
Quan ja li semblà haver donat a entendre la seva afició pera que'l pas que volia donar no semblés massa sobtat, un día cridà apart al vell i li digué aixís, un xic embarbossat per la seva curtedat de gènit i de paraula:—Mirèu, Antón, me sembla que amb les vegades que som vingut a casa vostra ja haureu pogut compendre la meva intenció envers la vostra noia; amb això us la demano...
— El vell ni'l deixà acabar, sinó que, tot trastornat d'alegria, li digué que no podia demanar-li pas una cosa que li vingués més de gust; i que si ell n'havia parlat ja a la noia. El minyó li confessà que no, perquè ell no tenia pas esma pera aquestes coses.—Està be,—feu el vell,—ja n'hi parlaré jo, i aquest vespre pots venir a saber la resposta; i si es com jo penso i desitjo, soparàs amb nosaltres.
Ve 'l vespre, i'l xicot compareix tot ansiós a la casa: i'l vell lo fa entrar i li diu tot satisfet:—Mira, la resposta te la donarà ella meteixa. Noia!—crida; i s'obra la porta de la sala i compareix la pubilla; i tota sotocada, però coneixent-se-li be que era d'alegria, li diu que sí, que ella també s'havia agradat d'ell, i que seria contenta de que les coses anessin avant.
El minyó va quedar sense paraula per tornar; ell havia volgut demanar la petita, i'l pare, no pensant que's pogués casar primer sinó la pubilla, s'ho havia près per la gran. Còm li deia are an aquella noia, i als seus pares, tan creguts i contents, que allò no anava per ella, que'l seu intent era per la petita? No gosà de cap manera; però tot trasbalsat s'excusà de quedar se asopar amb ells,—no hauria pas pogut,—i se'n anà que se li veia lo trastornat que estava; però'ls altres s'ho prengueren per turbació de la meteixa alegria en un home tan encongit com aquell, i'l deixaren anar donant-li comiat fins l'endemà.
Ell que l'endemà a la tarde se'n hi va tot resolt a cridar al pare a soles i a dir-li lo que feia al cas, pera que ell aclarís com volgués el malentès a la noia i la mare. Però justament aquell dia s'esqueia esser el sant d'aquesta: i vetaquí que arriba l'home a la casa, el fan entrar a la sala, i se la troba tota plena dels parents i coneguts que anaven a donar els bons dies a la senyora; i allí me'l presenten a tothom com a promès de la pubilla, que no s'hi veia de cap ull de cofoia que estava. Ne volèu allí d'enhorabones, i de rialletes, i de copets a la espatlla! Llavores sí que'l xicot s'ho vegé perdut; i determinà d'entornàr-se'n a casa seva, i un cop allí parlar-ho amb son germà i la jova, i amb més repòs escriure una carta al pare de la noia especificant-li per escrit lo que de paraula ja no's veia amb cor de donar-li a entendre.
Però heusaquí que l'herèu i la jova li començaren: què faràs, què diràs, i quin sofoco per la noia, i quin mal paper davant de la família i de les coneixenses i de tota la població, com aquell qui diu, que a hores d'are ja tothom ho sab; i que si la pubilla li desagradava tant; i ell: que no, que tant com desagradar-li, no; i ells: que, doncs, perquè havia de donar aquell mal trago; que aixís com aixís l'altra noia, no sabent res del primer intent, no se'n podia doldre; en fi, en tal manera l'entabanaren i tant incapàç se veia ell de moure tot aquell terratrèmol per sí sol, i pensant que després de tot, els pares, despitats, la petita ja tampoc li donarien, el bon minyonàs no digué res, deixà fer, i fúmere! amb la pubilla's casà.
Are, còm va anar-li de casat, no ho volguèu saber; molt malament, diu. Malaventurat l'home que es fluix de mena; perque la més gran sort se li pot tornar desgracia. Ja ho veièu.