Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Fragments d'«Enric d'Ofterdingen»

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre els fragments en vers d'«Enric d'Ofterdingen». Per a d'altres versions, vegeu Enric d'Ofterdingen.






FRAGMENTS
D'«ENRIC D’OFTERDINGEN»




DEDICATÒRIA

I


Tu el noble impuls has despertat en mi
d'entrar del món en l'ànima profonda:
la teva mà, que em pren i que em deixonda,
me fa seguir pel tempestós camí.
Al nin has ensenyat el pressentî
enduent-te'l per la màgica encontrada;
tu ets l'amorosa entenimentada
que el jove cor promous a un alt sentî.
Què em lliga encara an aquest cos pesant?
La vida, el cor, són teus eternalment;
ton amor, en la terra em va guardant;
per tu en mon art vull viure noblement;
tu, aimada, inspiraràs el meu accent
i vetllaràs tranquil·la en el meu cant.

II


En son etern mudar ens és salut
el sant poder del cant en 'questa vida;
d'ell en l'eterna pau es beneïda;
ell ens banya en eterna joventut;
ell vessa en nostres ulls la plenitud
de la llum que la via ens fa aclarida,

i per l'ànima té, sana o ferida,
meravellosa embriagant virtut.

En la font abundosa jo bevia
i ho trobí tot en aquell veire sol,
i vaig podê alçà el rostre amb alegria;
mon seny suprem dormia en son bressol;
vaig veure com un àngel que venia,
i, en sos braços despert, vaig alçâ el vol.



Entre esbarzers, la roba a trossos,
el trobador per munt se'n va.
Amb aigua al coll passa els rius grossos;
no acut ningú a dar-li la mà.
Perdut i sol, mou ara els passos
penosament, trist i afligit:
ja ni el llaüt pot tenî als braços
i té el cor tot adolorit.
—Trista és ma sort, sense esperança;
desemparat arribo aqui:
jo porto arreu la benaurança,
però ningú me'n dóna a mi.
Jo l'alegria de la vida
porto a tothom, fent-li més lleu,
i amb una almoina escarransida
cada un m'aparta de prop seu.
Tal com el pas de primavera
és el meu pas davant la gent:
ningú m'atura ni em fa enrera,
ningú em pregunta mon turment.
Tothom espera la collita
sense pensar en la llavor:
jo els dono el cel que a orâ els invita,
i ningú em dóna una oració.
En els meus llavis de poeta
sento un poder d'encantament:
així sentís en la mà dreta

el llaç d’amor que es va estrenyent!
Ningú s'adona del que arriba,
que ve de lluny assedegat.
¿Quin cor, veient ànsia tan viva,
serà mogut a pietat? —
Cau i s'adorm en l'herba alta
el rostre encar mullat pel plor.
Llavors l'esprit del cant l'assalta,
parlant-li així dintre del cor:
— Oblida ara el que sofrires,
que ja t'acostes a la pau:
lo que en els camps mai assolires
ho trobaràs dintre el palau.
Trobes, al fi de ta fatiga,
de ton afany el pac més alt:
en lloc de murtra, una mà amiga
te posa al cap corona real.
Has desvetllat una harmonia
i en un gran cor t'has fet la llei:
pels forts graons de la poesia
puges a ésser fill d'un rei.



Alça's alegre i amb gran pressa,
el trobador, del somni suau:
el parc ombriu ardit travessa
fins a la porta del palau.
Veu la muralla llisa i muda,
mes el seu cant s'hi ha enfilat:
en veu baixar, d'amor vençuda,
a la princesa amb majestat.
Ressonen, dins, les armadures;
mes ells, d'amor fortment units,
van a fruir-ne les dolçures
en la foscor ben escondits.
Escondits resten, temorosos
l'ira del rei al pressentî:
mig afligits, mig venturosos,
veuen alçâ's cada matí.
De la novella mare el sòmit
canta el poeta dolçament,
i en l’amagatall incògnit
se n'entra el rei pels cants que hi sent.
La filla es treu del pit, i mostra
a l'avi, el nét de cabell ros;
mullê i marit baixen el rostre;
l’enuig del rei de cop s'és fos
davant l'amor i la poesia:
un pare, rei i tot, cedeix,
i aquell dolor que el consumia
en pler de vida es converteix.

Perquè l'amor, lo que s'emporta,
després ho torna amb gran augment:
de les besades, la més forta
és la del reconciliament.
Esprit del cant, a mi davalla
i fes costat an el amor:
porta la filla com troballa
al rei, i al pare mou el cor!
Que no li negui l'abraçada,
que es miri el nét amb compassió,
i, al sentî's l'ànima inundada,
prengui per fill el trobadô.


I

El Sant Sepulcre en mans dels moros!
El Sepulcre de Nostre Senyor
en mig d'escarnis i d'injúries,
i cada dia profanació!
Sentiu que es plany amb sa veu sorda:
— Qui em salvarà d'aquest dolor? —

On sou, fidels? On sou, els hèroes?
S'han acabat els cristians?
Qui aixecarà la fe caiguda?
Qui pendrà la creu amb ses mans?
Ai! Qui deslliura el Sant Sepulcre
de les cadenes infamants?

A negra nit, per mars i terres,
volen furient els sants estols:
per despertâ an aquells que dormen
volen arreu amb grans udols.
Sobre els teulats, planyent-se, criden:
— Mal cristià! Alça't, si vols! —

Amb rostre esquerp i boca muda
els àngels surten al camí,
i en el llindar de cada porta
s'hi veu, irat, un pelegrí:
tot són senyals que encara dura
la crueltat del sarraí.


S'aixeca una alba roja i tèrbola
en el país dels cristians,
i cadascú sent una angoixa,
una tristesa i amor grans:
pren una creu, pren una espasa,
i deixa dona i deixa infants.

II

Van els exèrcits remorosos
al Sant Sepulcre amb ardiment;
per ser-hi aviat corren sens treva
per terra i mar alegrement.
Els nins i tot al pas s'hi ajunten,
i la riuada va creixent.
 
L'estendard sant voleia en l'aire
i els hèroes vells van al davant.
El Paradís obre les portes
pels cavallers que hi moriran:
tots volen dar la sang per Cristo;
voldrien ja estar-la vessant.

Guerra, cristians! Els sants exèrcits
són amb nosaltres plens d'ardor:
prest sentirà l'host enemiga
la mà terrible del Senyor,
i rentarem amb sang pagana
el Sant Sepulcre amb gran fervor.

La Verge santa en mans dels àngels
damunt la lluita vetllarà:
aquell que caigui a fil d'espasa,
en braços seus despertarà:
damunt l'estrèpit de les armes
inclina Ella el rostre clar.


Avant! Avant! Cap al Sepulcre
la sorda veu ja es fa sentî:
les oracions victorioses
les culpes han de redimî.
En nostres mans el Sant Sepulcre,
és mort l'imperi sarraí.



¿Com no et trenques, cor, encara,
aquí, sota un cel estrany?
Esperança, ¿per què tornes
el meu rostre a il·luminar?
Com més pensó en la tornada,
vaig més llàgrimes vessant.
Jo et pogués mostrar la murtra
i del cedre el fosc brancam,
i les alegres rengleres
dels nostres jocs fraternals!
Hi veuries a l'amiga
vestida amb vestits brodats,
tota coberta de joies,
tan gentil com era abans.
Nobles donzells la saluden,
abaixant l'ardent esguard;
sona al peu de sa finestra,
cada vespre, un tendre cant,
i els homes que amor li juren
són de gran fidelitat.
Dintre les fonts cristal·lines
s'hi reflecta un cel molt blau,
i pels boscos i les prades
corre un aire embalsamat,
i entre fruits i flors hi volen
munions d'aucells cantant.
Ai! que és lluny la pàtria meva

i aquells somnis són llunyans!
El castell s'enfonsà en runes
i el vell bosc caigué temps ha;
enemigues hosts vingueren
com onades de la mar;
les fogueres s'enlairaren
enterbolint el cel blau;
els guerrers, tots orgullosos,
corrien dalt de cavall;
ressonaven les espases,
morí el pare i els germans,
i an-e mi se m'endugueren
amb els ulls tots apagats,
que ara es giren amorosos
envers tu amb un gros afany.
Ai! Temps ha que fóra morta,
si no fos per 'quest infant!



És amo de la terra
aquell que en sap el fons
i en sa profonda falda
oblida tots els dols;
que entén el gran misteri
del lligament dels rocs
i baixa infatigable
al seu obrador fosc;
està enamorat d'ella
com un promès de nou;
l'inflamen sos encisos
com si una núvia fos,
i va de cada dia
posant-li més amor:
no tem treballs ni penes,
no pot tenir repòs.
En tant ella, amorosa,
també li dóna tot;
li conta les històries
dels temps de l'avior;
el vent sagrat dels segles
ell sent com passa entorn,
i de la llum eterna
lluu el raig en la foscor.
Emprengui un camí o l'altre,
li són coneguts tots:
de tot treball li dóna

fet ella lo millor.
Les aigües el segueixen
amunt, dant-li socors,
i els ferms castells de roques
li obren llurs tresors.
Ell l'or als palaus mena
de reis i emperadors,
i posa en llur corona
pedres de molt valor.
I, en canvi del que els porta
son braç tan generós,
demana'ls poca cosa:
pobresa és el seu goig.
I quan ells se degollen
a baix per llurs tresors,
ell ja és a les muntanyes,
alegre rei del món.



Jo sé un castell a no sé on:
un rei quiet a dintre hi resta:
s'està amagat a un lloc pregon
i no surt mai a la finestra.
Té un munt de coses tot voltant
entre invisibles sentinelles;
cent remoroses fontanelles
pel sostre avall van regalant.
I allò que han vist amb ull ben clar
entre els estels, de tant mirar-ho,
al rei ho baixen a contar
i mai acaben de contar-ho.
El rei, en l'ona fresca llur,
renta son cos, tan tendre encara:
la sang tan blanca de sa mare
en ell reflecta un brill molt pur.
El seu castell, d'estrany, bé ho és:
arrels posà en la mar obscura
i el fermà al fons per sempre més,
per privâ el vol cap a l'altura.
Volen els núvols com pendons
al llarg dels murs; amb gran misteri
lliga als vassalls per tot l'imperi
una llaçada que ix del fons.
Hi ha una gran generació
davant les portes tot lo dia;
i, demostrant gran devoció,

criden al rei amb veu molt pia.
Enamorats del brill reial,
glatint-lo es tenen per ditxosos:
tots són esclaus ben llastimosos,
però ningú se sent del mal.
Només hi ha uns pocs que, lliures d'ell,
saben el do sens cobdiciar-lo,
i van rondant el vell castell
amb la taleia d'ensorrar-lo.
No hi ha misteri tan tancat
que el seny no hi trobi entrada certa,
i per la porta ben oberta
hi entrarà el sol de llibertat.
Per peu ardit no hi ha mal pas,
ni mur prou ferm a la constància:
aquell que tinga pit i braç
sabrà trobar del rei l'estància.
I enfora amb ell se l'endurà,
desfent l'encís amb son coratge;
dominarà l'ona salvatge,
que davant seu recularà.
Com més del rei s'irà mostrant
món a través la meravella,
més sa potència irà minvant
i més seran els lliures d'ella;
fins que la mar, del castell fort
inundarà les buides sales,
i en ses suaus i verdes ales
ens portarà la nau a port.



Plau-me estar en eixa estada
riallera en la foscor:
cada dia m'hi és portada
l'ampla copa de l'amor:
la beguda delitosa
m'embriaga i no em fa mal.
Viu mon ánima commosa
al llindar celestial.
No més sento coses bones:
sembla'm ja que sóc al cel;
que la reina de les dones
m'ha donat son cor fidel.
Aquest fosc terrer salvatge
anys de plors l'han llumenat,
estampant-hi aquesta imatge
que li dóna eternitat.
Aquells dies tan nombrosos
ara em semblen un moment:
me'n 'niré amb els ulls plorosos
girats amb agraïment.



Ben mirat, som prou de plànyer,
és ben trista nostra sort:
ja naixem lligats de braços
i creixem en la ficció:
ni tan sols el dret se'ns deixa
de queixar-nos del dolor.
Tot allò que els pares diuen,
contradit se sent pel cor:
de la fruita més privada
ne sentim desig més fort;
però els pares mai voldrien
que el nin se'ls mogués de prop.
Fins el pensament és culpa,
lo més lliure que hi ha al món:
a una pobra criatura
què li resta, fora això?
I és en va l'esquivâ els somnis:
ells no es mouen d'allà on són.
Un cop hem resat al vespre,
ai! que ens trobaríem sols
si no fos la companyia
de temors i d'il·lusions!
I ¿com podríem estar-nos
de donar-nos-hi del tot?
Prou la mare ens ho predica,
que ofeguem la veu del cor:

tant se val, que, quan ell crida,
prou que es fa sentir tot sol:
no hi val mà ni hi val mordassa
quan ell crida, i crida fort.
Freds i durs com una pedra,
cloure tota inclinació,
girâ els ulls dels ulls que ens miren,
viure en si i treballar sols,
i negar se a tota súplica:
és la joventut això?
Tant que pena la donzella,
ferit i malalt el cor!,
i per paga besâ uns llavis
ja marcits... vaja un consol!
¿Quan s'acabarà l'imperi
dels vells? quan farem foc nou?



En la verdor de les muntanyes,
present del cel, es nat el déu:
el sol penetra ses entranyes
amb flamarades del foc seu.
Fou concebut en primavera,
el si que el duu suaument s'inflà:
per la tardor fruità la terra,
i el nin daurat del si brollà.
En una cova tenebrosa
me l'han posat dintre el bressol:
espera allí vida gloriosa,
i, somniant-la, està tot sol.
Però ningú s'hi atansi gaire
quan se remou impacient,
que tot ho trenca i tira en l'aire
amb força gran, jovenilment.
Les sentinelles del recinte
són invisibles entorn seu,
i aquell que posa els peus a dintre
sent la llançada i no la veu.
Li van naixent ales de pressa;
ja els ulls se li veuen brillar:
sos sacerdots, resa que resa,
li van dient quan sortirà.
Del tenebrós bressol un dia
surt, de cristall tot ell vestit.
Misteriós, de l'harmonia

porta en la mà el ceptre florit;
i les corrues tumultuoses
van acudint al seu voltant.
De goig mil llengües tremoloses
les grans mercès li van donant.
Escampa en raigs innumerables
la virtut seva tot arreu:
l'amor s'hi abeura, els troba amables,
i no es mou més del costat seu.
Per l'edat d'or, ple d'enyorances,
se va als poetes afillant,
que per cantar-li les lloances
esclaten en alegre cant.
I ell, agraït, a tot poeta
ha dat el dret de posâ un bes
en tota boca boniqueta;
i aixís m'ha dit que us ho digués.


L’Amor camina d'escondit:
només la lluna el veu.
Plena d'estels, la dolça nit
regna per tot arreu.

Un núvol blau duu tot voltant,
vorejat de llum d'or:
la Fantasia, amb anhel gran,
va seguint a l'Amor.

Batent-li molt seguidament
va el cor esperançat,
que sent venir ja aquell moment
del pler a tot esclat.

Plora el Desig, que no sap res
de que vinga l'Amor:
desesperat, té al rostre imprès
el rastre del dolor.

En tant la serp marcà fidel
el Nord als dos companys,
que la seguiren sens recel.
Salvats foren de danys.

Deserts de núvols i cel blau
Amor va travessâ:

dugué a la lluna en son palau
la filla per la mà.

El rei s'està en trono d'argent
tot sol amb el seu dol:
la filla el crida, i, quan la sent,
en els seus braços cau d'un vol.



En l'ombra desvetlleu-vos,
o fills del temps passat!
De vostres llits alceu-vos,
que l'alba ja ha arribat.
Els fils de vostra vida
refilo en un fil sol:
un viure nou us crida:
ja és fora el temps del dol.
Cad'u viu en els altres
i tots en cada u:
batrà el cor en nosaltres
d'un gran alè comú.
Sou ànimes encara,
sou somnis i res més.
Entreu valentes, ara,
rient d'aquelles Tres.

EL CONVIT, O SIA L'ENTRADA

astralis

Vaig sentî, un jorn d’estiu, ma jovenesa
batre la vida per primera volta
en els meus polsos, i, esvaït l'amor
en les delícies, ja del tot despert,
el daler de més plena i més profonda
confusió per moments se m'augmentava.
El plaê és la potència del meu ésser.
Jo sóc el punt central, la font sagrada
d'on ve la torrentada dels desitjos,
i a on cada desig torna calmat.
No em coneixeu i em vàreu veure néixer...
¿No us recordeu d'aquella nit alegre,
com vaig trobar-me a mi mateix en somni
per primera vegada? ¿No us va córrer
la dolça esgarrifança d'una ardència?
Tot submergit en la dolçor del calze,
jo feia olor, i, en tant, la flor, tranquil·la,
en l'aire del matí daurat gronxava's.
Jo era font oculta, suau combat.
Tot fluïa entorn meu i jo surava.
Llavors caigué en la flô el primer polsim:
recordeu's d'aquell bes, eixint de taula.
Jo m'anegava en ma dolçor mateixa:
fou com un llamp. La flor va recobrar-se,
tot'ella se reféu movent-se airosa,

i de nou en la terra vaig trobar-me,
cec encara: en els llunys misteriosos
del meu ésser, estrelles hi oscil·laven;
tot m'era lluny, i, jo mateix ressò
del temps passat i de l'avenî encara,
mon pensament s'alçava en ràpid vol
d'amor, d'enterniment i d'esperança,
passant de l'alt delit i gran consol
a la més dolorosa esgarrifança.
Vèiem el món florir des de l'altura,
i els mots d'aquell profeta eren com ales:
jo no era jo, perquè Enric i Matilde
se fonien en una sola imatge.
Jo me n'anava al cel, de nou nascut:
en la terra ma sort complerta estava
per l'instant lluminós que era vingut;
el temps havia ja sos drets perdut
i tot lo manllevat ho retornava.
 Apunta el sol del jorn novell:
 s'enfosqueix l'altre al davant d'ell;
 damunt les runes de l'ahir
 brilla admirable esdevenir,
 i lo que abans era comú
 sembla ara estrany i mal segû.
 S'obre l'imperi de l'amor;
 a filâ es posa son fil d'or
 la Poesia; tota cosa
 diu sa paraula misteriosa,
 i la gran ànima del món
 floreix arreu del si fecond.
 I tot amb tot ha d'abraçar-se
 i posseir-se i madurar-se,
 i cada res mostrar-se en totes,
 i l'una en l'altra caure a gotes
 adalerades, per refer-se

 i pendre esment de lo que són.
 El món és somni, el somni és món:
 allò que sembla que ha passat
 se veu venir no començat.
 La fantasia és qui disposa:
 a son arbitri tot se posa:
 obrint-se aquí, tancant-se allà,
 tot és lleu fum que ve i se'n va.
 I goig i dol, i mort i vida,
 s'han fet amics profondament,
 i el qui d'amor ferit se sent
 no cura més de la ferida.
 Tota visió perduda és llaç
 que es trenca dolorosament,
 i al cor fidel deixa en turment
 del tèrbol món al fer traspàs.
 Se desfà el cos en plors molt tendres:
 la terra és un fossar molt gran,
 on, devorat del cremar tant,
 el cor hi cau tot ell fet cendres.


Correu, plors, i correu, flames
de l'amor,
consagrant el lloc on veia
tal visió.
Innumerables voltant-lo
a l'arbre misteriós,
remoregeu com abelles
oracions.
Perquè ell fou qui l'acollia
quan venia,
va servir-li de redós,
i ara ella vol servar-lo,
regalar-lo
en son hort meravellós.

Fins la penya, quan ho veia,
als peus queia
de la Mare celestial;
fins les pedres commovia.
I l'home no ploraria?
no es daria amb tot quant val?

Afligits, aquí acosteu-vos
i postreu-vos:
consolats sereu entorn.
Cap plorant s'entornaria:

tots direu amb alegria:
 — Nostre dol fou dol d'un jorn. —

Murs ben ferms envers l'altura,
o ventura!,
s'alçaran aquí aviat;
i en els temps de malaurança
seran part de l'esperança
per tot cor tempestejat.

Mare de Déu i estimada:
de tornada
me'n 'niré tot aclarit.
O tu, dolça! o tu, pia!
ets Matilde i ets Maria,
i ets el nord del meu sentit.

Sens preguntes inquietes,
satisfetes
mes ànsies veuré per tu.
De la terra, amb gran altesa,
cantaré la boniquesa
fins que te'm vulgues endû.

Visions noves, visions velles,
meravelles,
no em deixeu el cor tot sol.
Resti eix lloc inoblidable
on la llum santa inefable
fongué el somni del meu dol.


Quan l'ésser de les criatures
no es digui amb xifres ni amb figures,
i el cant i el bes facin els llavis
més savis que els de tots els savis;
quan tot el món se senti viure
lliure en el si del propi viure;
quan llum i ombra, tot plegat,
facin la vera claretat,
i eterna història del món sia
la que ha dictat la poesia;
llavors tot l'ésser fals quedarà fos
al davant d'un sol mot misteriós.


Oh! Les festes suaus nostres,
nostres jardins, nostres cambres,
nostre parament de casa,
nostra hisenda, gran com és!
Cada dia hi ha nous hostes,
tard o d'hora tots hi arriben,
i en la llar hi crema sempre
una nova vida més.

Les gerretes primoroses,
algun jorn molles de llàgrimes,
anells d'or, esperons, glavis,
són nostre tresor;
i sabem en fosques coves
gran aplec de joieria.
¿Quin avar no es cansaria
de comptar tant d'or?

Fills d'edats les més remotes,
hèroes de temps confosos,
amb esprits gegants dels astres
ben acompanyats;
dolces dones, austers mestres,
tendres nins i vells decrèpits;
aquí tots a la rodona
s'estan assentats.


No hi ha aquí ningú que es queixi,
ni ningú que vulga anar-se'n,
si una sola volta a taula
seu en sense esglai.
Aquí no es senten més llàstimes,
ni s'hi veuen més ferides,
ni s'hi han d'eixugar llàgrimes,
i l'arena del rellotge
no s'acaba mai.

Submergit en la grandesa,
penetrat de la dolçura,
nostre cor veu el cel sempre
sense un núvol, blau.
Voleiantes vestidures
sobre prats en primavera
se'ns enduen on és l'aire
sempre tebi, suau.

Mitges nits plenes d'encisos,
cercle mut d'obscures forces,
pler dels jocs misteriosos,
sols nosaltres vos sabem;
sols nosaltres en l'altura
som a punt de caure a terra
a torrents, o bé a gotes
si en rosades ens desfem.

No ens fou prou amor la vida,
i ara amb joia més profonda
els torrents de l'existència
van de cor a cor;
se barregen i es separen,
i, enfortint el cor, hi lluiten,
i eixa lluita és la més alta
vida de l'amor.


Sols sentim el dolç murmuri
dels desitjos temorosos;
sols mirem en ulls estàtics;
sols tastem el bes;
tota cosa, sols tocant-la,
ja se'ns torna ardor i aroma,
ja se'ns torna pit tendríssim
en amor encès.

Sempre és nou i mai s'atura
el desig de l'abraçada,
d'ésser una sola cosa
amb l'aimant profondament;
de rendir-se i no negar-se,
d'un en l'altre consumir-se,
de nodrir-se l'un de l'altre,
l'un de l'altre solament.

En amor i en alta joia
submergits estem per sempre
des de que l'ardència impura
del món se'ns fongué;
des de que es cobrí la pira,
des de que s'alçà la flama,
i nostra mortal presència
desaparegué.

Tot l'encís de les memòries,
suau passió de l'enyorança,
ens penetren i temperen
nostres purs ardors:
hi ha ferides que no es curen,
i una divina tristesa
viu en nostre cor, desfent-nos
en torrent de plors.


I ens duu, aqueixa torrentada,
de manera misteriosa,
per la mar de l'existència,
cap a Déu endins;
i del cor diví ens retorna
altra volta a nostra estada,
i l'esprit d'anhel altíssim
viu en nostres remolins.

Oh! Llenceu vostres cadenes
de robins i d'esmaragdes,
i els joiells de tota mena,
brill i dring tan sols:
del profond abim de l'ona,
dels fossars i de les runes,
una rosa a cada galta,
aixequeu els vols.

Ai! Si els homes sapiguessin
com estem en les llurs coses,
com vivim en aquest viure
del que plora i del que riu,
¡quant alegres se'n 'nirien
de la pàl·lida existència!
Mes el temps ja passa prompte.
Au, germans! veniu!

Ajudeu'ns contra la terra
que la mort puguem entendre;
que entenguem el mot de vida:
gireu's tots plegats.
Terra, minva ton imperi:
ton brill manllevat s'apaga;
la nostra victòria es pròxima;
tos jorns són passats.

CANTS A MARIA

I


El qui un sol cop vos ha mirat,
Mare, ja esclau no és del pecat,
ni pot patir d'altre turment
que, lluny de Vós, l'enyorament:
ha d'estimâ'us eternalment.
De vostres gràcies el record
en l'ànima li resta com el més gran tresor.

Lo que us estimo ja ho sabeu,
i lo que em cal prou que ho veieu.
Feu-me sentir vostra dolçor!
Deu-me senyal del vostre amor!
Jo visc en Vós: feu-vos sentî
Vós, un instant almenys, en mi!

Quantes vegades, somniant,
Mare, us he vist bella amb l'Infant!
El Jesuset, vers mi piadós,
volia prou jugar tots dos;
mes Vós, alçant l'esguard, al punt
vos l'emportàveu cel amunt.

Jo què us he fet, pobre de mi?
Si he obrat mal, vulgueu-m'ho dî.
Que no us haig pas de fer saber

quant vostre sóc tot jo sencer.
Reina, agafeu-me ara pel mot:
preneu-me cor, sentits i vida i tot.

Els altars vostres ¿que no són
el meu refugi anant pel món?
¿Les vostres gràcies no he acceptat
amb la més gran humilitat
de tants anys ha, que, essent petit,
ja m'alletava en vostre pit?

En aquells dies, més d'un cop,
Mare, us he vist de ben a prop.
El vostre Fill dava'm les mans
com fan trobant-se dos germans;
i Vós mig rèieu fent-me un bes.
Temps benaurat! Mes, ara, on és?

Ara és ben lluny: ja fa molts anys
que el dol i el greu me són companys:
corro pel món esmaperdut.
On ets, camí de la salut?
De vostres faldes, somicant,
me penjaré com un infant.

Si sols un nin vos pot mirar,
si sols al nin heu d'ajudar,
prou, del camí que vaig seguint!
Desfeu-me els anys, tomeu-me nin!
Perquè l'amor, la fe d'infant,
d'aquell temps d'or que us els he anat servant.

II


Maria, he vist moltes pintures
que de ta imatge volen fer record,
mes en cap he sabut trobar-t'hi
tal com t'he vist al fondo del meu cor.

Que de llavores tot lo món me sembla
un terbolí que passa somniat,
mentres en l'ànima m'hi brilla
un cel amb serenor d'eternitat.


Pensatiu està el rei. Pensa en el somni
d'aquella nit, i en la rondalla encara
de la meravellosa flor, i en lo profètic
del poderós amor que el penetrava.
De l'hoste que tot just partit se n'era,
li sembla sentî encara les paraules,
i veu anâ i venî aquell raig de lluna
per la finestra tota ressonanta
dels cops del vent, mentre ell se consumia
en l'ardènda que el pit li arborava.
—Edda—digué:—¿quin és el desig íntim
del cor aimant, i son dolô inefable?
Digue'-ho, perquè, ara que el poder és nostre
i el temps és arribat, volem complaure'l.
—Oh! Fes que els temps més enemics no es sien:
passat i esdevenî al present enllaça:
hivern, estiu, tardor i primavera
sia tot u; i en pau aparellades
se trobin senectut i jovenesa,
formant una edat sola, suau i gaia.
Llavores, bon espòs, bé podrà dir-se
que la font dels dolors s'és estroncada
i que el cor ha alcançat tots sos desitjos.—
Així parlà la reina. Va abraçar-la,
tot amorós, el rei, bo i responent-li:
—Ara tu has dit la celestial paraula
que de tant temps a flor dels llavis era
de tants; pro els teus l'han dita pura i clara.
Que portin de seguida la carrossa,
i aquí durem els temps de l'any i els altres.