Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Olímpica primera de Píndar

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una edició corregida de 1918. Per a d'altres versions, vegeu Olímpica I.






OLÍMPICA PRIMERA
DE PÍNDAR





 A HIERÓ DE SIRACUSA

I


Gran cosa és l'aigua, al món, i l'or que brilla
(tal com foc en la nit) entre riqueses.
Així, tu, si cantar vols nobles lluites,
no altra que l'olímpica
cerquis, que és com el sol,
que, quan lluu al mig del cel, tot astre apaga
i en la buida blavor ell regna l'únic:
doncs cap com ella inflama
el numen del poeta
per fer-ne brollar l'himne
famós que al fill de Cronos glorifica
del benaurat Hieró en la rica estada:
 
Hieró, que porta el ceptre de justícia
damunt Sicília, on tants ramats pasturen,
i, honrant la flor de les virtuts més altes,
és honrat per la música
dels cants que li ressonen
entorn la taula amiga.
Doncs, ara, agafa tu la lira dòrica

si l'embranzida del cavall Ferènic
mogué ton cor quan, vora de l'Alfeu,
se llançà a corre'i, d'esperons intacte,
donà a son mestre el guany de la victòria,

al rei de Siracusa,
a aquell que als corsers ama.
Brilla la glòria encar de la gran gesta
en la terra poblada pels intrèpids
fills de Pèlops el lidi, d'aquell Pèlops
que fou amat del déu potent que abraça
tota la terra, des del punt i hora
en què Cloto el salvà traient-lo ràpida
del lluent calderó, i li fou posada,
per tornar-lo complert, l'espatlla ebúrnea.
Molts fets hi ha que ens admiren;
pro alguns només són fàbules
amb gran enginy ordides
més enllà de lo cert, amb què s'enganya,
per assombrâ'ls, als homes.

II

Perquè la poesia té la gràcia
de tornar dolces als mortals les coses,
honrant com a creïble
lo que altrament no ho fóra.
El temps després ja posa
les coses en son lloc. Lo menys culpable
és parlar bé dels déus: per'xò som homes.
Així jo vull parlar del fill de Tàntalus
altrament que els passats; de quan son pare
convidà als déus, allà en l'aimada Sípilo,
a un menjâ honrós per gratitud.

 Llavores
fou quan el déu que duu el trident magnífic
se t'emportà en son carro d'or, o Pèlops!,
enamorat de tu, i et conduïa
an el palau altíssim
de Zeus sobirà,
que un dia a Ganimedes
també hi portà per si amb igual designi.
En va et cercaren molt per casa teva
per tornar-te a la mare que et cridava:
t'eres fos; i llavors els envejosos
murmuraven i deien que els teus membres,
bullits al foc en l'aigua tremolosa,
s’havien repartit els déus, tallant-los
i menjant de tes carns entorn la taula.

Pro a mi em sembla impossible
que els déus sien goluts en tal manera.
No ho crec, i no vull dir-ho:
qui diu mal ja s'ho troba una hora o altra.
Si mai aquells que en el Olimp regeixen
honraren a un mortal, aquest fou Tàntalus;
mes no pogué obeir tanta ventura:
s'enorgullí, i li'n vingué un gros càstig,
que fou aquella pedra tan pesanta
que Zeus li posà damunt la testa;
i ell sempre més ha anat provant de treure-se-la,
eternament en va, i no sossega.

III

Així viu una vida tan amarga.
Malaurat! Eren tres, i amb ell són quatre
els qui penen allí, perquè robava

als immortals el nèctar
i la dolça ambrosia
que el feien immortal,
i volgué convidar-hi a uns i altres.
Qui pensi que pot fer-se alguna cosa
amagada dels déus, ai!, com s'enganya!
Per'xò fou rebutjat el seu fill Pèlops
d'en mig dels immortals, que el retornaren
a la sort dels humans de vida efímera.

Mes en l'edat florida,
quan un lleu borrissol comença a créixer
al rostre del baró, ell meditava
d'obtenî a Hipodamia; sort gloriosa
oferta per son pare, el rei de Pisa,
al qui sabés guanyar-se-la. Doncs Pèlops
va anar-se'n a la vora
de la mar blanquinosa
en mig la nit obscura,
i al déu cridà que duu el trident magnífic
i de terrible dring, i, apareixent-se-li
allà al peu, li digué: — Posseidó, escolta'm:
Per los dolços favors que més te plaguin
de la Cípria, et demano que em preservis
de la llança punxanta d'Enomaus,
i en un carro lleuger porta'm a Élide
i dóna'm la victòria; que ja tretze
caigueren davant d'ell, i així retarda
les noces de sa filla.
 Als temorosos
tot perill els és gran; pro una hora o altra
morirem, tanmateix: ¿quin gust pot dar-nos
estâ a recó, i una vellesa obscura
consumir sense haver tastat la glòria
dels fets més grans? Doncs no! Jo vull combatre

aquest combat. Tu dóna'm la victòria. —
Així deia, i no en va, que el déu donava-li
carro d'or amb alats corsers mai lassos.

IV

I dominà la força d'Enomaus
i a la filla en son llit; d'on va donar-li
ella sis fills, que tots regiren pobles
amb gran virtut. I encara,
en son repòs magnífic
a vora de l'Alfeu,
se l'honra amb sacrificis,
i gent d'arreu del món van a sa tomba.
Així la glòria de la festa olímpica
daura amb son brill la gesta al lluny de Pèlops,
ja sia en córre' amb peus lleugers la lluita,
ja en la força del cos; i al qui la guanya
tota la vida se li torna dolça.

El bé suprem, per l'home, és el durable:
així corono de corona eqüestre
la testa de Hieró amb un cant eòlic;
i certament no escau a cap més home
dels que avui viuen, com an ell, l'airosa
vestidura gloriosa
dels meus himnes triomfals,
perquè poder i gràcia
són en ell. O Hieró! que els déus te valguen
ben generosament en tota empresa,

i així puguen obrir-se bones vies
als meus cants, com aquesta, i més encara,
que jo m'hi llençaré en carro que voli

fins al bell peu de l'esplendor de Crònios.
Jo em sento a dins la força de la Musa.
Altres són grans per coses ben diverses,
pro els reis damunt de tot: d'allí no es passa.
Tu marxa amb el cap alt tota la vida;
i sia jo també, per el meu numen,
vencedor, i el meu nom famós en Grècia.