Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/L'Yxart
Sempre'm sembla que se m'ha de presentar al davant amb la boca mitj oberta per aquella rialleta que, no sé còm, resultava irònica i carinyosíssima al meteix temps. Se'm acosta gronxant-se un xic al caminar, lo cap decantat amb indolencia, les mans cargolant lentament el cigarret de paper, i m'emprèn amb aquell enrogallat i esforçat Olaa! que aixamplava'ls esperits i convidava a la intimitat.
Amb tot i amb això, a mí, l'Yxart sempre m'havia imposat una mica: la expressió de la seva fesomia, mentres un li parlava, era constantment com si ell anés a dir sobre l'objecte de la conversa alguna cosa que tenia ben pensada, però que no la volia dir fins que un hagués acabat d'explicar-se del tot. Aixó'm pertorbava: procurava acabar lo mellor que podia, i'm quedava interrogant-lo amb el meu silenci, impacient per la paraula que li endevinava a punt de sortir dels llavis. Ell encare la retenia un moment, brandant un xic el cap i com cercant la expressió definitiva, la més justa; i desseguida deia una cosa clara, precisa, categòrica, que, de moment, un no trobava res que afegir-hi ni objectar.
Recordo que, are fa quatre anys, quan lo gran èxit de Pequeñeces del P. Coloma, un vespre, en l'Atenèu, jo tractava d'explicar-li la meva impresió sobre aquella novela: lo que m'havia agradat i interessat, tot trobant-hi un no sé què de fluix, de superficial, d'inconsistent que no'm satisfeia. Jo aquells tipos de la novela no més els veia per fòra; la personalitat, el temperament me resultaven incomplerts; el medi en que's movien mancava de força, d'intensitat: tot plegat ho trobava baladí, i en moltes coses fals... i amb tot i amb això, ho havía llegit amb gust i amb interès fins al cap d'avall: i aquí eren els meus apuros pera esbrinar la extranya complexitat de la meva impressió.
Ell que a l'últim me diu: «Ja veurà; Pequeñeces són una sèrie de quadros i tipos a la acuarela, amb tot lo de incomplert, de poc fet i fins de convencional que aquest procediment se porta; però també amb la seva frescor, simplicitat i espontaneitat atractiva. Dintre d'aquest gènero reconec un gran valor en Pequeñeces.»
Era això, era justament això la impressió que jo no havia sabut definir-me: ell me la va aclarir i precisar per sempre més amb moltes menos paraules encare de les que jo he posat pera explicar lo seu pensament.
I lo notable era que coses tan justes i tan ben pensades les deia sense sombra de pedanteria, sense ènfassis, ni com aquell que fa un descobriment; però tampoc amb tímides restriccions ni atenuacions, ni afectant modestia o desconfiança en si meteix: nó; les deia amb convicció, amb naturalitat, amb una certa lleialtat intel-lectual que atreia, i que descansava la intel-ligencia.
Gosava fama de burleta graciosíssim, i ho era; però les seves burles no tenien res de la murmuració verinosa i dita amb veu baixa, amb les que's fereix a un ausent a traició: no eren un xiu, xiu. Eren burles en alta veu, franques, generoses (si val a dir-ho aixís), trascendint més a les idees generals que a la persona del criticat. De modo que feien l'efecte de que aquest les podia sentir i, tenint bon gènit i enteniment de certa altura, ell meteix havia de participar de la rialla general; i si tenia mal gènit o l'esperit poc ample, podia enfadar-se una mica i fins molt de moment, però mai havia d'enemistar-se irreconciliablement amb l'Yxart, qui, amb lo cap ben alt, podia allargar-li la mà desseguida, l'altre estrènyer-li sense baixesa. Per això, un disfrutava tant sentint les seves bromes: n'assaboria la gracia i no sentia cap remordiment de que allí's fes mal d'amagat a ningú.
El seu esperit era noble perquè era fort, i duia una empenta de vida!... No fa pas molt temps, quan ell encare no's pensava estar mal com estava, un dia vaig trobar-lo a la Rambla i'm va parlar tot animat d'un nou remei o tractament que pensava seguir i que creia que li havia de treurer aquella afonia tan toçuda.—Hem de cridar! Hem de cridar!—deia,—pobre! amb la cara tota il-lusionada i esforçant còmicament aquella veu... que volia tornar a ser veu...
I que no ha tornat a ser-ho... Ni ho tornarà a ser?... La fe amb un altra vida, amb una continuació d'aquesta vida, se'ns imposa pel gran amor que tenim al nostre viure; i a l'imaginar aquella continuació, per força hem de manllevar formes i sensacions a nostra actual existencia. Per això a un li sembla que, al travessar lo llindar de la vida nova, té de trobar desseguida als morts que ha conegut i estimat, i que'ls té de tornar a veure, tals com ja'ls coneixia. Per això, are'm plau imaginar que quan aquesta hora arribi, del grupo dels que m'esperin, n'ha de sortir l'Yxart, el meteix Yxart, tal i com jo'l vaig veure a la Rambla la última vegada; i que se m'ha d'acostar amb aquella rialleta, gronxant-se un xic al caminar, lo cap decantat amb indolencia, i m'ha d'empendre amb aquell fort i enrogallat: Olaa!
La mort es una cosa tan incomprensible! I no obstant, com tota llei de la naturalesa, dèu ser una cosa tan sublimement senzilla!