Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Ton i Guida

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


TON I GUIDA
ADVERTÈNCIA

 Feta aquesta traducció amb l'exclusiu objecte d'aplicar-la a la música per a les representacions en català de Hänsel und Gretel, els traductors han sacrificat les gales literàries a la perfecta adaptació a les notes musicals. Per exemple: el nom Hänsel és exactament Janet; però l'accentuació, que en alemany recau sobre la primera síl·laba, ha obligat a substituir-lo per Ton, a l'objecte de poder dir Toni quan apareix aquell nom en el text. I, com aquest, s'han guardat altres respectes, dels quals s'hauria pogut prescindir en una traducció lliure.

PERSONATGES

 El Pare.
 La Mare.
 Ton.
 Guida.
 La Bruixa.
 El Nin d'Arenes.
 El Nin de la Rosada.
 Nens.

Els catorze Àngels — Ballet.
QUADRO PRIMER


a casa

ESCENA PRIMERA


Habitació petita i miserable. Al fons una porta baixa, i al costat una finestra que dóna al bosc. A l’esquerra una llar de foc amb xemeneia. En les parets pengen escombres de diferents grandàries. El Ton s’està a la porta amb manats d’escombres) la Guida, vora la llar fent mitja', l’un de cara a l’altre.

 

 
Guida. (Canta.)

 «Noia, noia, noia:
què hi ha en el pallè?
Les oques van descalces
i els ànecs també.
Que els faci sabates
aquell sabatè:
prou té pell i cuiro,

pro no els en sap…

Ton. (Interrompent-la.) Pobres oques descalcen!

Guida. (Continuant.) …fè.

Ton. Tra-la-ra-la-rà!

 Quina gana que tinc!!
Vull coques ensucrades,

pro em manca el pistrinc.

 Vendré el llit on dormo:
 jauré en el portal.
 Així si caic a terra
 no puc pendre…

Guida (Interrompent-lo.) Ai! jo tinc molta gana!

Ton. (Continuant.) …mal.»

 (Llença la feina i s'alça.)

Ja és hora que torni la mare de l’hort.

Guida. (Alçant-se.)
Ai sí! que jo ja sento molt mal de cor!

Ton. Fa set setmanes sols pa sec!
Quina misèria! Ira de bet!

Guida Oh! Calla i pensa allò que el pare diu

 quan veu la mare que no viu:
Quan més gran és nostre dol,

Déu del cel ens duu consol. —

Ton. Prou, prou: aixó ja ho tinc entès,

 pro no omplint el pap no en farem pas res.
Ai, Guida, Guideta! quant temps fa
que no hem tastat res bo per brenà!
Crema! crema i matons que venen,
jo ja no sé ni el gust que tenen!

Ai, Guida!… Renoi!

Guida. (Li tapa la boca.) Prou!... Ja hi tornem a ser!

 No sigues més així,
i mira’m a mi.
Jesús! Quins ulls que fas!
No! no ho vull pas!
Vaja! ja n’hi ha prou, de tant fè el bot! Quin bot!
(Pren una escombra.)
Fuig, bot roí! — fuig lluny d’aquí!
Fora, mal’esca! — Tot el qui et pesca
bé et maleesca! — Visca la gresca!
Fuig, bot! fuig, bot! — fuig, bot roí!

Arri, tu, murri! — tu, barres de botxí!

 Fuig d’aquí! — arri allí! — cuca de vri!

Ton. (Agafant-se amb l'escombra.) Fuig, bot roí!

Guida. Fuig, bot roí!

Ton. Fuig lluny d’aquí!

Guida. Fuig lluny d’aquí!

Ton. Tu t’arrossegues!

Guida. Tu, que em mossegues!

Ton. Tu empantanegues!

Guida. Tu, que m'ofegues!

Ton. Tu, que ensopegues!

Guida. Tu, que em rosegues!

Ton. Tu mous les bregues!

Guida. Tu, que em masegues!

Tots dos. Fuig, bot! fuig, bot! — fuig, bot roí!

 Arri, tu, murri! — tu, barres de botxí!
Fuig d’aquí! — arri allí! — cuca de vri!

(Gestos de treure a fora.)

Guida. Ja està… El bot ja no ens fa cap nosa;
i, ara, a l’orella et diré una cosa.

Ton. Una cosa! És, doncs, quelcom de bo?

Guida. Escolta, escolta bé… És lo milló.

 Aguaita el tupí: veus com hi ha llet?
Avui la veïna present n'ha fet.
La mare ho cou;
i ara, quan torni,

crec que durà un plat d'arròs amb ou.

Ton. (Engrescat.) Ou i arròs!

 (Se posa a ballar al voltant de la cambra.)
Visca, visca l’ou amb arròs!
L’arròs… diu que fa el ventre gros!
(Mirant dins del tupí.)
Que espessa és la nata que fa!
Tastem-la! Ai, filla! (Hi fica els dits.)

Quina dolçor! Natilla!

Guida. Com! Toni! Goses? Ai, llaminè!

 (Li dóna un cop als dits.)
 Aquestes coses mai, mai s’han de fè!
 Tornem a la feina altre cop… corrents!
 Llarga és la tasca i passa el temps.
 Fes que la mare vingués aviat!
 (Amb amenaça.)
 Saps?… Donces fora mandra, que es fa molt

[tard!

Ton. (Ficant-se les mans a la butxaca de les calces.)

 Fè escombres? En 'quests moments?
No en tinc ganes, poc ni gens.
Sempre la feina! Quin fàstic fa!

Sols vull fè el dropo, saltà i ballà!

Guida. Balles! balles! No hi ha més dolç aconhort!

 I dar-se bon aire cantant ben refort!
Saps la cançó que ens va dir la tia?
Jo vull cantar-la amb gran alegria!
(Se posa a ballar, picant de mans.)
Germanet, ballem tots dos:
no és pas gens dificultós.
Un, dos, tres; un, dos, tres;
giravolt: no costa res.

(El Ton ho prova, però no en sap.)

Ton. Vols que balli, un bordegàs?

 Germaneta, no en sé pas;
pro, si em dius lo que haig de fè,

tal vegada n’apendré!

Guida. Les cametes fan tac, tac;

 les manetes fan clac, clac.
Un, dos, tres; un, dos, tres;

giravolt: no costa res!

Ton. (Canta lo mateix, acabant aixís:)
Just! no costa res!

Guida. Noi! que bé, que bé que ha anat!
Mai m’ho hauria figurat!

 Ai! mireu’s, el germanet,
 com ja sap bailar solet!
 (Pica de mans amb alegria.)
 El capet fa nic, nic, nic;
 els ditets fan tic, tic, tic.
 Un, dos, tres; un, dos, tres;
 giravolt: no costa res.

Ton. (Lo mateix, acabant amb:) Just! no costa res!

Guida. Ja que has fet tan bon assaig,

 mira bé lo que ara faig.
Ja que estem de bona lluna,
fem bracet per ’ná a la una.

Vi…na! (Fa bracet amb ell.)

Ton. En companyia em plauen giravolts!
Ai! que alegre estic!

Tots dos. Aneu, fugiu de mi, tristesa i dols,
que jo de tot me ric!

Guida. Tra-la-lá..., etc.

(Se desfà del Ton, li baila entorn, i després
topa amb ell expressament.)
Volta cap aquí, ballant tu, Toni;
volta cap allà, ballant tu, Ton.
Au! vina amb mi! vina amb mi!

Ballem el ball rodó!

Ton. (Reganyós.) Au! fuig d’aquí!, au! fuig d'aquí!,

 que jo só un gros minyó
i amb noies xiques no hi vull res!

No sé per qui m’has pres!

Guida. Ai! que ets talòs, tu, bordegás!

 Pro jo no en faig cap cas.
Tra-la-là… (Fa lo mateix d'abans.)
Volta cap aquí, ballant tu, Toni;

volta cap allà, ballant tu, Ton.

Ton. (Balla al voltant d’ella.) Tra-la-lá… etc.
Guideta, tu, vatua el món!

 la mitja te riu per lla!

Guida. Ai, Toni, tu! ai, Toni, Ton!

 no em facis bobejá!
Amb nois tan lletjos no hi vull res:

no sé per qui m’has pres!

Ton. Guideta, no t'enfadis pas.
Vés, vés! no en facis cas. (Ballen voltant-se.)

Guida. Tra-la-lá... etc.

 Volta cap aquí, ballant tu, Toni;

volta cap allà, ballant tu, Ton.

Tots dos. Au! Ansia! Anem saltant, ballant,

 ara que va bé!
I tsi la mitja es va esqueixant…

la mare ja en sap fè!

Ton. Tra-la-là… (Fins a la fi.)

Guida. Volta cap aquí, ballant tu, Toni;

 volta cap allà, ballant tu, Ton…
Tra-la-lá... (Fins a la fi.)
(S'agafen per les mans i volten cada vegada
més de Pressa, fins que perden l’equilibri i

cauen plegats a tena.)


ESCENA II


En aquest moment s’obre la porta, i es presenta la Mare.
Els nois de seguida es posen drets d'un salt.



Mare. Hola!

Ton.   Reina!

Guida.   La mare!

Ton.   La mare!

Mare. Vaja! Això ja és tota una història!

Guida. (Confusió.) El Toni…

Ton.   La Guida…

Guida. Em deia…
Ton. Em feia…

Mare. (Entra, deslliga el paner, i el deixa a terra.)

 Calla!… No vull sentir més cridòria!
Vaja un fer feina!… Crida que crida,
salta que salta com qui va a fira!
I jo i el pare, de nit i dia,
tresca que tresca, arria que arria.
(Dóna una catxeta al Ton.)
Té tu… Vejam que heu fet, tot plegat! (Se gira.)
Com, Guida? Només has fet un girat?
I tu, a fe que has anat de pressa!
Tant temps!… Au! digues què has fet, bona

[peça?

 Per res no sou bons! Això em desespera!
Teniu!… Vejam, d’aquesta manera!
(Corrent-los darrera, toca l'olla de la llet que
hi ha damunt de la taula, que cau a terra i
es fa trossos.)
Verge! Ara l’he feta ben bona! (Plora.)
Sense sopa… a fer nona!
(Se mira les faldilles brutes de llet. El Ton
no es pot aguantar el riure d'amagat.)
Com? Ximple! Ara te’n rius? Ah!
Prou que ton pare vindrà!
(Corre amb el bastó darrera el Ton, que fuig
cap a fora. Amb una revolada, despenja el
cistell de la paret i el Posa a les mans de la
Guida.)
Au! Vés cap al bosc!…
Porta maduixes: m’has sentit?
Si no el dueu ple abans de les set,
d’un bon revés us encasto a la paret!
(Els nois corren cap al bosc. La mare s'asseu
prop la taula, extenuada.)

Mireu… olla i llet, malaguanyades!

 Té… Vet aquí lo que són revolades!
 (Plega les mans.)
 Senyor! diners, diners! No hi ha ni una malla!
 (Ploriquejant.)
 Ni un mos de pa sec per donar a la quitxalla!
 Ni gota dins l'olla, ni engruna als panês!
 Sols aigua per beure!… res més!
 (Descansa el cap en la mà.)
 Morta em trobo… morta… cansada…
 (Posa el cap sobre el braç i s'adorm.)
 Déu! Déu!… dóna'ns… dinês!…}}
 

ESCENA III


Se sent una veu de lluny, que és la del Pare.

 

Pare. Tra-la-la-là, tra-la-la-lá!

 Ei! mestressa! arribo ja!
Tra-la-la-là, tra-la-la-lá!
Vine alegre: porto pa! (Més a prop.)
Per nosaltres que som pobres,
tots el dies són de sobres.
La butxaca a l’inrevés
i tel ventrell encara més. (Llastimós.)
Tra-la-la-là, tra-la-la-là!
Set i fam són bons cuines.
Tra-la-la-là, tra-la-la-là!
Set i fam són bons cuines.
(Per la finestra surt el cap del Pare, que de
seguida entra, molt alegre, amb un cabás
a coll.)
Qui va tip, barrina i tria;
qui té fam, mai, mai rumia:
tot s’ho menja lo mateix:

tant li fa si és carn com peix. (Llastimós.)

 Tra-la-la-là! tra-la-la-lá!
 Set i fam són bons cuines!
 (Deixa el cabás a terra.)
 La fam fa coure al punt més just
 allò que a un hom li ve de gust:
 venir de gust no em deixa ple
 si dins de l'olla no hi ha re.
 Tra-la-la-là, tra-la-la-lá!
 L'aiguardent és un gran qué!
 (Mig ballant, va a la Mare i li fa un petó
 ben fort.)
 Tra-la-la-là, tra-la-la-lá!
 Ei! mestressa! vinc de ple!

Mare. (Fregant-se els ulls.)

 Ai, ai! qui em to… qui em toca…
a casa aquí!… i… tralaraleja

i tem treu el dormí?

Pare. (Parlant enfarfegat.)

 U… ui! Un gos rabiós
que tinc en el cos
lladrava així:
t’ho dic, creu-me a mi!
Tra-la-la-là, tra-la-la-là!
que es la fam un gos mastí,
Tra-la-la-là, tra-la-la-là!

que mossega, creu-me a mi!

Mare. Ja, ja. — El gos rabiós

 està ple de vi;
per’xò lladra tant:

t'ho dic, creu-me a mi!

Pare. Sí, sí!… avui fa un temps preciós.

 No t’ho sembla aixís, bufona?

(Vol fer-li un petó.)

Mare. (El rebutja.)
Au, fuig! Me sembla molt fastigós

 si només duu la mona!

Pare. (Se gira cap al cove.)

 Bé, bé! Vejam a dins qué hi ha,

si hi trobarem bon sopa.

Mare. Prou saps que fou diñar ben pobre;

 pro el que és sopà... el plat hi sobra.
Res als plats ni ais panes,

i ta dintre la butxaca res!

Pare. Tra-la-la-là, tra-la-la-lá!

 Ei! mestressa! arribo ja.
Vine alegre: porto pa! (Registra el paner.)
Veus? Mira:

ves d’això què en dius. Tira!

Mare. Oh! oh! I ara? Llard, farina,

 ous, mantega, sis salsitxes!…
(L’ajuda a desembarassar el cove.)
Noi! tot és vianda cara!
Faves… pèsols… com? a fe?
Mitja lliura de cafè!

(Gira el cove i rodolen una pila de patates.)

Pare. (L’agafa pel braç i ballen.)

 Tra-la-la-là, tra-la-la-là!
Tra-la-la-là, trai-lai-là!

Visca, visca el bon sopà!

Mare. Tra-la la-là, tra-la-la-là!

Pare. Tra-la-la-là, tra-la-la-là!

Tots dos. Trai-lai-là!
 Visca, visca el bon sopà!

Pare. Escolta, que et diré com ha estat!

 (S’asseu, i ella va agafant i arreglant les coses
per al sopar: encén foc, trenca ous, etc.)
Més amunt del bosc del senyor
prompte hi haurà gran festa major:
fires, balles, missa cantada,

tiro de coloms, coets i tronada!

 Quan la gent espera gresca i oci
 és quan un pot fer més negoci!
 Quan ve festa hi ha masega:
 tothom renta, escombra i frega.
 Jo, que he vist tan bon mercat,
 tot al volt me n’hi he anat:
 — Escombres! Escombres!
 }Escombretes, bons fregalls,
 pinzellets! — I aixís venia
 cridant tot quant duia
 }al preu que jo volia!
 (Tira al foc les eines de cuina, que són de
 llauna.)
 Fora, fora llauna i terrissa,
 que ara tot ho vull de plata massissa!
 Sempre més…

Mare. Sempre més…

Tots dos. Farem escombres.
(El Pare va per beure aiguardent, però es detura de sobte.)

Pare. Ai, ai! On és la canalla?
Toni! Guida! El Toni on és?

Mare. On serà? Qui sap on és!

 (Àrronçant les espatlles.)
Han fugit ben lluny d’aquí

perquè ens han trencat el tupí.

Pare. Què? (Irat.) Aquell de nou comprat?

Mare. I l’arròs per ’llí escampat!

Pare. (Dóna un cop de puny a la taula, furiós.)

 Llamps i trons!
Aquesta canalla, doncs,

només sap fer desgràcies!

Mare. Sols desgràcies mentre un rasca

 sens enllestir gens la seva tasca!

Fins des de fora es sentien:

 feien tabola tant com podien.
 Allavors les sangs m'han pujat al cap.

Pare. I el tupí?

Mare. El tupí… jo… l’he…

Pare. Tu!…

Tots dos. …trencat!

Pare. (Riu amb gran rialla.)

Mare. (L'escarneix.)

Pare. No et cremis si ric; no et cremis pas:

 és ben cert, trobo que és un fort cas.

Pro bé, a on han anat aquells dos?

Mare. (De pressa, de mal humor.)
Han anat cap al Puig Ombrós!

Pare. (Espantat.) Al Puig Ombrós! Espera't un poc!

 (Despenja una escombra de la paret.)

Mare. (Amb menyspreu.)

No toquis l’escombra, que està en son lloc!

(Ell deixa l'escombra i encreua les mans.)

Pare. Ai, pobrets, si es perden pel bosc,
de nit, sense lluna ni estels, tan fosc!

Mare. Ai, Verge!

Pare. ¿Tu no saps l’esgarrifós tètric lloc

 on hi ha

un maligne estadà?

Mare. (Commoguda.) Maligne? Qui vols dir?

Pare. (Amb veu de por.) La mala bruixa!

Mare. (Espantada.) La mala bruixa?
 (El pare torna a agafar l'escombra.)

Mare. (Repensant-se.)
Pro… digues: per què prens l'escombra?

Pare. L’escombra, l’escombra…

 No saps què vol dir? No saps què vol dir?
Muntant-hi van, muntant-hi van les bruixes!
Pel bosc endins,

amb mals instints,

 la bruixa hi ha
 que els embruixarà!
 A mitja nit,
 tothom al Hit,
 les bruixes se’n van
 volant, volant.
 Xemeneia amunt,
 amb l'escombra, amunt,
 van a baix i a dalt,
 i a la vall d’un salt,
 per l’aire, igual
 que un gran temporal!
 Volen, volen,
 volten, volten…
 O hissa! Les bruixes!

Mare. Sant Antoni!
 La del bosc, què fa?

Pare. En sou cau allà,

 si fa o no fa,
sens teca, meca, seca està.
Quan veu noiets
bufons, pobrets,
els mira aixins
i els fica allà dins.
I quan ja els té agafats,
al forn ben tancats,
rostint, torrant,
fa coca d’infant.
El forn crema ben fort
i l’infant prest és mort.
No valen els crits:
tots surten rostits!
Quina vida! Quina vida!

Criatura rostida!…

Mare. I després que els té llestos?
<poem>
Pare. Llavores se’ls menja!
Mare. La bruixota?
Pare. La bruixota!
Mare. (Creuant les mans.) Sant Pau!

 Correm-hi, correm-hi! Oh! Reina del cel!

(Corre cap a fora.)
Pare. Ei! dona! dona! espera’m!

 (Agafa l'ampolla de l'aiguardent i fuig corrents.)

Anem-hi tots dos, an el gran Sabbat!

Teló ràpid
QUADRO SEGON


en el bosc

ESCENA PRIMERA


Dins del bosc. Al fons el Puig Ombrós, voltat d’un espès avetar. A la dreta un gran avet. A sota d’ell, la Guida, asseguda damunt d’una gran arrel coberta de molsa, trena una corona d’englantines. Al costat seu té un pom de flors. A l’esquerra, entre les males, el Ton cerca maduixes. Posta de sol.


Guida. (Cantant baixet entre ella.)

 I el Jan petit com balla,
 i el Jan petit;
menut com una palla,
 però eixerit.
Ai! mireu’s-el, que és petit!
Ai! que en balla, d’eixerit!
Jan petit com balla, i el Jan petit.
Com balla, balla, balla,
 amb un dit, dit, dit!
El crida la quitxalla
 de dia i de nit.
Ai! mireu-lo, al Jan petit,

tan petit i eixerit!

 Balla, balla, balla, amb un dit, dit, dit!
 (Alça damunt del seu cap la corona
 d’englantines i se la mira per tots costats.)

Ton. (Surt balancejant alegrement la cistella.)

 Oidà! que jo ja tinc la cistella plena!

Traurem la mare de tanta pena.

Guida (Alçant-se.) Ja tinc la corona feta: veus?

 Hermosa m’ha sortit com mai.

(La vol posar al cap del Ton.)

Ton. (Apartant-se esquerp.)

 No li escau portà això a un minyó.
Pro a una noia sí, sí senyô! (L'hi Posa.)
Guideta!… ai! filla!… que ets d’allòs!

Sembles la gentil reina del bosc!

Guida Semblo la gentil reina del bosc!
 Doncs ara do'm per ceptre el pom de flós.

Ton. (Li dóna el ram.)

 Reina del bosc… amb ceptre reial…
teniu les maduixes… Menjar’n… això no val!

(Li dóna el cistell ple de maduixes a l'altra

mà, i s'agenolla davant d'ella. En aquest

moment se sent cantar de lluny un cucut.)

Ton. (Assenyalant cap al cucut.)
 Cucut! Cucut! Bec eixut!

Guida. (Escarnint.) Cucut! Cucut! Bec golut!

 (Pren una maduixa del cistell i la fica a la

boca del Ton, que se l'empassa xuclant.)

Ton. (Alçant-se d’un salt.)

 He! he! Jo també en sé! Ja ho veuràs!
(Pren unes quantes maduixes i les tira a la
boca d'ella.)
Farem igual que fa el cucut
quan sent que el bec és massa eixut!
(Comença a fer-se fosc.)

(Torna a pendre'n.) Cucut! Bec eixut!
Guida. (Fa lo mateix.) Cucut! Bec golut!

Ton. Mentres hi hagi d’on xuclar…

Guida. (Prenent maduixes.) Cucut! Gluc, gluc!

Ton. Tu, cucut, no deixes gra.

Guida. Cucut! Bec golut!
 Xucla, xucla arreu, cucut!

Ton. (Se fica un altre grapat de maduixes a la boca.
 En pren més.) Cucut! Gluc, gluc!

Guida. Fins deixar-ho tot eixut!

Ton. Cucut! Bec golut!

(Van engrescant-se, prenent maduixes a qui

 més pot, fins que el Ton logra apoderarse
del cistell i se'l posa a la boca i el deixa
buit. El cucut ha anat cantant fins aquest

moment.)

Guida. (Plega les mans desesperada.)

 Toni! Ai, Toni! Què has fet? Tan plena!
Les maduixes on són, poca pena?
Pobre, en sent a casa!

Ai, la mare! Rebràs de valent!

Ton. (Tranquilamet.) I què? Ja està fet tot el mal!
 Tu, Guida, l’has fet com jo: tant se val!

Guida. Au! Cerquem-ne més! Corre, vina!

Ton. És fosc… Hi ha en el bosc tanta mata i espina!

 Maduixes, qui en veu? On són? on són?

Ja dins la fosca tot se fon.

Guida. Ai, Toni, Toni! Doncs com ho farem?

 L'hem feta ben bona! I a on anirem?

Pel bosc hem estat jugant com les cabres.

Ton. Sents quin soroll fan els arbres?

 Sents tu lo que el bosc ens diu?
— Pobres! Pobres! Quina por teniu! —
(Mira intranquil·lament entorn. Després se gira
esparverat vers la Guida.)

Guida! No veig camí enlloc!
Guida. (Esparverada.)
 Déu meu! Què dius? No hi ha camí?

Ton. (Aixeribint-se.)

 I que ets poruga! i ai, Senyor!

Jo só valent: no en tinc, de por!

Guida. Ai, Toni! Jo em moro, trista de mi!

Ton. Au, Guida! prou! No em veus a mi?

Guida. Jo veig quelcom, lluny, dins la fosca nit.

Ton. Serán les albes de blanc vestit.

Guida. I allí… quelcom fa ganyotes rient.

Ton. ( Tremolant.)
 Se… se… será algún salze que el mou el vent.

Guida. (Precipitadament.)

 Ai! Quin badall ha fet tan trist!

Tu, Toni, Toni: no l’has vist?

Ton. (Més alt.)
 Te dono una morma! Ho sents? Jo et flic!

Guida. (Amb angoixa.)
 Ai! tu! Repara! s’acosta un llumet!

Ton. Ah! És allò que es diu foc follet!

 Guida, fes el cor fort, per Déu!… Té!
Veuràs quin bon crit faré!
(Va cap al fons, i, posant-se les mans a la boca,

fa un crit molt fort.) Qui hi ha?

Veus sempre més lluny, com a eco.

Hi ha... hi ha... hi ha... hi ha... ha...

(Se sent el cucut llunyíssim.)

Guida. (Mig tremolosa.) Hi ha algú, per ’cí?

Veus. Sí!… Sí! (Se sent el cucut llunyíssim. Els
nois tremolen.)

Guida. (Baixet.) No ho has sentit, com deia:—Sí?—

 Toni, ben segú que hi ha algú! (Plora.)
Ai, mare! Ai, mare! Qui fos a l’escó!

De nit, el bosc, fa una grossa po!

Ton. Tu, Guida, jo estaré fort i ferm.

 No tingues por... jo et guardo.
 (S’aixeca una boira espessa que va tapant el
fons.)

Guida. Les dones blanques, ai!, m’empaiten!

 Veus? entre els arbres se’n riuen, guaiten!
Ja vénen, ja vénen!
Ja ens van agafant!…
(Corre a amagar-se a la falda del Ton.)

(Cridant.) Pare! Mare! Ai!… Ai!…

(En aquest moment s'ha obert la boira a l'esquerrá,
i surt un homenet amb un saquel a
coll. S'acosta fent signes amistosos als nens,
que es van tranquil·litzant.)}}

Ton. No veus? Quin home! Mira-te'l!
 No veus, quin home nano?

 

ESCENA II


El Nin d’ Arenes, que tira sorra als ulls dels nens.

 
 Jo sóc el Nin d’Arenes… st!
 No duc perill ni penes… st!
 Estimo ais nens i nenes… st!
 Les mans de son duc plenes… st!
 De sorra us tiro uns quants granets
 damunt de vostres xics ullets
 perquè s’acluquin ells solets,
 perquè dormiu tots dos quietets.
 Dormiu, dormiu, petits; dormiu, petits.
 Brillen les estrelles,
 el cel va omplint-se d’elles:
 els àngels, dolços somnis us duran del cel.
 Somnieu, somnieu, infants, somnieu:
 els àngels, dolços somnis us duran del cel.

Ton. (Mig adormit.) L'home era allà!

Guida. (Mig adormida.)

 Diguem l’oració de cada vespre!

(S'agenollen i pleguen les mans.)

Tots dos. (A mitja veu.)

 Bona nit a tot el món.
Angels tinc al meu entorn:
dos al cap que em besen,
dos als peus que resen,
dos aquí a la dreta,
dos aquí a l’esquerra,
altres dos que em vetllen,
altres que em desvetllen,
dos que em fan memòria
del cel i l’alta glòria.

(Se deixen anar damunt la molsa i s'endormisquen enllaçats. Se fa fosc del tot. De sobte un raig de llum brillant travessa la boira, que s'arremolina formant núvols i pren la forma d'una escala que del mig de les taules puja cap a dalt.)

 

ESCENA III


PANTOMIMA


 Catorze àngels, amb vestidures flotants i lluminoses, davallen de dos en dos, mentres la claror va tornant-se més resplendent, i es col·loquen entorn dels dos nens adormits en la disposició que diu la pregària anterior: dos al cap, dos als peus, dos a la dreta, dos a l'esquerra, i quatre repartits de manera que formin una rodona tancada entorn dels nens.

 Finalment, la setena parella entra en la rodona i es
posen un al costat de cada nen com a Angel de la Guarda.
 Després els altres àngels s'allarguen les mans, i fan
com una solemne sardana entorn del grup.
 L'escena s'omple d'una resplendor molt intensa. Mentres
els àngels s'agrupen formant un artístic quadro final,
se tanca lentament la cortina.

QUADRO TERCER


la casa de sucre

ESCENA PRIMERA


L’escena és com al final del segon quadro. El fons encara és ple de boira, que es va esvaint lentament. Els àngels han desaparegut. Punta d’alba. Compareix el Nin de la Rosada, i esquitxa amb una flor de campaneta, plena de gotes de rosada, als nens adormits.


El Nin. Só el nin de les rosades:

 arribo amb les albades:
jo veig si les mainades
están endormiscades.
Cling! Clang! Cling! Clang!
Del sol jo porto el raig més clar
i en vostres ulls el faig brillar.
Ruixant amb suau rosada,
desvetllo camp i prada.
Llavors la llum feconda
amb bes d’amor inonda
la terra, que es deixonda.

Amunt, amunt! Els ulls obriu!

 Mireu! el jorn somriu!
 Amunt! amunt! els ulls obriu!
 Obriu!
 (Se'n va cantant. Els nens se mouen.)

Guida. (Se frega els ülls, mira a Ventorn i es redreça

 un xic, mentres que el Ton encara s’hi tomba.)
I ara? Dormo? Estic soínniant?
Me trobo… sota un arbre?
Oh! quin brogit més alegre fas, boscúria!
Ah! dels aucells és la suau cantúria!
Dejorn, tan dejom, ja sou ben desperts,
i el cant del matí entoneu pels arbres verds,
el cant de l’alegria.
O aucells del cel, bon dia!
(Se gira vers el Ton.)
Mireu, el gran toca-son, com dorm!
Calla! Veuràs, jo!
Ti-ru-ri-ru-rí! Ja ve el matí.
Ti-ru-ri-ru-rí! Ja ve el matí.
L’alosa, tan cantaire,
volant ja canta en l’aire.
Tiru-ri-ru-rí, ti-ru-ri-ru-rí,

ti-ru-rí, etc.

Ton. (Alçant-se, de sobte, amb un salt.)

 Qui-qui-ri-quiii! Bon matí!
Qui-qui-ri-quiii! Bon matí!
Ja és hora!… Molt bon dia!
(La Guida imita l'aucell, i el Ton el gall.)
Estic tan fresc i tan reeixit!

Bé com avui, mai, mai he dormit.

Guida. Pro escolta, tu: veus?, sota el pi,
 no saps quin somni vaig teni?

Ton. (Pensatiu.) Justa!
 Doncs jo també he somniat!

Guida. Somniava… Sentia uns cants de veus pures,

 com chor d’àngels cantant per les altures.
 Boires de llum de rosada claror,
 ona esplendent invadint la foscor.
 Mira: gran claror arreu s’estenia,
 raig de llum que del cel venia.
 Bells graons d’or i plata prest se’m mostraven,
 àngels del cel baixaven,
 bells àngels d’ales d’or vers mi volaven.

Ton. (Interrompent-la amb vivesa.)
 No n’hi havia catorze?

Guida. (Admirada.)  ¿Un somni igual
 hem tingut tots dos?

Ton. Creu-me!… que hermós, que hermós!
 Fugien jo no sé a on!…


ESCENA II


Se gira cap al fons. En aquest moment se desfà l’últim vel de boira. En el lloc de l’avetar apareixen lluentejant els raigs del sol ixent. La Casa de Sucre en el Puig Ombrós. A l’esquerra, un xic apartat, hi ha un forn, i davant d’ell, a la dreta, una gran gàbia, un i altra units a la Casa de Sucre per una tanca feta de figures de pasta.

 

Guida. (Agafant al Ton, corpresa.)
 Ai, Ton! Ai, Ton!

Ton. (Sorprès.)

 I ara! Què passa, en aquestos voltants?
(Amb gran alegria.)
Ben cert que jo mai he vist cosa igual!

(Tots dos miren encantats la Casa de Sucre.)

Guida. (Que va retornant de la sorpresa.)

 Olora! olora! quin flaire tan suau!

Tots dos. De sucre i melindros això és un palau;

 de coca ensucrada n’és fet el teulat;
finestres pintades amb nata i mató,
i pengen garlandes de raïm del millò.
Jo et flic!
I els ninots són de pa de pessic!
El gran palau encantat em plau de mirà!
Quina és l'hermosa princesa que dintre hi ha?
Si hermosa princesa en bella cambra està,
a pendre vi i coca ja ens pot convidà;
a pendre vi i coca i a un bon esmorzà.

Oidà! oidà! oidà! oidà!

Ton. Quina quietud!… Res! no fan contesta!
 (Empenyent-la.) Au! donces entrem-hi!

Guida. (Deturant-lo espantada.) On tens la testa?

 Home! ets ben tabalot, a fe!

Qui sap aquí dintre què hi pot havé!

Ton. Ai! Mira, mira! Ai! Quin goig que fa, tot
(Animat.)
[plegat!

Cert! Els àngels són qui ens ho han portat!

Guida. (Reflexionant.) Els àngels… sí: podria ben sé!

Ton. Sí, Guida! això dels àngels ens ve!
 Au! rosega una mica la casa!

Tots dos. Au! rosega-la! Au! rosega-la
 com rosega la rata!

 

(Se n’hi van donant-se la mà i fent saltirons. Al ser-hi a prop se deturen, i després s’hi van acostant amb precaució, caminant de puntetes. Després de dubtar un xic, el Ton escrostona una mica la paret.)

ESCENA III


Una Veu de la Caseta.

 Rata, la rateta,
que em menges la caseta!

(El Ton s'espanta, i li cau el bocí.)

Ton. No ho has sentit?

Guida. (Un xic espantada.) El vent.

Ton. (El mateix.) El vent.

T. i G. Que el sol va duent!

Guida. (Cull el bocí i el tasta.) Hum!

Ton. (Mirant-la amb afany.) És bona?

Guida. (Deixant-l'hi mossegar.) Té, home! tasta!

Ton. (Posant-se la mà al pit amb entusiasme.)
  Ai!

T. i G.  Ai!

Ton.   Ai!

Guida.  Ai!

T. i G. Ai! Que és dolça! que és dolça!

 És dolça més que mel!
Menjant-la, em sembla,

et dic, que estic dalt del cel!

Ton. Ai! que rebó!

Guida. Confits! arranja'ls!

Ton. Que dolç!

Guida.  Ai, filia!

Ton. Més!…

Guida.  Que dolç!

Ton.  Arranja’ls!…

Guida. Aquí deu sé el confiter dels àngels.

Ton. (Cridant.)

 Ep! ep! vós, l’home, que esteu refiat!

Aquí les rates us fan un forat!

 (Trenca un bon tros de la paret.)

La Veu de la Caseta.

 Rata, la rateta,

que em menges la caseta!

T.I G. El vent, el vent — que el sol va duent!

 (S’ha obert la part de dalt de la porta, i la
Bruixa treu el cap amb precaució. Els nens

no se n'adonen i segueixen llaminejant alegrement.)

Guida Ai, rateta goluda,
 si ve la rata peluda!

Ton. (Tot mastegant.)
 Menja per lla — i deixam está!

Guida (Li pren el bocí de la mà.)
Sembles el vent, — furient, furient.

Ton. (L'hi torna a pendre.)

 Menja’t lo teu… —jo preñe lo que és meu!

(Riuen tots dos. Mentrestant la Bruixa ha

acabat d’obrir la porta, s'esmuny cautelosament
vers els nens, i an el Ton, que està
d'esquena sense pensar en res, li tira un

nus escorredor al coll, i riu amb rialla esquerdada.)

Ton. (Amb gran espant.)
 Qui és? Ai, mare! Arri allà!

Bruixa (Estirant-los cap an ella.)

 Ai, pobrets!… Que sou bufons, menuts!
(Els lliga.)
Venfeu a veure’m? Molt ben fet!

Que en sou, de macos! Que sou grassons!

Ton. (Fa moltes forces per desfer-se’n.)
 Qui ets tu? Bútxera! Vull sortî!

Bruixa Ca, prenda! Deixa’m fè an-e mi!

 Tonto! No tingues por… ho sents?

Jo só la Boca sense dents.

 Só bona dona com cap més:
 tan tendra… com un nen de bolques.
 Veus? Jo a tots els nens me’ls estimo tant,
 pro tant… pro tant… (L’estreny.)
 ai!, que me’ls menjo estimant!

Ton. (Girant la cara.)

 Vés! Fuig! No t’acostis així!
(Pica de peus.)

Sents? No et puc sofrí!

Bruixa. (Amb rialla esquerdada.)

 Ha ha, ha ha, ha ha ha ha ha ha!
Que bons deveu ser!
Vull tastà-us una mica.
I a tu molt més, noieta bonica.
Vina, rateta;
vina a la caseta.
Dins no hi plou i no hi trona:
s’hi menja cosa molt bona:
xocolata, coca i massapà,
crema i tortells: n’hi ha per trià.
Hi ha regalèssia i bon malví…
confitura… Hi ha de tot a desdi!
Hi ha panses i figues
i ametlles i nous fins al sostre.
I tot lo que us dic és ben vostre.

Sí, tot és ben vostre.

Ton. De tu, bruixota, res, ni un clau!

Guida. No em fas goig… de massa…

Bruixa. (Burleta.) Au… au… au, la pau! (Amb tendresa.)

 Nens macos, veniu, que jo só de mel:
a casa, amb vosaltres,
serà igual que el cel.
Vina, rateta;
vina a la caseta.

Dins no hi plou

 i no hi trona:
 s’hi menja cosa molt bona.

Guida. Qué fas? No vull que facis mal al Ton!

Bruixa. Ca, ca! no vull res més que atipar-lo

 amb coses bones: vull engreixar-lo.
Serà més bo per menjar-lo.
I si ell se torna bon minyó
i em creu i m’estima com vull jo…
Ton, creu-me… vull dir-t’ho a l'orella…
tindràs una bona estrella…

T’ho dic…

Ton. No ho vull, aixís… no sóc pas sord!

Bruixa. Eh?

Ton. Quina és l'estrella tan bona que em dons?

Bruixa. Sí, prendes meves…

 Cosa tan gran…

Mai vostres ulls han vist res de semblant!

Ton. Prou! Tinc bons ulls i sé veure que això,

 bruixa infernal, no fóra res bo!
(Resolt.) Guida! mira que porta un mal fi!
Au! salva-te’n! Fugim d'aquí!

(Mentrestant s'ha anat deslligant, i es posen

 a córrer tots dos cap al davant de l'escena.
Però la bruixa els fascina fent gestos im-
periosos amb un bastonet que duu penjat a

la cintura.)

Bruixa. Xut!… (Se va tornant fosc.)

 Hocus, pocus, mal embruix,
que ara et toca fort i fluix;
ni endarrera ni endavant,
que ara et lligo malmirant.
Cap! No et moguis tant ni quant.
(Comença a lluir el nus del bastonet.)
Hocus, pocus, ve un mal jocus.

Nois, mireu’s el nus com lluu.

 Ulls, mai més veureu ningú.
 Au! a dintre! Vina-hi tu!
 (Fa gestos, emportant-se al Ton, que resta amb
 els ulls fits al nus del bastó que lluu; el fica
 a dins de Vestable i tanca el reixat. Tot això
 mentres va dient:)
 Hocus, pocus, bonus jocus,
 malus locus, hocus pocus,
 bonus jocus, malus locus,
 hocus pocus, bonus jocus,
 hocus pocus!
 (Mentrestant se torna a fer clar, i el brill del
 bastonet se va apagant. Llavors la Bruixa
 es dirigeix alegrement a la Guida, que a
 tot això ha restat sense moviment.)
 Guideta, tu fes força bondat.
 El Toni tindrà greix aviat.
 Ben cert que en tinc grans esperances.
 Vull engreixar-lo amb anous i panses:
 vaig a cercar les panses i anous.
 Tu queda’t aquí… Ai, si et mous!
 (L'amenaça sarcàsticament amb el dit, i en-
 tra a la casa.)

Guida. (Esglaiada, immòbil.)
 Ui!… Quina por que em fa, l’embruix!

Ton. (Baixet i precipitadament.)

 Guida, pst! No digues re:
fes ulls ben bé…
Sols cal mirà
i apendre tot lo que ella fa.
D’allò que et digui, digues sí…
Ja torna cap aquí… pst… pst!…

(La Bruixa torna, s'assegura de que la Guida

està quieta, i d'un cistell que porta tira nous

i panses al Ton.)
Bruixa. Au, nen petit!…

 que et facin bon profit.
(Li fica una pansa a la boca.)
Au! Menja… o bé mor!… (Amenaça.)
Però, si menges, millor!
(Se gira a la Guida i la desencanta amb un
 marduix.)
Hocus, pocus, bon marduix.
Mals encisos, fora! Uix! (La Guida es mou.)
Ja torna a eixir-te el coló a les galtetes:
mou, nena, mou les rodones cametes.
Corre, vés, au!, vés a dins:
para taula amb draps ben fins;
posa-hi culleres i posa-hi forquilles,
posa-hi plats… sents?…
posa-hi escuradents.
Ves que ho facis amb pols ben segû:
si no també et tiraré a l'estable a tu!
(Amenaça amb mofa a la Guida, que corre
 cap a dins.)
Hi hi, hi hi, hi hi!
(Al Ton, que ha quedat adormit.)
Mireu, el tonto, com dorm tan bé!
La joventut amb tot s’avé!
Dorm com al bres:
no pensa on és.
(Alça els braços com conjurant.)
Prest ton dormir etern serà;
pro quan la Guida vindrà al cas,
també, noieta, tu hi cauràs.
Ets a posta pels intents
d’una bruixa sense dents!
(Obre la porta del forn i olora, reflectint-se-li
 en la cara la gran vermellor del foc.)

La pasta al punt per fer-hi tota cosa.

 Ai! dins del foc, com hi cruix la brossa!
 (Afegeix llenya: s'alça un moment la flama-
 rada. Corre a més no Poder a cavall de l'es-
 combra.)
 Aixís me’n vaig, del sol al raig,
 per ’quest voltant, saltant, brincant.
 (Torna a córrer. Mentrestant la Guida guaita
 per la finestra. Va tornant-se més fosc,
 mentres se va acostant la tempestat.)
 Quan és, de nit, — tot-hom al llit,
 la bruixa ha entrat — per un forat!
 (Gran llampec.)
 Que dos fan sis — (jo conto aixís)
 i vuit fan nou: — no n’hi ha pas prou;
 que nou son u — i deu ningú.
  Xiu, xiu… — la bruixa ho diu:
 sols para el vol — quan surt el sol.
 (Trons i llamps. Amb salts esbojarrats se'n
 va cap al fons, a la dreta, i desapareix dar-
 rera la casa. Després se la veu, com rode-
 jada de Uamps, volar a cavall de l’escombra
 per davant del Puig Ombrós. Entra per
 l'esquerra, s’avança a Vescena, i llença l'es-
 combra.)
 Prrr… Vés-te’n, uix!
 (El cel torna a aclarir-se. Va a saltirons cap
 a l'estable, i desperta al Ton fent-li Pessigo-
 lles amb una palla.)
 Au! Amunt, prendeta!
 Vejam la llengüeta.
 (El Ton treu la llengua.)
 Ben dolceta.
 (Fa petar la llengua.)
 Au! ensenya’m el dit més xic! i ben de pressa!

 (El Ton allarga un bastonet fent veure que es
 el dit.)
 Ai! caram! caram! Ja m’estranya!…
 Ai, ai!… Maco, els teus dits, tan xics,
 són durs! semblen banya!
 (Crida.)
 Noia! Guida!
 (La Guida surt a la porta.)
 Porta panses i ametlles,
 que ara el Ton en menja més.
 (La Guida torna a entrar, i surt de seguida
 amb una cistella pletta de panses i ametlles.)

Guida. Teniu les panses.

 (Mentres la Bruixa les dóna al Ton, ella se li
 Posa al darrera, i amb la mata de marduix
 fa els gestos del desembruixament. En veu
 baixa:)
Hocus pocus, bon marduix.

Mals encisos, fora!… Uix!

Bruixa (Girant-se.) Què deies, tu, ara, per lla?
 (El Ton se mou.)

Guida. (Confosa.) Jo res. Bon profit al meu germà.

Bruixa. Eh?

Guida. (Més alt.) Bon profit al meu germà.

Bruixa. Hi, hi, hi! Ai, gata moixa!

Veuràs si et cloc la boca!
(L’hi posa una pansa.)
Au! Menja… o bé mor!
Mira el forn: ja està a punt.
(Obre la porta del forn, que fa menys res-
 plendor que abans. Mentrestant el Ton fa
 senyes a la Guida, obre a poc a Poc la porta

 de l'estable, i diu:)

Ton. Ai, que et té!… — Guarda’t bé!

Bruixa. (Mirant àvidament a la Guida.)

 Aquesta olor tan blana
 me fa veni una gana!…
 Si véns aquí
 menjaràs amb mi.
 (La Guida enira.)
 Ajup-te bé aquí a la boca:
 veuràs, a dins, quanta coca!
 Mira al damunt
 si estan al punt
 o si encara no.
 No tingues pó.
 (La Guida dubta.)

Ton. (Esmunyini-se de l'estable.)
 Ai, que et té!… —Guarda’t bé!

Guida. (No sabent-ne.)
 No hi arribo pas…—No podré: que és cas!

Bruixa. Alça’t soleta… — una miqueta.
 Abaixa el cap; — aparta el tap.

Ton. (Delenint a la Guida pel vestit.)
 Ai, que et té!... — Guarda’t bé!

Guida. (Temorosa.) Que tonta só! — Ai! ai! Senyó!

 Per més que em renyis,

cal que tu m’ensenyis.

Bruixa. (Impacient.) Abaixa el cap; — aparta el tap.

 (La Bruixa s’aboca al forn per olorar, ficant
 mig cos a dins. El Ton i la Guida li donen
 una empenta, fent-la caure dins del forn, i

 tanquen la porta d’una revolada.)

T. i G. (Fent burla.) I, ara que ets dins, nyac!

 Tanco fort! dac!
Ara tu serás, jo no,
rostit milló!
(S'abracen amb gran alegria.)
Oidà! La Bruixa és morta ja!

Tra-la-rà! Ja podem cantà!

 Oidà! La Bruixa s’ha acabat!
 Ben jugat!
 Vaja si és bon plat!
 S’ha acabat l’embruixament
 inclement.
 S’ha acabat, amén!
 (Agafant-se per les mans.)
 Sí! Ballarem contents
 sens témer poc ni gens.
 Volta’l, al mal casal!
 Ja no ens pot fer cap mal!
 Ah! oidà! Ah! oidà!
 Ah! oidà! Ah! oidà! Oidà!
 (Van ballant, agafats, cap a la Casa de Sucre.
 Quan hi arriben, el Ton s'aparta de la
 Guida, entra corrents a la casa, tanca la
 Porta, i per la finestra de dalt li tira pomes,
 peres, préssecs, nous daurades, i tota mena
 de dolços i confitures. Mentrestant el forn
 de la bruixa comença a espetegar forta-
 ment, s’alça una gran flamarada, s’esquer-
 da amb gran soroll, i cau amb terratrèmol.
 El Ton i la Guida corren, fugint aterro-
 ritzats, i resten amb la boca badada. La seva
 admiració creix quan veuen tot de nens afi-
 lerats al seu entorn, que els va caient a trossos
 la pasta que els revestia.)

T. i G. (Parlant.)
 Ai! ai! D’on han sortit, aquests nens?


ESCENA IV


Nens de pasta. (Immòbils, amb els ulls tancats com
 abans les figures de pasta. Molt baixet.)


Nens. Salvats, lliurats per sempre més!

Guida. Ulls clucs!… No entenc com aixís pot se
 que dormin i van cantant tan bé.

Nens de pasta. Ai! toca’m lleugê,
 que ja em despertaré.

Ton. (Amb por.) Vés, tu, a tocà’ls: no goso, jo.

Guida. Ai! sí! Provem aquest tan bufó!
 (Toca el primer, que obre els ulls i riu.)

Nens. (Baixet.) Au! toca’m a mi! Au! toca’m a mi!

 Que els ulls també jo puga obri!
(La Guida els va tocant a tots, que obren els
 ulls i riuen sense moure’s. El Ton agafa la

 rama de marduix i diu:)

Ton. Hocus pocus, bon marduix.

 Mals encisos, fora! Uix!
(Els nens fan un salt i es posen a córrer per

 tots costats.)

Nens. Mercès! Mercès

 per sempre més!
(Fan rotllo entorn del Ton i la Guida.)
Ja no som embruixats!
Ja estem lliurats!
Cantem i ballem
i saltem per tots costats!
Amb vosaltres vindrem!
amb vosaltres jugarem!
i tots les mans ens donarem!
Cantem, saltem, ballem, cantem!

De pasta ja mai més serem!

 Omplim de joia el bosc per tot arreu!
 Cantem, cridem de joia arreu!
 Mercès!
 (De quatre en quatre, els nens de pasta, ro-
 degen al Ton i la Guida, i s’inclinen gracio-
 sament davant d’ells.)

Ton.  Els àngels, dins la nit,

 en somni dolç ens han parlat;
mes ara el jorn

un tal somni ha fet vritat.

T. i G. Als àngels sants

 que ens vetllen tants
de dia i nit,
grans mercès donem

pel goig immens que ens han concedit.

Nens. Mercès per sempre més!

 (Tots s’empenyen per donar la mà al Ton i
 a la Guida.)
Les grans mercès

pel goig immens cedit!

Pare. (Dintre l’escena.) Tra-la-la-là, tra-la-la-là!

 Ai! si pogués als nois trobà!
Tra-la-là, tra-la-là!
(Surten el Pare i la Mare del fons, i es detu-
 ren quan veuen als nois. Quasi parlant:)
Ei! són aquells d’allà!

ESCENA ÚLTIMA


Ton. (Corrent cap an ells.) Parel Mare!

Guida. (Fa lo mateix.) Pare! Mare!

Mare. Ai! fills meus!

Pare. Ai! sí! nostres fills!

 Fillets! pobrets!

 (S’abracen. Mentrestant dos nens han tret
 la Bruixa, com una grossa coca, d’entre les
 runes del forn encantat. Al veure-la, lots
 fan un gran crit d’alegria. Els nens la po-
 sen al mig de les taules.)
 Nois, mireu quin fi tan fort:
 com l'embruix, la bruixa ha mort.
 Coca vols? Coca fes.
 I ara ella coca és!
 (Els dos nens duen la Bruixa a la Casa de
 Sucre.)

Nens. Nois, mireu quin fi tan fort:

 com l’embruix, la bruixa ha mort.
Coca vols? Coca fes.

I ara ella coca és!

Pare. Pels dolents un càstig hi ha.

 Mal usar no pot durá.
Quan més gran és nostre dol,

Déu del cel ens duu un bon consol.

Ton. Quan més gran és nostre dol,

 Déu del cel ens duu consol!

(Els nois fan danses combinades i cau el teló.)