Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Brindis

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


BRINDIS

Als felibres provençals

(En el cinquantenari del Felibrige. - 1904.)

Germans grans: vostra festa m'enamora
i el meu cor alça el vol i se n'hi va.
Al raig del sol de maig, triomfadora
la vostra copa santa veig brillar.

Oh! pogués amb vosaltres beure en ella
el glop ardent i dolç del vi pairal,
per a cantar una cançó novella
embriagada del regust terral!

Jo sent d'aquí la llengua d'oc que canta
en el bull remorós del vostre vi:
tota ella en vibra, vostra copa santa,
prenyada de cançons que han de florî.

Les cançons floriran en vostres llavis:
un maig dintre del maig serà el convit;
i, al raig del sol que us el farà aclarit,
hi sentireu dansar l'ombra dels avis.

Germans: quan brindareu per la nació,
penseu en els germans de Catalunya:
pareu l'orella envers la terra llunya,
i oireu nostres crits com un ressò.


A Guanyabéns

Perquè heu sabut amb dignitat
anâ a cercar la poesia
dintre d’un verb emmanllevat
havent-ne pròpia correntia,
vos ens posem tots al costat
amb tal de veure si ens pendria
la vostra santa humilitat.

La poesia s'ha enternit
del tracte vostre temorós,
i an-e l'humil ha concedit
allò que nega a l’orgullós:
tota sa gràcia us ha rendit,
i les llunyanes resplendôs
en vostre verb han resplendit.

Al català, que tant aimem,
d'aquesta llum heu fet ofrena:
per’xò nosaltres, que el volem
amb lluïssors de tota mena,
ara a l’entorn tots vos estem
perquè la copa en què bevem
de vostra llum se’ns torni plena.

19 - XI - 1910





Amics: és hora de que, veire en mà,
li fem l'ofrena i li retem lloança
an aquest nostre escotorit germà
que ens és tornat d'aquella dolça França.

Quan ell partí amb el raig de sol al front,
encar dormien en la fosca entranya
de dur massís, les formes que ara són,
llur son de pedra al flanc de la muntanya.

I ell les anà una a una desvetllant:
desemboirà amb mans fortes i amoroses
el llim de pedra tot al llur voltant;
i elles aparegueren somnioses
amb el somrís que, arreu on naixent van,
tenen, les coses, de sentir's formoses.

Són germanes d'aquelles immortals
filles del nostre mar a l'altra banda;
mes d'aquell temps no oïren els senyals
i perderen llavors la dolça tanda.

I ara, a la veu del nostre evocador,
s'han alçat a la llum, i se les troba

amb aquella mateixa serenor
del geni antic, pro amb una tendror nova.

Ell les ha dutes com exemple aquí
del sol possible d'un reviure noble.
Amb elles sembla haver'ns vingut a dî:
— Catalunya: assemblar-te'ls-hi o morî! —
Germà: has sigut profeta pel teu poble.