Obres completes d'en Joan Maragall - Poesies II/Cants homèrics
Sempre el recordo i mai l'oblido. Apol·ló, que fereix
de lluny, del qui els déus mateixos se temen veient-lo passar
pel gran palau de Zeus: tots s'alcen en llurs setials
quan ell hi arriba, estès son arc gloriós. Sols Leto
resta al costat de Zeus, dels llamps amador: és ella
qui afluixa la corda tivanta i tanca el buirac, traient-lo
amb ses mans del muscle robust, i el penja, en clau d'or,
de la pilastra pairal; prenent després per la mà
al fill, se l'emmena i el porta a son trono, deixant-l'hi assegut.
El Pare Zeus fa gran festa al fill estimat,
li allarga l'àuria copa plena del nèctar diví.
I els altres déus s'asseuen de nou; i Leto, l'augusta,
està joiosa d'havê infantat el fortíssim arquer.
Salut, Letol, i sortosa tu que infantares tals fills:
el rei Apol·ló, primer, i després Artemis, que es plau
també en ses sagetes. Aquesta en Ortígia l'hagueres, i aquell
en Delos rocosa llavors que al peu del Cíntios, el puig
de l'alta muntanya, te vas ajupir davall la palmera
i a vora de l'Ínop. Mes ara, a tu, ja tan celebrat
en himnes, o Febos!, jo ¿com cantar-te podré,
a tu, que mous tot cant, ja sia terres endins,
lla on se fan els ramats, o bé en les illes arreu?
a tu, a qui canta tot cim de muntanya i tot lo que és alt,
i els rius corrent a la mar, i el promontori igualment
que sobre d'ella s'inclina, i l'aigua closa dels ports?
Doncs diré com, joia del món, t'infantà Leto
al peu del Cíntios i en l'aspra Delos voltada de mar.
Les fosques ones, portades pels vents harmoniosos,
la baten entorn. D'allí t'alçares tu a dominar
damunt els mortals: els que són a Creta, i a Atenes ciutat,
i a l'illa d'Egina, i a Eubea també, famosa en ses naus;
a Peparetos marina, i a Egas Pirèssia, i a l'Atos tracià;
a Samotràcia igualment, al Pelió punxegut,
a les muntanyes de l'Ida emboscat, a Focea i Esciros,
a l'alta Autòcane, i a Imbros poblat, i a Lemnos adusta;
a Lesbos sagrada, la terra de Màcar eoli, i encara
a Quios, la més feconda de totes les illes del mar;
i a Mimant rocosa, i Coricos, la que té els cims tan braus;
i a Claros esplèndida, a Esàgia, muntanya eminent;
i a l'alta Micala, a Miletos, i a Coos, poblada ciutat;
i a Cnidos, tan alta també; a Càrpatos, batuda pels vents;
i a Naxos i Paros, i a l'aspra Ranea, i en tots aquells llocs
que Leto seguia volent infantar an al-lluny-feridor.
A cad'una d'aquestes terres anà i demanà acolliment;
pro, estemordides totes del cas, cap d'elles gosà,
tan fèrtils com eren; i Leto l'augusta, a Delos llavors
vingué, i a aquesta illa parlà amb alades paraules aixís:
— Volguesses, Delos, ésser tu la pàtria del fill
que haig de tenî i s'ha de dir de nom Febos Apol·ló,
i fer-li un temple molt gran: aixís com ara ningú
per res se t'acosta, ni els homes te reten mai cap honor
perquè no ets rica i no tens ovelles ni bous, aleshores,
fins no havent-hi per tu veremes, ni plantes als camps,
tenint el temple dins teu d'Apol·ló al-lluny-feridor,
la gent acudirien portant ofrenes al déu,
i sentiries sempre una immensa flaire de carn
pels sacrificis fets en honor del teu sobirà,
i els déus te lliurarien de tot domini d'estrany;
car altrament no et dóna res l'estèril terrer.—
Aixís li diu, i Delos, tota joiosa, respon:
— Leto, la filla gloriosa de Ceos el gran: de bon grat
jo acolliré la nissaga d'al-lluny-feridor, perquè és cert
que tinc molt mala fama entre els homes, i amb lo que tu em dius
seria molt honrada; mes no et vull ocultar
que em temo del que diuen la gent: m'han dit que Apol·ló
serà molt soberg, perquè ha d'ésser senyor al damunt
dels déus i els mortals que viuen sobre la térra feconda.
Per'xó jo sentó una gran temença en mon cor
que, quan en mi haurà vist la llum primera del sol.
menysprearà l'illa per l'aridesa tan gran
i amb un cop del seu peu me giri del mar en l'abís,
deixant-me sepultada per sempre dins l'aigua en furor;
i que ell se n'anirà a una altra terra suau,
bastint-s'hi un temple en la sagrada espessura d'un bosc.
I, en tant, les negres foques i els pops faran dintre meu
llurs caus amagats, i restaré oblidada del món.
Mes, si ara, tu, dea, me fessis el gran jurament
de que son temple bell aquí el déu bastirà
tenint-hi son oracle damunt els homes, llavors... —
Així digué; i Leto donà son gran jurament:
— Doncs sia aixís per la Terra, per l'ample cel allà dalt,
per l'aigua soterrània d'Estix, i aquest és el gran
jurament més sagrat que puga existir pels déus benaurats,
que aquí restarà per sempre més el temple flairós
de Febos i el sant recinte pel qual honrada seràs
damunt de totes les illes. —Aixís digué el jurament
amb tots els seus mots; i Delos va gaudir-se del nàixer
d'al-lluny-feridor. Nou dies i nou nits va patir
Leto, doncs, travessada pels horribles dolors
del part; i totes les dees més grans estaven-li entorn:
Diona, Rea, Temis, que els rastres de culpa segueix,
i Amfitrite sonora, i altres immortals, menys Hera,
blanca de braços, que estava al costat de Zeus nuvolós.
Mes res ne sabia Ilítia, que calma dolors com aquells,
restant descuidada al cim de l'Olimp en núvol daurat
per art de la blanca de braços Hera, gelosa llavors
del bell fill que Leto dels cabells formosos anava a tenir.
Doncs les altres dees digueren a Iris que anés
cercant a Ilítia, oferint-li tot d'or un bell collaret
de nou colzades de llarg, per fer-la venir d'amagat
d'Hera dels braços blancs, no fos que la’n desdigués.
Iris, dels peus lleugers com el vent, entès que ho tingué,
al punt llançava's corrent, ràpida, espai a través,
fins l'alt Olimp, sojorn dels déus; i, un cop allí fou,
cridà a la porta a Ilítia, i fent-l'hi venir, li digué
en breus alades paraules tot quant li fou comanat
per les dees d'olímpics palaus, posant-l'hi en el cor.
Lleugeres com colomes de bosc ambdues partint,
i a Delos arribada Ilítia, que calma els dolors,
fou presa Leto tot seguit de l'afany d'infantar;
i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer
i doblant els genolls damunt de l'herba del prat
(que la terra somreia al dessota), l'infant sortí a llum.
I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l'entorn.
I fores tu, poderós, en l'aigua clara rentat
purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot
I Leto restà molt joiosa d'haver-lo infantat, a l'arquer.
Mes, o Febos, tot just nodrit dels divins aliments,
ja l'auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant:
cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt
Febos Apol·ló va dir a les deitals immortals:
— Doneu-me la cítara amiga i doneu-me l'arc ben corbat,
que vull portâ a tots els homes els vers missatges de Zeus. —
Aixís dient, Febos d'intonsos cabells, al-lluny-feridor,
se'n va per la terra, la d'amples camins, amb gran meravella
de les immortals; i l'illa de Delos tota ella s'omplí
d'una àuria florida, com cim de muntanya que es cobreix de flors,
joiosa de veure's, damunt, de Zeus i Leto el rebrot,
i aixís escollida entre totes les illes i terres d'endins
per ésser-ne estada preferta i tan aimada en son cor.
I tu, llavores, de l'arc argentat, al-lluny-feridor,
te n'anares ja per pujar a l'aspre Cíntios, o ja,
fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu
i els boscos sagrats amb arbres nombrosos; complaent-te molt
en els cims de muntanya í altures, i també a les vores dels rius,
que corren al mar; mes, o Febos!, a on ton cor més se plau
és sempre a Delos: els jonis, allí, arrossegant
ses llargues túniques, van amb les dones i els fills, en honor
de tu delitant-se en la sacra dansa i la lluita i el cant.
Qualsevulla que els vegi llavores, diria que són immortals,
i exempts de vellesa; alegrant-se de gràcia semblanta
en homes i en dones de bella cintura; de la gran multitud
de les ràpides naus que hi acuden amb tantes riqueses, i més
de la gran meravella que fan les Dèlies, les verges que són
d'Apol·ló servidores, d'al-lluny-feridor, per sempre famoses.
Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d'Artemis,
que tira sagetes; recorden els homes i dones primers;
i quan entonen llur himne encisen a tots els humans.
Saben els cants i les danses sonores de totes les gents,
i semblen oir-se en una veu sola: l'acorden talment!
Salut a vosaltres, o Dèlies! Propici vos sia Apol·ló
i Artemis i Leto! Recordeu's de mi, que sols vos demano
que un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit
foraster) preguntant: —¿Qui és aquest home, l'aede tan dolç
que ve i us encisa amb son cant? —vosaltres digueu-li amb bon cor:
— És un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n'hi
de ciutat ben poblada en ciutat, i tothom la creurà tal com és.
Mes tampoc cessaré en la lloança d'Apol·ló de l'arc argentat,
al-lluny-feridor, del que Leto de formosos cabells infantà.
Apol·ló sobirà: és teva la Lícia i l'amable Meònia,
i Milet vora el mar, ciutat agradosa; pro encara és a Delos,
voltada tota ella pel bat de les ones, on més regnes tu.
Heu's-aquí que ja el fill de Leto gloriosa se'n va,
polsant la còncava lira, envers el terrer pedregós
de Pito; cobert de flairosos vestits divinals,
fent sonâ harmoniosa la lira amb son plectre d'or;
i allí, alçant-se, tan ràpid com el pensament,
de terra a l'Olimp, se n'entra de Zeus al palau, a l'augusta
companyia dels déus immortals, atents de seguida
a la cítara, al cant; i totes les Muses, amb veu harmoniosa,
segueixen-lo i canten la glòria eterna dels déus
amb la misèria que en reben els homes i dones mortals
que viuen amb seny insegur i no tenen remei ni esperança
davant de la trista vellesa i la mort. Llavores les Càrites
de cabellera formosa, i les Hores benignes, i la bella Harmonia,
i Heba, i encara la filla de Zeus, Afrodita d'or.
se donen les mans l'una a l'altra i comencen la dansa; i amb elles.
no lletja i petita, ans molt admirable pel rostre i l'alçada,
Artemis, la que ama llançâ al lluny sagetes, la igual d'Apol·ló;
i Ares i l'Argifont vigilant s'hi posen amb elles,
mentre Febos toca la cítara d'alegre ressò;
i llurs peus radiants, i llurs túniques d'or que voleien,
resplendeixen al lluny; i Leto dels bells cabells rossos
i Zeus provident, contemplant-los, plegats, s'alegren el cor.
Què més podré dir, per lloar-te, a tu, ja lloat per molts cants?
¿Cantaré ton amor de llavores que volies Atzantida, la verge,
a l'ensems del semblant a un déu Isquis Elatiónida, senyor de
¿O de quan tu, al-lluny-feridor, te n’anares cercant
per la terra l’indret millor per ton oracle primer?
A la Pièria, llavors, descendires de l’Olimp, travessares el Lacmó,
i l’Emàtia i els Perrebs, i anares a Jolcos i a Ceneos i a Eubea,
famosa en ses naus, aturant-te en la plana de Lelas; i allí
¿no et plagué de bastir-hi el teu temple, enrondant-lo de boscos
Apol·ló, o tu», al-lluny-feridor? Te n'anares, passares l’Euripos,
pujares la verda i divina muntanya, i d’allí tot seguit
te’n vares anà a Micalessos, de Teumessos als flonjos herbeis.
I a Tebes vingueres. Tota ella era un bosc: cap mortal habitava
encara la Tebes sagrada; camins ni dreceres no es veien
en la plana tan fèrtil en blat avui; pro tenia molt bosc.
I encara avançares, Apol·ló, al-lluny-feridor, i arribares
a Onquestos, al bosc tan magnífic, sagrat a Posseidó.
Allí, sotmès, bufa el cavall al bell carro junyit;
i el que el mena, anc que destre, salta en terra amatent
caminant, i el corser arrossega el carro buit ressonant;
i si el porta de si al lloc sagrat entre els arbres, allí és desjunyit,
i resta el carro, vares en terra, segons culte antic,
al déu consagrat. O Apol·ló, al-lluny-feridor! Tu passares
encara d’allí, i, travessant el Cefisos de bella corrent,
que des de Lilea eixampla ses aigües, després d’Ocalea,
que aixeca ses torres, i encara després d’Haliartos herbosa,
veieres Telfusa, la plàcida terra que et fou molt plaenta
per bastir-hi ton temple i posar-hi el bosc sagrat a l'entorn.
T'hi aturares davant i digueres aquestes alades paraules:
— Telfusa! Jo penso bastir damunt teu un temple molt grau,
oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets;
i, tant aquells de la rica terra del Peloponès
com altres d'Europa i aquells de les illes, voltades de mar,
vindran a aconsellar-s'hi, i jo, en el temple opulent,
els dictaré la certa resposta, i profetitzaré. —
Aixís parlant, Febos Apol·ló posà els fonaments
amples i llargs i forts. Mes Telfusa, a l’instant,
molt excitada en son cor, aquestos mots li digué:
— O Febos Apol·ló sobirà, al-lluny-feridor!
Escolta les paraules que et vull posà en l’esperit:
Tu ara vols bastir-me un temple gran al damunt,
oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets:
doncs lo que vaig a dir-te’n sia present a ton cor:
que sempre més seràs torbat pel pas i el soroll
dils ràpids cavalls i les mules que vénen sovint a abeurar’s
en mes sagrades fonts; i els homes aquí es distrauran
mirant els carros ben fets i amb el brogit dels corsers
aus que parar la ment en ton temple i en tot lo de dins.
Doncs creu-me, o sobirà!, encar que sies més gran
i en tot millor que jo: fes-lo a Crisa i a dins
les gorges del Pamàs. Allí no et torbaran
els carros ben fets, ni el soroll de tants cavalls peulleugers
entorn de l’ara cabdal: allí les races millors
dels homes portaran llurs presents, invocant-te amb el crit
d’lé Peán!, i tu, tot joiós, d’arreu a l’entorn
rebràs les belles ofrenes. — Telfusa, així havent parlat,
el cor persuadí d'al-lluny-feridor: conseguí
servar la glòria pròpia per ella i no deure-la a ell.
Llavors, o Apol·ló!, al-lluny-feridor, te n’anares enllà,
passant la ciutat dels Flegis dolents, que, havent en la terra
bella estada en la vall del Cefisos, no curen de Zeus.
D’allí, àgil, pujares corrent al coll de la serra,
i arribares a Crisa, a sota el Parnàs ple de neu,
encarada a Zèfir: damunt, suspesa, té la gran penya;
i, a sota, la vall tan pregona i aspra. Febos Apol·ló
pensà bastir-hi son temple, i aquestes paraules digué:
— Aquest és el lloc on penso bastir-hi un temple molt gran,
oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets;
i, tant aquells de la rica terra del Peloponès
com altres d'Europa i aquells de les illes, voltades de mar,
vindran a aconsellar-s’hi, i jo, en el temple opulent,
els dictaré la certa resposta, i profetitzaré. —
Aixís parlant, Febos Apol·ló posà els fonaments
amples i llargs i forts; i, al damunt, Trofoni i Agamedes,
els fills d’aquell Erginos tan car als déus immortals,
hi feren de pedra el llindar: molts homes, després, a l’entorn
bastiren el temple de pedra picada, per sempre famós.
A prop d’allí hi havia una font de bella corrent,
on fou que el fill de Zeus occí, amb son arc tan fort,
una dragona forçuda que hi havia, molt terrible i gran,
que feia, damunt de la terra, an els homes, maleses sens fi,
devorant les ovelles de peu graciós, i ensagnant-ho tot.
Era aquella que un temps crià l’horrible i funest Tifaó,
terror dels mortals, per ordre d’Hera, del trono d’or,
que l’havia infantat irada amb el Pare dels Déus
perquè ell generà tot sol, dins son cap. Atenea immortal.
Llavores, Hera, irritada, havia dit an els déus:
— Déus i dees, oïu-me: Zeus, dels núvols senyor,
amb tot i haver-me fet sa esposa, i honesta que en sóc,
és prime a menysprear-me: vegeu com, fora de mi,
ell tot sol ha infantat Atenea, de l’ull esplendent
i excelsa per tant en mig de tots els déus immortals;
mentre que el nostre fill Hefestos, infantat per mi,
és feble entre tots vosaltres i coix d’ambdós peus,
perquè, prenent-lo amb ses mans, llançava’l; caigué fins al mar,
i allí, de Nereu la filla, Tetis, la dels peus d’argent,
rebia’l, i amb totes les seves germanes prengué cura d’ell.
Altrament hauries de plaure als déus benaurats.
Tu, fals! tu, dolent! Encara maquines quelcom?
I gosares tot sol generar Atenea de l’ull esplendent?
¿Per ventura et pensaves que jo ja no puc infantar,
amb tot i dú el nom de muller teva entre els déus immortals
que som al cel ample? Doncs mira: quelcom se m’acut
que cert te doldrà: que jo faré nàixer de mi un fill,
posant-lo entre els déus immortals, sens que deshonri per'xó
ton llit sagrat, que és el meu. Mai més en ell m’ajauré,
restant, en mig tots els altres déus, allunyada de tu. —
Havent així parlat Hera, la dels grossos ulls
de bou, se n’anà irada, i, batent la terra amb sa mà,
digué aquestes paraules com una invocació:
— Oïu-me, ara, Terra, i a dalt tu, ample cel;
i vosaltres també, Titans, que sou soterrats
entorn del Tàrtar gran i que heu generat
els homes i els déus: vullau-me escoltar, i doneu-me un fill
sense que Zeus hi tinga cap part, i no menys fort que ell,
sinó que ho sia tant més, com Zeus que al lluny del lluny mira,
més que Cronos ho fou. — I, havent així parlat,
baté amb la mà fortament la terra vivificadora,
que tota es remogué; i Hera, veient-ho, alegrava’s
creient ja veure complert el seu gran desig.
I en tot un any no anà al llit de Zeus providencial,
ni s'assegué, com solia, al trono, tan ben treballat,
sinó que restà en el seu temple voltada d’humils suplicants
delitant-se en els molts sacrificis d’ovelles que eren oferts
a Hera l'augusta, la dea dels grans ulls de bou.
Mes, tantost hagueren passat les nits i els dies,
i complerta que fou la roda de les estacions,
ella infantà son fill, l’horrible i cruel Tifaó,
que en res s’assembla an els homes ni als déus immortals
i per la terra és un càstig. Hera, la dels ulls de bou,
deixava aquell monstre a cura del monstre de Crisa; i, així,
tants mals pervingueren als homes, que el qui l'encontrava,
amb ell encontrava son dia fatal: això fins i a tant
que Apol·ló sobirà, al-lluny-feridor, li engegà el fort tret.
Jagué revolcant-se la bèstia per terra amb panteix molt gran
del dolor que havia; llançà un crit terrible com no es puga dir,
i, recargolant-se dintre la boscúria d’ací per enllà,
exhalà la vida amb la sang. Apol·ló se’n lloà, i deia així:
— Podreix-te ara aquí damunt de la terra nodridora d’homes:
ja més no seràs, vivint, la terrible ruïna dels mortals
que mengen els fruits de la nodridora terra; aquí portaran
en pau sacrificis perfets, i mai més Tifaó ni la fosca
Quimera amb la mort funesta els allunyin; podrida seràs
per la negra terra i els raigs del fill d’Hiperió resplendent. —
I, així havent parlat gloriant-se, ja l'ull de la bèstia s'omplí
de tenebra. I la força sagrada d'Hèlios podria son cos.
Per això és que aquell lloc s'anomena Pito, i Piti an el déu.
Febos Apol·ló conegué amb tot això, en l'esperit,
que Telfusa, la font de bella corrent, l'havia enganyat.
i va anar-hi ple d’ira. Aviat hi airibá; i, acostant-s’hi, va dir-li:
— Telfusa: ja que volgueres així enganyar mon esprit,
no et serà lícit ja més escórrer ta bella corrent
per terra tan delitosa: per mi, i no per tu, glòria haurà. —
Digué Apol·ló, al-lluny-feridor; i la roca tombà,
sepultant la corrent; i al costat d'aquella que fou bella font,
i a dins d’un bosc sagrat, de molts arbres, son temple aixecà,
i allí tothom va invocar-lo amb el nom d’Apol·ló Telfusí,
perquè hi vencé la sagrada corrent de Telfusa, la font.
Després d'això, Febos Apol·ló pensà, en son esprit,
a quins homes caldria iniciar en son culte sagrat
perquè en la Pito rocosa el servissen, estant-li a oferir
els sacrificis, i a més anunciessen al món
tots els oracles que ell, Febos Apol·ló, de l’arc d’or,
dictés de son antre dessota el Parnàs i al peu del llorer.
Mentre ho pensava veié damunt de la mar de color de vi
una lleugera nau que venia amb molts homes a dins
i molt bons: eren de Creta, de Cnossos, la ciutat de Minos,
que pel guany i els afers anaven per mar en la negra nau,
de Pilos envers els sorrals i la gent que hi viu. Apol·ló,
veient-los, llançava’s al mar, semblança prenent d’un delfí,
i, en la nau lleugera ficant-se, s'hi ajeia com monstre paurós,
i no fou conegut. Rebolcava’s arreu commovent el fustam
de la nau. Sens paraula restaven els homes, tement, asseguts,
sens fer maniobra: no hissaven les veles, immòbils restant
en la fonda nau de la negra proa i al costat dels rems,
tal com se trobaven; i així navegaren. El Notos violent
tirant endarrera la ràpida nau, passaren Malea,
i davant de la terra lacònia, i d’Helos, costera ciutat;
i de Tènaros, la terra que és d’Hèlios, qui alegra els mortals,
on les llanudes ovelles del gran sobirà pasturen
pel camp delitós. Els homes volgueren entrar-hi la nau
per veure el prodigi amb ulls propis, i veure si el monstre paurós
restaria encara en la fonda nau o bé es llançaria
furient altra volta a les ones, tan plenes de peixos, del mar.
Mes la nau, tan ben feta, no volia obeir
i passava corrent a lo llarg del fèrtil Peloponès,
empesa pel vent: la guiava Apol·ló, al-lluny-feridor.
I així passà per Arena, per l’Argifea plaenta,
per Tríon, on hi ha el gual de l’Alfeu; per Epi poblada,
i a vora de Pilos sorrenca i de la gent que hi viu.
Per vora de Crunos, de Calcis i Dima, la nau arribà
a Elis divina, que els Epeus dominen; i passant per Feres,
sota el vent de Zeus, que tot ho remou, entremig dels núvols
veieren les altes muntanyes d'Itaca, Dulíquion i Sama
i Zacintos, coberta de boscos; mes, tantost hagueren
passat tot al llarg del Peloponès, l’immens golf de Crisa
els aparegué. I un gran vent de Zèfir, enviat per Zeus,
davallà de l'èter amb força, i la nau corria per sobre
de l’aigua salada del mar amb gran lleugeresa, i anaven
de cara a l’aurora i el sol, per obra del rei Apol·ló,
de Zeus el fill; i arribaren així fins al port de Crisa,
que hi toca molt el sol i per’xó s’hi fa tanta vinya.
La nau marinera lliscà pel sorral. Llavors Apol·ló,
al-lluny-feridor, llançant-se esplendent com el sol de mig-dia
(i entorn li saltaven guspires amb gran resplendor fins al cel),
anà terra endins i entrà al santuari, i mostrà qui era
encenent les flames dels trípodes; i l’esclat de la llum
de Febos cobrí tota Crisa, fent llançar uns grans crits
a les dones i filles, de bella cintura, de tots els crisencs,
pel terror que havien. I ell féu un gran salt, molt ràpid volant
per sobre la nau en forma d’un home a la flor de l’edat,
tan fort i tan jove; i li voleiava la gran cabellera
damunt les amples espatlles; i amb alades paraules digué:
— Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?
¿Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del mar
com van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent?
¿Per què resteu atuïts i no recolliu els ormeigs
de la negra nau, i no salteu en terra després,
com solen aquells que van per treball, travessen la mar
i arriben a terra amb fatic i amb desig dels dolços menjars? —
Així parlà als de la nau, encoratjant llur esprit.
I així el patró dels cretencs respongué: — O tu, foraster,
que no t’assembles a un home mortal, talment ets formós,
sinó a un déu benaurat: si ho ets, com sembles, mercè!
si fosses home, salut! i grans benaurances dels déus.
Mes digue’ns la vritat com la voldríem saber: De quin poble ets? la teva patria on fou? de quins mortals pervens generat? Ben lluny de tu el pensament, navegant per sobre l'abís de les aigües, anàvem a Pilos sortits de Creta; que en som i encara ens en alabem; mes arribàrem aquí per força en la nau, amb tot i que desitjàvem un altre camí i un altre retorn: segur que un déu immortal ens portà sens nostre voler. — I aixís els féu de resposta Apol·ló, al-lluny-feridor: — Forasters: vosaltres vivíeu a Cnossos, voltada de boscos; mes per cert que cap tomarà a l'amada ciutat, ni reveurà sa casa ni la dolça muller, sinó que aquí restareu servant mon temple opulent que els homes en gran multitud vindran a honorar. Jo em glorifico d’ésser el fill de Zeus, Apol·ló, i aquí vos he dut per sobre del gran abís de la mar, no pas per fer-vos cap mal, sinó a fi que hi resteu servant mon temple opulent, pels homes molt honorat. I vosaltres mateixos sereu-ne també, per l'alt voler dels déus immortals que llurs designis vos confiaran. Doncs eia! ara compliu tot seguit això que us diré: Primer baixeu veles, plegueu-les, lligant-les ben bé; després poseu en terra la nau, traient-ne tot lo que duu; després fareu un altar a la vora mateixa del mar, i foc hi encendreu, oferint la blanca farina; i, entorn restant de peu drets, pregareu; i ja que jo us vaig saltar del mar obscur en la ràpida nau, semblant a un delfí, com a tal invoqueu-me, i delfínic l’altar també sia dit i amb tal nom per sempre famós. Després menjareu ben junts a la negra, a la ràpida nau; fareu libacions als déus benaurats qui habiten l’Olimp; i, en havent satisfet el desig que teniu dels dolços menjars, a mi vindreu cantant Ié Peàn fins al lloc del temple que heu de servar. — Aixís els parlava; i fou escoltat amb sagrada atenció i fou obeït. Arriaren vela, afluixaren les cordes, abaixaren el pal, deixant-lo ajagut. Saltaren en terra, traient-hi la nau fins dalt de la sorra i alçant-la en puntals.
Llavors feren l’ara a vora la mar, i el foc hi encengueren,la blanca fariña oferint; i pregaren, segons lo manat,
de peu dret a l’entorn. Menjaren a vora la negra, la rápida nau;
libaren a honor dels déus benaurats que són a l’Olimp;
i, havent satisfet el desig de menjar i beuré, partiren
guiats pel rei Apol·ló, de Zeus fill, que, tenint
la lira en ses mans. bellament la polsava arrencant-ne un grat so.
Els cretencs, admirats, el seguien a Pito cantant Ié Peàn
a la moda cretenca, que inspira la Musa infonent dolços cants.
I, sens cansament, pujaren a dalt del turó, de seguit
arribant al Parnàs, al lloc delitós on calia fè estada
honorats de tothom. El guia diví els mostrà el lloc sagrat
i el temple opulent. Amb el cor commogut, el patró dels cretencs
al déu digué aixís: — O tu, sobirà! J a que lluny dels amics
i de la terra nadiua ens has dut on t'ha dit el cor,
digue'ns ara de quina manera hem de viure aquí
on no s’hi fa vinya ni camp delitós pel manteniment
ni cap cosa que als homes poguéssem donar. — A ells Apol·ló
digué somrient: — Homes sense seny, homes malaurats,
que sempre us cerqueu treballs i inquietuds i angoixes en l’ànima:
ben tost vos diré el que voleu, deixant-vos-ho ferm a l’esprit.
Tinga cada u en la destra un coltell per a degollar
ovelles sens fi, que sempre n’haureu abundància molt gran,
dutes en ofrena a mi per les nobles races
dels homes. Serveu el temple opulent, acollint els pobles
que aquí acudiran. Per damunt de tot feu mes voluntats
encara que oïu vanes paraulades o se us faci mal
com tot home mortal pot sofrir. Aviat haureu
uns altres senyors que per força us dominaran
ja per sempre més. — Ara tot és dit: serva-ho en ton cor.
Aixís, doncs, salut, fill de Leto i Zeus! Jo em recordaré
de tu i altre cant.
Canta, o Musa, Hermes, el fill de Zeus i de Maia
que domina Cil-lena i Arcadia, tan rica d’o velles;
que és dels déus immortals el bon missatger. Va infantar-lo
Maia venerable, la nimia de trenes formoses,
havent-se unit d'amor amb Zeus. Vivia en el fons
d'un antre ombrós; vivia allunyada dels déus benaurats:
fou allí que el Croni, en mig de la nit tenebrosa,
amb la nimfa de trenes formoses va unir-se d’amor,
ben amagat dels homes mortals i dels déus immortals,
mentres Hera, la blanca de braços, dormia un son dolç.
I quan l’intent de Zeus complia's i foren passats
deu mesos pel cel, la nimfa donava l’infant a la llum,
per on grans fets vingueren al món: que el fill infantat
va ser d’enginy molt subtil, i savi en paraules d’engany.
Fou lladre de bous, sabia’ls manar, i els somnis també;
espia de nits i bon guardià de portals; i aviat
mostrà entre els déus immortals l’esclat de sos fets:
que, nat a trenc d’alba, a migdia polsava la cítara ja,
i al vespre robava les vaques d’al-lluny-feridor, Apol·ló diví.
I féu tot això el quart dia del mes, que és quan l’infantà
Maia l’augusta. Tot just sortit del ventre immortal,
ja no volgué restà en el bressol: saltant-ne sortia
de l'antre al camí, cercant les vaques del déu Apol·ló,
quan va trobar venint la tortuga; i fou molt content
pensant de cop què faria per fer-la cantar.
La pobra bèstia passava davant del portal pasturant
en l'herba florida, tan lenta en son pas;
i el fill diligent de Zeus, rient, va dir-li aquests mots:
— Bona troballa per mi, i de vàlua! No et menysprearé.
Salut, amable companya! En les festes mouràs a la dansa
En bona hora t'he vist. Mes ¿d’on véns, o tuf, muntanyana
joguina bonica de closca pintada amb tants de colors?
Doncs ara t’agafo i et porto a la casa. I no serà en va:
faràs molt servei. Pro anem's-en a casa, que aquí hi ha perill.
I, ja que vingueres, seràs, mentres visquis, remei per molts mals;
i, després de morta, els cants que faràs!—Digué, i, recollint-la
amb les dues mans, se n'entrà a la casa jugant-hi content;
i a la muntanyana tortuga allí dintre va treure la vida
amb un bell punxó. Igual que travessa un pensament ràpid
a l'home inquiet, o com li llampega l'esguard en els ulls,
així anava Hermes del dit an el fet. Través de la closca
clavava unes canyes de llarg desigual; posava-hi tivanta
una pell de bou, i, fortament teses, set cordes davant,
ben harmonioses: de budells d’ovella les féu. I, després
que la graciosa joguina fou llesta, l’una corda i l’altra
colpia amb el plectre: vibraven sonores al colp de sa mà.
I el déu, alegrant-se de tan bella feta, se posà a cantar
com canten per riure fadrins i donzelles, a l’edat florida,
entorn de la taula. Cantava les noces de Zeus i Maia,
de belles sandàlies: sa pròpia naixença, fruit d’uns tals amors,
i son nom il·lustre; les riques estades, les belles companyes
de la nimfa mare; les fortes calderes i els trespeus lluents.
Però, quan ho canta, moltes altres coses pensava en son cor.
Llavores ficava la còncava lira a dintre el bressol.
Sentint-se, de sobte, de carn desitjós, deixà l'olorosa
cambra i se’n saltava a dalt d’un turó: medità una astúcia
pregona, d’aquelles que els lladres mediten en la fosca nit.
El sol, aleshores, caient per la terra, anava a enfonsar-se
amb corsers i carro, a dins l’oceà, quan Hermes corria
i prompte arribava en aquelles ombroses muntanyes Pièries:
les vaques formoses dels déus benaurats hi tenen l'establa
i també pasturen per les fresques prades que no es dallen mai.
Doncs el fill de Maia, l'Argifont d’ull viu, prengué del ramat
cinquanta d’aquelles vaques bruelantes: se les emmenà
per les no fressades vies del sorral; però, sempre astut,
per fer perdre el rastre, girà llurs peueres totes al revés,
el davant darrera; i ell caminà igual; llançà ses sandàlies
al sorral del mar; se’n manegà unes de lo més estrany
amb un gran enginy: prenent rams de murtra i de tamarí,
els entreteixia amb fulles i tot, i foren aquestes
les fresques sandàlies que es lligava als peus. D’aquesta manera
l’Argifont d’ull viu marxà de Pièria i se n’allunyà
fent una gran volta, com per dar-se pler, fora del camí.
Mes quan travessava l'herbada planura d’Onquestos, fou vist
d’un vell que s’estava conresant la terra d’un florit verger.
I el fill de Maia gloriosa així emprenia an el vell:
— O tu, que caves la terra, entorn de les plantes corbat!
Per cert que una bona collita tindràs a son temps; mes ara
no veus lo que veus ni sents lo que sents, i calla: cap dany
ne reps en lo teu. — I arrià les vaques, tocant-les al cap.
Hermes il·lustre, llavores, passà per moltes muntanyes
a l’ombra i per planes florides i valls regalades. I ja
l’obscura nit divina, sa protectora, finia,
i estava a punt de nàixer l’alba que crida al treball
(havent l’augusta Selena, filla de Pal-las Megàmid,
tocat son punt més alt), quan l’ardit fill de Zeus
menava les vaques testudes del déu Apol·ló per la vora
del riu Alfeu, i, gens fatigades, les feia arribar
a una alta establa i a uns grans abeuradors que hi havia
davant d’un bell prat. Féu pasturar llavores per l’herba
les vaques bruelantes, que el lotus menjaren i la castanyola,
molles de rosada; i a totes plegades, després, les entrà
a dintre l’establa. I llavores, fent un gran feix de llenya,
provava l’art divina del foc. Prenia una branca
del formós llorer, li treia l’escorça, i fregava’l
amb el palmell de la mà, que l’escalfà i treia fum;
i així l’acostà a un munt de llenya ben seca posada en un sot;
bufà i la flama saltà impetuosa i el foc brillà al lluny.
En tant tragué de l’establa dues vaques bruelantes
de banyes retortes; les duia an el foc, i amb força molt gran
les hi ajeia d’esquena al damunt; i els travessà l’espinada,
occint-les i fent-les girar dintre el foc. De seguida, passant
de l’un a l’altre treball, féu trossos les carns, tan plenes de greix,
i amb ast de fusta rostia-les, i el tros sagrat de l’espatlla
i la sang negrosa del ventre igualment; i en terra ho posà. Les pells estenia damunt d'una roca, com encara fem, que ben adobades duren sempre més. Després, tot joiós, tragué les carns del foc, i, posades a un replà ben llis, ne féu dotze parts a la sort, cad'una per honra d’un déu. Llavores Hermes gloriós tingué desig d’una part, perqué, immortal i tot, el temptava la flaire suau; mes son cor generós sabé resistí aquell desig, i sa gorja sagrada no se n’empassà, sinó que dugué les carns, tan plenes de greix, a l’alta establa, i allí deixà-les penjades, senyal de son fet. Els caps i les potes cremà-les al foc. Complert de tal guisa tot el ritual, llançà les sandàlies a l’aigua revolta de l'Alfeu pregon, i, al bell clar de lluna, espargint les cendres, va passar la nit. Al matí, aviat arribà als cims del Cil·lena diví. En sa llarga via cap home trobava, cap déu benaurat, ni cap gos el lladrà. Doncs Hermes, aixís de Zeus el fill, entrava en sa cambra pel forat del pany, com una boirina o un vent de tardor: aixís entrà en son antre elevat, amb tan lleu petjada que no se sentí. Ben llest es ficava el gloriós Hermes dintre son bressol. Els bolquers posava's entorn de son cos, com tendre infant que era, i allí s’ajagué. Ses cames jugaven amb el cobrellit, tirant-se'l avall; i en la mà tenia l’amada tortuga. Mes tot era en va: sa mare divina no en fou enganyada. I així li digué: — D’on véns, en aquesta hora, i com has sortit? Dolent! astut! Ja n’estic ben certa que, aixís te lliguessen ben fort o en mans del Letoides que fosses posat, no et mancaria un enginy d’escorre’t o fondre-te-li d’entre els dits, dolent! Ben cert que fores de Zeus generat per gran inquietud dels homes, dels déus immortals. — I an ella Hermes digué molt astut, aixís: — Ai, mare, la mare! ¿Per què me tractes talment com si fos un tendre infantó qui encara no sap de res i els renys de la mare li fan tanta por? Per tu i per mi vull valdre’m d’un art que no hi ha millor; no pas resta aquí tots dos, tan sols, com voldries tu, privats dels honors deguts a tots els déus immortals: més val tot temps gaudir amb els eterns la rica abundància dels camps de forment; no pas aquí en la cova, arraulits.
L’honor jo vull dels sacrificis igual que el téApol·ló, mon germà. I, si el pare no ho vol, veuràs com jo
cercar-me’ls sabré: seré capità de lladres. Si el fill
de Leto gloriosa me vol perseguir, ai pobre d’ell!
A Pito aniré, ficant-me dins de sa estada tan gran,
i li pendré vestits, trespeus, calderes brillants,
i l'or i tot: si ho vols, ja ho veuràs. — Doncs així
s’anaven parlant el fill de Zeus, que porta l’ègida,
i Maia l'augusta, quan Eos, filla del matí, sortia
de dintre el pregon Oceà portant la llum als mortals.
Llavors Apol·ló s'aixeca i se'n va a Onquestos sagrat,
al bosc delitós del déu ressonant que abraça la terra,
i allí trobà, corbat al conreu, a vora el camí,
un vell; i el fill de Leto gloriosa, volent-li parlar,
així començava: — ¡O vell, el bon vell, que treus l’esbarzer
d’Onquestos herbada! Jo vinc de Pièria cercant un ramat:
tot ell és de vaques de banyes retortes. Un brau només,
tot negre, restava pasturant tot sol, seguit arreu
de quatre mastins terribles que fan la guarda a l'igual
dels homes. Els quatre i el brau restaren tan sols: miracle!
Les vaques, a posta de sol, deixaven la dolça pastura,
fugint del prat tan suau. Doncs digues-me, vell
nat de molts anys ha, si has vist algun home que anés
amb elles fent via. — I aquesta resposta el vell li’n tornà:
— Company: no és cosa planera poder donar-ne raó,
de tot lo que ens passa per davant dels ulls en aquest camí
on tanta gent passa que vénen i van: els uns van per mal,
altres van per bé; mes qui sap l’intent que duu cadascú?
Mes jo, cavant tot el dia, de l’alba a la posta de sol,
aquest terrer de les vinyes, he vist (m’ho sembla, no ho sé)
mes crec que he vist un infant, un noi petit, qui menava,
amb una vareta a la mà, unes vaques molt ben embanyades,
marxant cap arrera: les vaques anaven de cara a l’infant. —
Aixís parlà el vell. Febos Apol·ló, havent-lo sentit,
féu via de pressa. Va veure un aucell amb les ales esteses,
i va endevinar tot seguit que el lladre era fill de Zeus,
com ell; i el gran Apol·ló llançava’s llavores rabent,
cobrint ses amples espatlles d’un núvol de foc, envers
la Pilos sagrada, cercant les vaques de peus giradors.
Ben tost trobà les petjades l’al-lluny-feridor, clamant:
— O déus! què veuen mos ulls! Aquestes petjades bé són
de les meves vaques de banyes tan grans; mes ara les veig
girades envers el prat d'Asfodels; i aquests altres passos
no són de cap home ni són de cap dona, ni menys és tampoc
cap llop blanquinós, ni ós, ni lleó, ni centaure pelut,
el qui marxant ha deixat un rastre semblant: si estrany
és a l'un tros del camí, a l’altre bé és més estrany. —
Aixís dient Apol·ló sobirà, el fill de Zeus,
partí i se n’anà a Cil·lena emboscada i a l’antre tan fosc
a on la nimfa divina infantà de Zeus el fill.
Aromes suaus corrien damunt l’excelsa muntanya,
i moltes ovelles, molt fines de cames, peixien pel prat.
I el rei Apol·ló, al-lluny-feridor, corria al llindar
de l’antre obscur i ferreny. El fill de Zeus i Maia,
aixís que veié Apol·ló, al-lluny-feridor, que venia
irat per’mor de les vaques, endins dels bolquers perfumats
corrents s'arrupia: com dintre la cendra el carbó bosquetà,
igual Hermes se féu fonedís a al-lluny-feridor:
arronçà les cames i els braços i el coll, i fent l'adormit
com un que ha tornat de cacera i ha sortit del bany;
i a sota l'aixella servà la tortuga. Pro al-lluny-feridor
conegué la bella nimfa muntanyana i el seu fill astut.
Resseguí l'estada per tots els recons, i amb la clau lluenta
obrí els armaris on eren servats néctar i ambrosia,
trobant-hi també or i argent, i encara els vestits de porpra
de la nimfa: era tot com a l'estada dels déus benaurats.
Després de tenir-ho tot ben resseguit, així el fill de Leto
a Hermes il·lustre parlà: — Infant que estàs al bressol:
digue'm de seguida on me tens les vaques: si no, renyirem:
te llançaré al Tàrtar, que és ple de pauroses tenebres de mort.
Mai més el teu pare i la teva mare podran retornar-te
a la llum del sol: iràs sota terra, perdut, comanant
uns quants malaurats. — I així, astutament, Hermes respongué:
— Per què, fill de Leto, me dius aquestes paraules cruels?
I ¿com és que véns a cercar-les aquí, tes vaques, que jauen
pels camps lliurement? Ni jo les he vistes, ni sé on puguen ésser,
ni mai ne sentia parlar, ni puc dir-te'n res: certament
que no n’hauré trobes. ¿Ouè tinc, jo, pobre de mi, de semblant
a un lladre de vaques, que ha d'ésse' alt i fort? No és feina per mi,
aquesta: són altres quefers els que tinc. Dormir i alletar-me
al pit de la mare, i anar ben bolcat, i el bany tebió.
Té compte que aquesta renyina que em mous no sia sabuda
dels déus immortals: si no, què en dirien? ¡Un nin, tot just nat,
anar-se’n pel món amb les vaques que corren pel camp lliurement!
No saps lo que et dius. Si vaig néixe’ ahir: mos peus són tot tendres
i la térra és dura. Amb tot, si vols un gran jurament,
te juro pel cap del meu pare (ja veus que no puc dir més)
que no em confesso culpable, ni he vist tal lladre de vaques,
si és que són vaques, que jo ara és la primera noticia
que en tinc. — Aixís va parlar. I feia ensems anâ els ulls
de l’un cantó a l'altre, tots esparpillats, i després xiulava
com aquell que ha oït una vanitat. L'al-lluny-feridor
Apol·ló, amb una mitja rialla molt blana, li diu:
— Ah, mentideret! Que n’ets, de dolent! Prou estic segur
que més d'una volta, ficant-te per dintre els palaus, a la nit,
ben quietament t'ho enduràs tot, deixant an els homes
ni sols un llit per dormir: tal te saps valer!
I, sempre que t'entri un desig de cam, ai pobres pastors
que tinguen llanudes ovelles i bous en les valls per lla prop!
Mes, au!, lo que és ara, si no vols dormir el teu son darrer,
surt-te dels bolquers, company de la nit! I d'ara endavant
serà el teu honor entre els immortals ésser nomenat
capità de lladres. — Aixís va parlar Febos Apol·ló,
i prengué l’infant per endur-se'l. Però, al punt que ses mans
l'alçaren, llavors el fort Argifont, maliciosament,
llançà de son ventre insolent auguri esternudant fort.
Apol·ló, sentint-ho, deixà’l anà en terra: segué davant ell
amb tot i la pressa que duia, i, renyant-lo ben fort, li digué:
— O fill de Zeus i Maia que estàs en bolquers! Ja et dic jo
que, amb aquests auguris, mes vaques testudes hauré promptament,
i tu mateix me duràs vers elles, tant si vols com no. —
Així parlà. I Hermes Cil·leni, alçant-se de pressa,
començà a fer via com costant-li molt; i amb les mans se duia
a ambdues orelles els bolquers, i deia a l’ensems així:
— Mes a on vols dur-me, o déu violent? tu, al-lluny-feridor?
Ben cert que em maltractes perquè estàs irat per'mor de les vaques.
Aixís se fonguessin totes les del món! No les he robades,
tes vaques, ni amb elles he vist a ningú! Si és que són vaques;
que jo, ja t’ho dic, ara és la primera notícia que en tinc.
Fes-me, doncs, justícia, i així puga fer-te’n Zeus Croni a tu. —
Així es barallaven Hermes i l’il·lustre fill de Leto, ambdós
molt irats, pro l'últim amb tota raó, perquè no era injusta
la se va sospita tocant a les vaques, mentre que el Cil·leni
era tot astúcia, volent enganyar-lo al de l'arc d'argent;
mes trobat l'havia tan astut com ell. Aixís caminaven
per damunt la sorra de pressa: al davant Hermes, i al darrera
el bon fill de Zeus i Leto; i aixís ben tost arribaren
al cim de l'Olimp, tan flairós, del pare Crònion davant.
Allí hi ha els dos plats de l'eterna balança pesant sempre just.
Damunt de l'Olimp august, cobert de neu, s'aplegava
la multitud dels déus immortals. Hermes i Apol·ló,
de l'arc argentí, davant dels genolls de Zeus estan.
I Zeus, retronant, pregunta al seu fill dient aquests mots:
— Febos, ¿d'on la portes, tal presa: aquest infant, tot just nat,
que sembla un heraut? Segur que un difícil afer se presenta
a la junta dels déus. — I llavores l'al-lluny-feridor sobirà
aixís responia-li: —O Pare! quelcom oiràs ben de nou,
tu que sempre m'acuses talment com si jo fos l'únic
en pendre les coses. Després d'haver corregut molt la terra,
a Cil·lena, allà a la muntanya, he pogut trobâ aquest infant,
lladre mentider com no n'he vist mai, ja sia entre els déus,
ja sia entre tots els homes mortals que sosté la terra.
Després de robar-me les vaques al prat, se les ha emmenades
de nit per la riba del mar sorollós, allà devés Pilos;
deixaven un rastre molt meravellós; cert que foren obra
d'enginy sobrehumà. Damunt la pols negra se veia l'empremta
dels peus del ramat, com si se n'anessen al prat d'Asfodels,
i les del pastor (mireu si és estrany!) no eren empremtes
de peus ni de mans damunt el sorral, sinó que lastut
deixà sols senyals com si caminés damunt d'un fullam.
I encara, mentres anà caminant per damunt l'areny,
un o altre rastre se'n veia; pro, així que passà a la terra
més dura, ja d'ell, ni menys de les vaques, coneixia's res.
Mes en tant un home mortal el veié com menava
les vaques, de tan ampla testa, vers Pilos: allí les tancava
molt tranquil·lament; i aixís havent fet en un i altre lloc
tot quant li passava pel cap, se'n toma i es fica al bressol
dintre l'antre obscur com la negra nit: talment, que l'esguard
potent de l'àliga mai l'hauria arribat a obirar.
I allí, astutament, bo i fregant-se els ulls amb ambdues mans,
va dir-me aquests mots: —Ni jo les he vistes, ni sé on pugueu ésser,
ni mai ne sentia parlar, ni puc dir-te’n res: certament
que no n'hauré trobes. — Havent ja parlat, Febos Apol·ló
s’asseia, i llavors, Hermes, invocant al gran pare Crònion,
va començà aixís: — O Zeus pare! Et vull dir la vritat,
que só molt sincer i no sé mentir. Quan sortia el sol,
aquest se’m presenta demanant les vaques de peus giradors,
sens dur-me ni un sol testimoni dels déus benaurats, violent
i amb grans amenaces de llançar-me al Tàrtar, ell que està en la flor
de la joventut, a mi, pobre infant, nat tot just d’ahir,
com ell sap prou bé, i de res semblant a un lladre de vaques,
que ha d’ésse’ alt i fort. Doncs tu, que m'ets pare, i amb molt
te juro per ma benaurança que no he dut les vaques a casa.
Te dic, en bona vritat, que mai ne passava el llindar.
Així, lloat sia Hèlios, i tots els déus immortals!
A tu molt t’estimo, i als altres venero. I tu ho saps ben bé,
que no hi tinc cap culpa. Si vols, faré el gran jurament, dient: No,
pels pòrtics magnífics dels déus immortals! I ja vindrà un dia
que em vengi del que ara és més fort: avui, tu ajuda l’infant! —
Així parlà l'Argifont, el Cil·leni, i feia l’ullet,
tot aguantant-se els bolquers amb els braços; i Zeus rigué
de veure l’infant tan pervers com negava descaradament
tot lo de les vaques; i ordenà a tots dos que junts les cerquessen,
però que Hermes fos el guia, i amb tota franquesa mostrés
a l'altre son amagatall de vaques testudes. El Croni
ho signà amb el cap a Hermes il·lustre, i aquest obeí
de Zeus, qui porta l’ègida, l'irresistible voler.
Aixís els fills gloriosos marxaren de pressa devés
Pilos, arenosa, al pas de l’Alfeu, i als camps arribaren
i a l’establa, tan alta de sostre, on Hermes, de nit,
havia la presa amagat. Entrant a la cova de pedra,
sortí de seguida enfora menant les vaques testudes,
en tant el Letoide, mirant a altre lloc, s’adonà de les pells
esteses damunt de les roques; i a Hermes il·lustre digué:
— I tu, ¿com pogueres, entremaliat, essent tan infant,
degollar-ne dues, de vaques? Ja d’ara ta força m'espanta.
O tfill de Maia, Cil·leni! Ni mai que creixesses més! —
Aixís parlava; i en tant Hermes entortolligava
uns vímets molt forts, amb ses mans, als peus de les vaques, dei-
fermades en terra. Veient-ho Apol·ló, restava admirat,
i el fort Argifont, mirant de reüll, volia amagar's.
Mes prompte assolia, amb son art subtil, distreure an el fill
de Leto gloriosa, al-lluny feridor, d’ambdós el més fort.
Prengué amb la mà esquerra la buida tortuga, i, amb el plectro
la féu ressonar mesuradament. Febos Apol·ló
somrigué de joia: el so harmoniós se li ficà al cor,
i tot escoltant-lo li entrà un dolç desig. El fill de Maia,
sentint-se segur, li estava al costat tocant bellament
la lira, i després hi unia la veu, alçant-la i cantant.
Cantava els déus immortals i la terra obscura, i de com
les coses vingueren a ésser, i fou a cad’una marcat
el propi destí. El fill de Zeus honrava, cantant,
abans que a totes les altres, a Mnemosina, la dea,
la mare que fou de les Muses i d’ell protectora; i després
als altres déus immortals, per ordre cad'un i segons
el llur naixement i la dignitat; i tot, punt per punt,
cantava, tenint la cítara als braços i fent-la sonar.
En tant, un immens desig creixia en el pit d'Apol·ló,
que, parlant, digué aquestes alades paraules aixís:
— Matador de vaques, artífex subtil, de festes company:
tal cosa aquí tens que val cinquanta vaques i més;
i crec que nostra baralla podrà resoldre's en pau.
Mes digue’m, o fill subtil de Maia, si de tu mateix,
i tot just nat, l’inventares, aquest admirable instrument,
o bé si algun déu o un home mortal te'n feia present
ensems ensenyant-te aquesta art divina del cant; perquè jo
per primera volta ho escolto admirat, i crec que ningú
dels homes ni els déus immortals, els qui habiten olímpics palaus,
podia ensenyar-t'ho: només tu tot sol; només tu, pervers;
tu, fill de Zeus i Maia. Mes digue'm: quina és aquesta art?
Qual Musa és aquesta que aixís atempera l’amarga inquietud?
¿Què és aquest enginy, que tot això ajuntes per donar ensems
l'amor amb la joia i la dolça son? Jo, que só el company
d'aquelles excelses Muses de l'Olimp, que meno llurs chors
i la marxa esplendenta del cant en ritmes florits, i la dansa
al suau compàs de flautes sonores, no sé que mai res
aixís commogués el meu cor com aquestos sons que semblen
aquells amb que s’acompanya el jovent en les festes grans.
O fill de Zeus! Jo t’admiro per lo amablement
que toques la cítara. Ja que taut petit fas coses tan grans,
oh! resta, dolcíssim! canta les lloances dels déus més antics,
car tu i la mare que et fou sereu gloriosos en mig
dels déus immortals. Sí, per ’questa llança t’ho juro:
sereu conduïts per mi, i amb esplèndids presents regalats. —
I Hermes resposta li féu amb aquestes paraules astutes:
— Tu m'ho demanes prudent com ets, o lluny-feridor!,
i jo no haig pas de negar-m’hi gens, a mostrar-te mon art:
avui mateix el sabràs i amb tu seré dòcil en fets
igual que en paraules; amb tu, que tot ho saps en ton cor,
o fill de Zeus!, primer en mig dels déus immortals,
tan fort i tan noble i tan estimat de Zeus provident,
que et mostra les coses sagrades, t’honora amb esplèndids presents
i diuen que tens de sa boca mateixa, o lluny-feridor!,
la veu profètica amb què responen tots els oracles.
Hauré d’ésser jo qui ensenyi quelcom a tu, que saps tant?
Ben lliure ets d’apendre el que vulles; i ja que avui ton esprit
desitja l'art de la cítara, toca-la, i canta i alegra’t:
aquí la tens, o caríssim!, i dóna-me'n glòria. Oh! canta
dolçament, tenint-la en les mans, l’amiga harmoniosa
que sap tan bellament de dir les coses com cal,
i porta-la en pau, nit i dia, a les festes i als jocs, i també
als dinars sorollosos. A aquell qui la sàpiga amb art consultar,
respondrà cantant dòcilment tota mena de coses amables;
mes, si per cas algun home ignorant la interroga amb violència,
respondrà amb un so agre i inútil. Ben lliure ets d’apendre el que
aquí la tens, fill de Zeus. I ara anirem a muntanya
o al pla nodridor de cavalls i de bous, o lluny-feridor!,
i els farem pasturar per les prades: les vaques, unides als braus,
femelles amb mascles, prolífics seran; i tu, per molt
que vulles lo teu, no cal pas restar irat sempre amb mi. —
Havent així parlat, li dava la cítara a Febos,
i aquest a Hermes, llavores, un flagell lluent
perquè guardés la ramada; i el fill de Maia, joiós,
prenia’l. El sobirà Apol·ló, al-lluny-feridor,
excels fill de Leto, posà en sa mà esquerra la cítara,
i ben acompassadament ferí-la amb el plectre,
traient-ne un so admirable; i el déu cantava formós.
Llavores tornaren les vaques a la prada divina; mes ells,
els dos cabdals fills de Zeus, envers l'Olimpos nevat,
pel camí delitant-se amb la cítara. I el próvid Zeus fou joiós
de fer-los amics. Aixís Hermes amà sempre més
el fill de Leto, de l’hora i el punt en qué va donar
la cítara amable al lluny-feridor, que#, havent-la apresa
a tocar, la féu ressonar sempre més posada en son braç;
i ell després inventà un art diferent amb el so
de les siringues sonores al lluny, i a Hermes digué:
— O fill de Maia, astut missatger! Tinc sempre temor
que em robis la cítara i l’arc recorbat, perqué de Zeus
reberes l'honor de presidir els canvis que es fan
els homes entre ells damunt la terra feconda; però
si em fesses dels déus el gran jurament, signant amb el cap
la promesa de no, per l'aigua infernal de l’Estix, llavores
ja tot lo teu me plaurà i seràs benvolgut en mon cor. —
I el fill de Maia, signant-ho amb el cap, jurà tot seguit
mai més robar lo que fos del lluny-feridor, ni tan sols
acostar-se gaire al palau; i el fill de Leto, Apol·ló,
jurà-li igualment, signant-ho amb el cap, amistat i concòrdia:
que mai ningú li fóra més car dels homes ni els déus.
Aixís li deia: — Aquest signe serà penyora completa
d'ésser-te fidel i honrar-te en mon cor; i encara et daré
una vareta d’or amb tres fulles que duu benaurança
i riquesa també, i guarda de mal, i té la virtut
de fer complir les paraules que em són revelades per Zeus.
Mes tu, amb tot i ésser son fill, mai la compendràs,
aquesta virtut, ni l’oracle t'és lícit saber: ni a tu
ni a cap dels déus immortals. Sols Zeus ho sap, i jo,
a qui fou revelat, després d'haver amb la testa jurat
que mai ningú més que jo sabria la pensa de Zeus.
Doncs tu, germà, que duus la vara d’or a la mà,
no vulles que t'expliqui els designis divins de Zeus.
A alguns dels homes mortals pot ésser que porti algun mal,
i a d'altres afavoriré quan vaja en mig de les races
innúmeres d'ells, gens dignes d'enveja. La meva veu
profètica aprofitarà a aquell que atenga als oracles
i al vol de les aus, que són presagi sempre segur.
A aquests aprofitarà la meva profètica veu,
i no seran enganyats; pro aquells que es fiïn dels vans
presagis d'uns altres aucells, o sense raó preguntin
a oracles volent saber més enllà d’allò que diuen
els déus etemals, faran en va llur camí, per més
que m’hagin ofert presents, I ara, il·lustre fill
de Maia i de Zeus, qui porta l'ègida, esprit benfactor,
encara una altra cosa vull dir-te: que hi ha les tres
germanes verges, de ràpides ales: llur cap cobert
de blanca farina, s'estan dins una vall del Parnàs.
Ja fa molt temps, quan jo, encara petit, m’estava
guardant els meus bous, me van ensenyar l’endevinació.
Mon pare ho veia de grat; mes elles, des d'allí,
arreu van volant, nodrint-se de mel. La tasca llur
aixís van complint: havent menjat, encara verda,
la mel, se llencen amb fúria profètica a dir la vritat;
mes, quan se'ls priva del dolç aliment dels déus, menteixen
arreu per on van. Doncs bé, des d'ara, sien per tu:
les pots interrogar, aixís delitant ton esprit.
Si trobes un home mortal que vulla apendre de tu,
ja pot llavors escoltar la teva profètica veu.
Doncs pren-les, fill de Maia, i també te don les vaques
que viuen al camp. I cuida dels corsers i les mules,
que són tan pacientes; també dels lleons d’ull encès
i dels senglars forts d'ullals, dels gossos també i les ovelles
que l'ampla terra nodreix. Domina tots els ramats,
Hermes il·lustre, i sies el sol missatger a posta
que a l’Hades va; el qual, amb tot i que mai no rebé
cap do, et farà un bon present. — I aixís fou com Apol·ló
al fill de Maia estimà amb gran amistat; i també
el Croni li atorgà sa gràcia, i fou de llavores
que tingué tractes amb tots els déus i els homes mortals.
No és afavoridor de gaires, ans enganya molt,
a dins la nit obscura, les races dels homes mortals.
Aixís, salut, o fill de Zeus i Maia!, que jo
bé me'n recordaré, de tu i d’un altre cant.
O Musa, digue'm les obres d'Afrodita d’or,
la Cípria que desvetlla el dolç desig en els déus
i domina les races nombroses dels homes mortals,
i les aus missatgeres de Zeus, i les bèsties que corren per tot,
tant les que la terra ferma nodreix com aquelles del mar;
que Citerea, de bella corona, a totes les mou.
Només a tres dees no pot mai sotmetre el seny ni el cor.
La primera Atena, la filia de Zeus, qui porta la égida,
la dels ulls tan clars, defuig els treballs de l'àuria Afrodita:
només se complau en les guerres d’Ares, els combats i lluites
i els nobles afers. Ella la primera ensenyava els homes,
idamunt de la térra, a fer les carretes i els carros de guerra,
en les suaus donzelles a dins de llurs cambres posà son esperit
pels dolços treballs. Tampoc Afrodita, la qui ama els somriures,
pogué a l'altra verge, Artemis furienta, la d'àuries sagetes,
sotmetre a l’amor: massa l'enamora l'arc i el perseguir
les feres pel bosc, i els chors i les citares, i els crits i soroll
pels boscos endintre; també les ciutats de justos barons.
Ni els treballs d'Afrodita li plauen a Histia, la verge cabdal,
que fou la primera gènera sagrada de Cronos astut.
Posseidó i Apol·ló, ambdós la volgueren pendre per muller;
mes ella negava's, ferma els resistia, i, tocant la testa
de Zeus poderós, jurà (i lio complia) restar sempre verge.
Així, el pare, en compte de present de noces, li'n féu un de gran:
a ella les primícies de tot sacrifici li són reservades.
presideix la llar; i dins tots els temples sagrats és honrada, i, entre tots els déus, la més venerada pels homes mortals. D'aquestes tres dees mai hagué Afrodita el seny ni el cor; mes dels altres déus benaurats ni dels homes mortals, ni un li’n fugí; i a Zeus mateix, que en el llamp se plau, dels déus el més gran i al qui es fa més honor, domina l’esprit: el cor li enganya i el porta a ajuntar-se amb les dones mortals oblidant-se d'Hera, l’esposa i germana, tan bella i tan noble damunt de les altres dees immortals, que fou generada per Cronos astut en la mare Rea i que un dia Zeus, d’eternals designis, prengué per honesta i augusta muller. Però també Zeus infongué a Afrodita els dolços desitjós pels homes mortals, perquè ella mateixa, la dels bells somriures, jaient qualque volta en el llit d'un home, no pogués vanar-se de restar-ne lliure, rient-se dels altres déus i de les dees als qui unia amb dones i amb homes mortals i, eterns, generaven fills mortals. Va infondre-li un dolç desig d’Anquises, pastor de ramats en les altes muntanyes regalades de l’Ida, i que per son cos semblava’s a un déu immortal. Afrodita, la qui ama els somriures, tot seguit de veure'l l’estimà amb desig violent en son cor: se n’anava a Cipros i al temple flairós de Pafos, a dintre del seu bosc sagrat: allí té l'altar. Quan hi fou entrada tancà les formoses portes, i les Carites banyaren-la, ungiren-la de l’oli d’olor que fa brillà els cossos dels déus eternals. Vestiren el d'ella de vesta formosa i tota brodada amb punt d’or. I ella, la qui ama els somriures, anant-se'n de Cipros flairosa, portada pels núvols en l'aire, a Troia arribà, a les muntanyes regalades de l’Ida, on tenen les feres llur cau. Travessant-les, li seguien darrera amansits, la cua brandanta, llops blancs i lleons d’ulls encesos, i els óssos, les àgils panteres darrera les daines. Veient-ho alegrava’s: posant-los al pit el desig, els deixà acoblats en llurs caus. Arribà a les cabanyes ben fetes, i a dins les estables trobà a Anquises, a l'hèroe, al qui els déus donaren bellesa, tot sol; que els altres pastors eren lluny pasturant per les prades els bous. Ell a les estables havia restat, i tot sol anava d’un indret a l’altre polsant la sonora cítara amb bell so. Davant d’ell posava’s la filla de Zeus, Afrodita. Era <poem> semblant, en figura i en alçada, a una verge lliure. Havia’s donat tal semblança perquè ell, al veure-la, no hagués cap temor. Anquises, veient-la, restà bona estona quiet contemplant-la, d’aquell seu bell aire i la rica vesta admirat. Portava una resplendenta túnica com foc, retorts braçalets, lluentes sivelles i, entorn de son coll graciós, collarets tots d'or que, lluents com la lluna, li queien en voltes i voltes damunt el pit en flor, que enamorava de veure. Anquises, d’amor encès, li deia aquestes paraules: —-Salut, reina! Alguna de les benaurades ets tu, que aquí has arribat: Artemis, o Leto, o Afrodita d’or, o la noble Temis, o Atena, la dels ulls brillants; o tal volta alguna seràs de les Càrites que als déus acompanyen i també anomenem immortals; o potser que fosses una de les nimfes dels boscos sagrats d'aquestes muntanyes, o de les fonts mares dels rius, o dels prats tous d'herba. Dalt d'un cim d'aquestos, que per tot se vegi, jo et faré un altar i t’hi duré ofrenes en tot temps de l’any; mes tu benvolenta atorga’m que sia jo il·lustre, en mig de tots els troians, i de mi davalli florida nissaga, i per molt temps vegi la clara llum d’Hèlios, feliç entre el poble, i arribi a ésser vell. — Aixís responia la filla de Zeus, Afrodita: — Anquises, el més gloriós entre els homes que en terra són nats: oh! no pensis que sia una dea. Per què m’hi compares, amb les immortals? Só mortal: la mare fou sols una dona, la que m’infantà. I Otreu, que tal volta la fama n'oïres, rei damunt la Frígia, tan forta, és mon pare. Sé la vostra llengua tan bé com la nostra, que dins el palau, quan era petita, me crià una dida troiana; que a ella la mare em donava perquè ella em criés: per’xò sé la vostra llengua com la nostra. Mes ara és el cas que l’Argifont, el de la vareta d’or, se m’emportà de la companyia d’Artemis furienta, la d’àuries sagetes. Moltes allí érem les núbils donzelles que, verges i lliures i de gran valor, jugàvem: voltava’ns grossa multitud. Mes l’Argifont, el de la vareta d’or, se m’endugué. Per damunt portava’m dels conreus i terres dels homes mortals, i de les desertes extensions on viuen les feres que mengen
carn crua allà en l'ombra dels amagatalls. Tan ràpid me duia,que ni menys tocava de peus a la terra vivificadora.
Deia’m destinada, virginal esposa, al tàlem d’Anquises,
havent d'infantar-hi il·lustres barons; i, quan ben entesa
me’n veié, deixava’m el fort Argifont: tornà als immortals.
Per'xò só vinguda a tu, per aquesta gran necessitat.
Mes ara jo et prego aquí, agenollada, per Zeus, per tos pares
nobles (si no ho fossen de cert no t'haurien infantat com ets),
que lliure, i encara dejuna d’amor, me portis i em mostris
al teu pare il·lustre i a la honesta mare
i als germans que en nasqueren com tu, perquè diguen si els semblo
digna d'ésser-te esposa o si no. I envia un missatge
als frigis de ràpids corsers, per dir-ho al meu pare
i a la mare, que deu està amb ànsia; i ells m’enviaran
molt d'or, molts teixits per les vestes, o a tu un bell rescat.
Mes, si tot reïx bé, tu disposa nostres dolces noces,
que sien honrades pels homes i els déus immortals. —
Així havent parlat. Afrodita infongué el dolç desig en el cor
d’Anquises: d’amor arborant-se, ell, aquestes paraules digué:
— Si ets mortal tanmateix, si una dona i res més, segons dius,
i Otreu fou ton pare, el de nom famós; si aquí tu ets vinguda
pel sol voler d’Hermes, missatge dels déus, sies doncs ma esposa
per tota la vida. Mes ara cap déu ni cap home m'atura
que amb tu de seguida m’uneixi d'amor, baldament
Apol·ló mateix, al-lluny-feridor, de l’arc argentí,
me ferís amb sageta mortal; que tant se me’n dóna,
o dona divina!, davallà a les morades de l’Ais,
amb tal que jo abans t’hagi haguda en mon llit. —
Havent així parlat, la prengué per la mà; i Afrodita,
la qui ama els somriures, el rostre girà, i abaixà els ulls divins
deixant-se dur fins al llit ben parat que allà prop ell tenia
de llana ben blana, i a mes recobert amb pells d’ós i lleó
de veu paorosa, en l'alta muntanya morts per ell mateix.
Un cop ja pujaren al llit ben parat, començava Anquises
a treure a Afrodita els bells ornaments, les fines agulles,
retorts braçalets i sivelles, i els rics collarets; i després,
desfent-li el cinyell, li tragué del damunt la vesta magnífica,
i tot ho deixà en la cadira clavetejada d'argent;
i, per la divina volença, til, mortal, hagué al llit
(mes sense saber-ho) una dea immortal.
A l'hora en què els pastors, venint dels prats florits,
tornaven les grasses ovelles i els bous a les seves estables,
una son dolça expandia's d’Anquises a sobre dels ulls.
Llavors la divina vestia altra volta son cos immortal
amb els bells vestits; i dreta, que al sostre arribava amb el front,
resplendint la bellesa immortal en ses galtes divines,
com sols resplendeix en les de Citerea de bella corona,
desvetllà l'adormit, tot dient-li aquestes paraules:
— Dardànida, aixeca't! Per què tens el son tan pregon?
Vull que em digues si et sembla que só la mateixa d'abans,
llavors que tos ulls me veieren per volta primera. —
Aixís digué; i ell, que encara dormia, ne fou desvetllat;
i, mirant el coll d'Afrodita i els bells ulls, va téme'ls,
i girà la vista cap a un altre lloc, i prengué un mantell,
cobrint-se'n el rostre formós, i, suplicant, deia
amb alades paraules aixís: — Ja tot de seguida
que et veieren, o dea!, els meus ulls, conegui que havies
de se una divina, mes tu m'enganyares. Ara, de genolls,
per Zeus, que porta la ègida, et prego que no em deixis viure
feble en mig dels homes. Pietat de mi! que prou sé que l’home
que en llit ha jagut d'una dea immortal, no en té pas per gaire
de perdre la força de la joventut. — Aixís responia
llavores la filla de Zeus, Afrodita: — Anquises, il·lustre
en mig tots els homes mortals: no temis, reposa ton cor.
No cregues que mai te pervinga cap dany de mi ni dels altres
benaurats; no temis, ets amic dels déus. I tindràs un fill
que ha de regnà un dia damunt dels troians; i fills dels seus fills
sempre naixeran. Son nom serà Eneas, perquè vaig sentir
una gran angoixa al pujà en el llit d'un home mortal.
Els homes de vostra nissaga assemblaren-se sempre an els déus
en aspecte i alçada. Ja el ros Ganimedes, per Zeus emportat
fou un jorn perquè era formós, i el volgué entre els déus immortals
per servir-los el vi; i fa goig de veure'l, quan de l'àuria crátera
aboca el roig néctar, honorat dels déus. Mes Tros, el seu pare,
tenia una pena molt fonda en son pit, de no sabé encara
on la gran tempesta se li havia endut el fill tan amat.
Zeus se'n compadia, i en paga del fill donava-li ràpids
corsers dels que menen només els eterns. Al dá’ls-hi, li deia,
per ordre de Zeus, el seu missatge Argifont, que aquell fill
seria immortal i exempt de vellesa i igual an els déus.
Oint el missatge de Zeus, ja Tros no va plorar més,
sinó que, al contrari, ne fou tot joiós; i els cavalls menava
de peus tan lleugers com el torb. Aixís també Eos,
la del trono d'or, se'n duia a Titon, de vostra nissaga,
igualment semblant an els déus: per ell demanava
a Zeus nuvolós la immortalitat; i aquest consentí,
complint-li el desig; mes ai! que l'augusta Eos, sense seny,
no curà demanar-li igualment joventut perpètua
per Titon, lliurant-lo del mal de vellesa. I aixís, mentre encara
gaudí de l'amable joventut, amb Eos, festejat vivia
allà al confí de la terra, a la vora del corrent Oceà.
Mes quan els primers cabells blancs argentaren la testa formosa
de tan noble raça, i la barba en fou blanca, ella. Eos augusta,
s'apartà de son llit; pro nodria'l dins el palau amb forment
i ambrosia, i dava-li bellíssims vestits. Mes, quan l'odiosa
vellesa arribava, i ell ja no podia tenir-se ni moure's.
Eos va pensar que millor seria posar-lo en el tàlem
nuvial i tancar-ne les portes lluentes. D'allí la veu seva
flueix sense fi, mes ja sense força: no és res de lo que era
quan tenia àgil son cos. No et voldria jo tal que visquesses
aixís tots els dies sense morir mai. Ah! Si pogués ésser
que sempre visquesses com ets, bell de rostre i cos, mon marit,
jo mai me doldria en mon cor. Pro això és impossible!
Ben tost la penosa i funesta vellesa, pels déus odiada,
caurà damunt teu sense pietat; i això serà causa
de que tots els dies els déus immortals se riguen de mi:
ells, que abans temien mos fets, mes paraules, perquè jo els junyia
amb dones mortals, i a tots els havia sotmès mon voler!
Ara ja ma boca no podrà retreure'ls tals fets, malaurada!
He mancat greument. No hi ha mots per dir-ho: he perdut el seny.
He jagut al llit d'un home mortal, i ara en ma cintura hi porto
que serà, quan surti a la llum del sol, criat per les nimfes de sines
d’aquestes sagrades i altes muntanyes, que no estan sotmeses als
i viuen molts dies menjant la divina ambrosia i dansant
en la companyia bella dels eterns. Amb elles s’uneixen
d'amor els Silens i l’Argifont dins les fresques grutes:
avets i alzines de copa alterosa, nats aquí com elles,
que creixen damunt de la nodridora terra, bells i forts,
s'aixequen altíssims cobrint tota aquesta superba muntanya
amb el nom que hi donen elles de «sagrat bosc dels immortals».
Mai el tall dels homes els fereix: la Parca, però, se’ls acosta,
i l’arbre formós comença a assecar-se i a consumir-se-li
l’escorça a l'entorn; li cauen les branques i mor; i la Nimfa
amb ell s'acomiada de la llum del sol. Doncs seran aquestes
les que an el fill nostre criaran, tenint-lo entre elles; i quan
arribi a l'amable temps de jovenesa, te'l duran mostrant-te'l.
Mes ja en son any quint, per servar memòria, vindré jo mateixa
de nou a aquests llocs portant-hi l'infant. I, quan tos ulls vegin
aquest rebrot teu, ne restaràs joiós: que serà moltíssim
semblant an els déus. I tu de seguida el duràs, llavores,
a la ventejada Ilíon. Mes, si algun dels homes mortals
llavors te pregunta quina fou la mare que dins la cintura
portà al fill amat, diga-li (recorda’t del que et dic) que fou
una muntanyenca nimfa de pell fresca com fulla de rosa
de les d'aquest bosc; perquè si diguesses per clar, tot vanant-te’n
sense seny, que un dia t'unires d'amor amb la Citerea
de bella corona, Zeus, irritat, damunt llançaria't
un llamp fumejant. Ara tot és dit: serva-ho en ton cor.
Contén-te i no gosis mai anomenar-me: tem l’ira dels déus. —
Havent aixís parlat, la dea tornava al ventós Olimp.
Salut, tu que imperes en la bella Cipros! Per tu començava.
Ara passaré a un altre cant.
Canto Demèter santa, la dea dels bells cabells rossos,
i amb ella canto la filla seva, tan alta i esvelta,
que Zeus, déu dels trons, que al lluny del lluny mira,
volgué atorgà a Aidoneu, un dia, i aquest se l'enduia
quan la mare, la d'àuria falç i fruites esplèndides,
no ho veia; quan ella, la filla, jugant amb ses companyes
les filles d'Oceà, de sines pregones, collia
les flors de la prada, la rosa vermella, i viola, i jacinte,
i un bell narcís que la Terra donà, complaenta amb els déus,
per enganyà la verge frescal com poncella de rosa.
Tal, esplèndid, brillava el narcís, i amb tal meravella,
que els homes, al veure'l, i els déus immortals i tot, se'n temien:
s'alçava en caps tan bells i llançava una flaira tan dolça,
que la terra i el cel, i la inflor salada del mar, ne somreien.
La noia, encisada, estenia ambdues mans per haver-lo.
Llavors per la planura de Nisa va obrir-se la terra
en ample camí, i de seguida el déu dels morts s'hi llançava
amb cavalls immortals, i forçada s'enduia la verge
plorosa en carro d'or. Ai! Prou ella xisclava,
cridant al Pare Croni, suprem: ningú va sentir-la,
dels homes ni dels déus, ni menys les molles Helees,
tan riques de sos fruits: ningú sinó la innocenta
Hècata dolça, la filla del gran Perseu, la que duu
el vel brillant. De son antre va oir-la, i Hèlios altíssim,
ensems, de dalt del cel: ells dos, el Sol i la Lluna,
oïren el crit de la verge al Pare Croni, a Zeus:
a Zeus, que a l’hora s’estava ben lluny, a dins d’un temple,
rebent els sacrificis d’uns mortals suplicants, i deixava
que el germà rei dels morts famosíssim, el fill, com ell, de Cronos,
s'endugués la donzella, per força, amb immortals cavalls.
Mentres veié la terra i el cel estelat, i la immensa
mar lluenta de peixos, i el sol, encara la verge,
baldament afligida, esperava reveure la mare
i els déus; i aquesta esperança calmava son ànima gran.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Els cims de les muntanyes i les goles del mar retrunyiren
de sa veu immortal, i la mare, l’augusta, va sentir-la.
Punyent dolor feria son cor: amb ses mans esquinçava
el vel de sos cabells divins; se cobrí les espatlles
amb fosc mantell; i ràpida, amb volada d'aucell, descendia
cercant, per mar i térra, afanyosa: ningú li donava
raó de la filla, ni els homes ni els déus: ni les aus li dugueren
missatge de cap mena. Nou dies, nou dies, l'augusta
corré per la terra, dues atxes enceses portant en ses mans:
no tastava, de tan afligida, dels déus l’ambrosia ni el néctar,
ni banyava son cos immortal; mes, quan l'esplèndida Eos
havia dat deu voltes, trobà la pàl·lida Hècata,
amb el llum a la mà, que va dir-li: — Salut, Demèter augusta,
que duus les estacions i el do de ses fruites: ¿quin home,
quin déu, t'afligia robant-te la filla, robant-te Perséfona,
que jo he sentit el seu crit, mes el raptor no el veia?
· · · · · · · · · · · · · · ·
Hècata aixís preguntava, mes no li feia resposta
la filia de Rea, dels cabells formosos:
sols, rápida, amb ella es llançava, portant les atxes enceses,
vers Hèlios, que arreu mira i veu tant els déus com els homes.
Davant sos cavalls se posaren, aturant-los, i deia la dea,
gran entre totes: — Hèlios: si algun cop he alegrat el teu cor,
ara ajudar-me vulles, a mi i a la filia bonica
que eixí de mi. L'he sentida xisclar en l'èter estèril,
com si la matessen, però no l'he vista. Tu,
que de l'èter tos raigs il·luminen tota la terra i la mar,
digue'm, fill meu, oh! digue'm qui fou, dels déus o dels homes,
que se me l’enduia per força en tant que jo no la veia. —
Aixís parlà, i el fill d'Hiperió responia:
— Filla de Rea dels bells cabells, reina Demèter:
te venero i te planyo, a tu, i a ta filla l'esvelta, i vull dir-te
qui fou el culpable: no fou ningú menys que Zeus,
que els núvols governa: ell fou, ell, qui al germà va donar-la,
a Hades, per esposa florida; i aquest fou qui se l’enduia
plorosa, amb cavalls immortals, al tenebrós reialme.
Mes tu no ploris, dea, que el plor no t'escau, ni la ira
covar ton pit immens; ni Hades, el rei de les ombres,
germà, de ta pròpia nissaga, t’és pas un gendre indigne:
que llavors que es partiren l’imperi els déus, a ell li tocava
fer sa estada entre els morts, essent-ne el sobirà. —
Aixís havent parlat, sos cavalls mogué l’Hiperiònida,
que obriren les ales i, ràpids com aus, el carro s'enduien.
Demèter, més irada que mai contra Zeus nuvolós,
volgué apartar-se dels déus, del vast Olimp per sempre;
i, trasmudant-se el rostre, se n’anà a les ciutats i a les terres
dels homes mortals que la veien i no la coneixien,
ni ells ni les dones de fondes cintures, i aixís arribava
prop del palau de Celeos, prudent sobirà en aquells dies
de la flairosa Eleusis. Allí, dolorida, va asseure's
vora el camí i a l’ombra, al pou de Parteni, que a sobre
s’hi estenia una gran olivera. Semblava una vella ja estèril
dels dons d’Afrodita, la qui ama corones; semblava’s a una
d’aquelles que es posen a ser mainaderes dels nins de les reines
a dins els palaus remorosos, o serven les claus dels armaris.
Les filles de Celeos, Cal·lídica i Clisídica,
Cal·lítoa la gran i Demo l’amable, les quatre
en flor de joventut, boniques com dees, anaren
a treure l’aigua soma del pou amb gerres lluentes.
I ts'adonaren d'ella, mes sense conèixer-la (és cosa
costosa als mortals reconèixe' els déus); i, prop que li foren,
aixís amb alades paraules li deien: — Tu, que sembles
del temps de la vellura: qui ets i d’on véns? i ¿com és
que lluny de poblat t'estàs, i lluny de les cases, i fora
les cambres ombroses, que calen millor a dones com tu
i a més joves encara que hi són i prou t'hi acollirien? —
Aixís, preguntant-li, li deien. I aixís a elles l’augusta:
— Ai, filles, dones febles, siau qui siau, salut!
Dones ja que ho pregunteu, ben franca us daré la resposta.
Deo és el nom que em donava la meva santa mare.
De Creta só vinguda sobre l’ampla espatlla del mar;
mes no per propi voler, sinó pel d’uns pirates
que se m'enduien per força. La rápida nau va aturar-se
a Tòricos; i, en tant que ells coïen menjar
per tots dins la nau, nosaltres, les dones, a l'una
saltàrem totes en térra; i jo, que tant me feia
menjar com no, fugia pels boscos camps a través
terra endins, amagant-me d'aquells dolents que un guany il·lícit
volien heure venent-me sens haver-me comprat.
Anant a la ventura, aquí só arribada; pro ignoro
quina és aquesta terra i sa gent. Doncs ara, vosaltres
(aixís els déus que habiten els olímpics palaus vos atorguin
un bon marit, i jove, i els fills que després se'n desitgen),
acompadiu-vos, filles, de mi, i ajudeu-me, donzelles,
que jo trobi una casa on puga treballar
a ma guisa, que ja no só jove; pro encara puc cuidar-me
d'un infant, dur-lo a braç bellament, també donar-li les sopes,
servar la casa, i, encara, a dins la cambra reclosa
faria el llit dels amos, i podria ensenyà a les minyones. —
Aixís parlà la dea. I així responia Cal·lídica
la franca, la més bella de totes les germanes:
— Padrina: cert que és deure dels humans acceptar lo que envien
els déus, per més que ens dolga, perquè més poden ells que nosaltres.
Mes jo, per lo que et valga, te diré clarament nostres coses
i tel nom dels que aquí manen sobre el poble, i que són com muralla
a ciutat, on fan justícia: Triptolem prudent, i Diocles,
Polixen, i Eumolpos sens tara, Dòlicos i Celeos,
nostre pare tan brau; i tots tenen muller
a casa, i de cap serà rebutjada ta noble presència,
sinó ben rebuda, perquè als déus ets semblanta. Pro mira:
si tems encara, resta: irem a casa nostra,
i tdirem a la mare, que es diu Metanira, de fonda cintura.
això que tu ens contes. Qui sap, llavors, si ella mateixa
te voldrà a casa nostra, i no calgui que en cerquis una altra.
Un fill tardà li naixia que fou molt desitjat
i acollit amb gran joia, i nosaltres ens el criem a casa,
a dins del fort palau: si ara tu el criessis
i arribés a ésser gran, te'n veuries, de rica i contemplada
i envejada de totes les dones, d'haver-li sigut dida! —
Aixís parlà, i la dea, amb el cap féu que sí; i les donzelles
airoses se n’anaren amb els càntirs lluents plens de l’aigua.
Al gran casal del pare ben tost arribaren, i deien
el cas a la mare, que les feia tornar de seguida
a cercar l'estrangera i fer tractes, oferint-li molt bona soldada.
Com cerves o vedelles que en temps de primavera,
saciat l'apetit, joganeres, saltant van per les prades,
aixís mateix, aquelles jovenetes, tenint-se les robes,
gracioses corrent, se n'anaren per la via enfondida dels carros,
voleiant-los les cabelleres rosses com flor de safrà
damunt les espatlles. Trobaren quieta, a la vora del camí
on mateix la deixaren, la dea immortal, i dugueren-la
a la casa pairal tan amada. Amb el cor afligit les seguia,
envelada la testa, Demèter, voleiant-li la túnica fosca
entorn dels peus lleugers. I, arribades que foren amb ella
al palau de llur pare Celeos, deixeble de Zeus, al pòrtic
trobaren la mare, que seia al llindar de la cambra bonica,
tenint el tendre infant al pit, i correren a ella.
Mes, quan la dea augusta travessava el llindar, amb la testa
tocava el cim del portal, que s’omplí de claror. Metanira
restà tota admirada de sa presència, i, pàl·lida
alhora i temorosa, li oferí son seient. Mes Demèter,
la qui regeix els temps de l’any i duu fruites esplèndides,
refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,
baixos els ulls divins; en tant Iamba, la dona
d'honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-lo
amb una pell blanca. Asseguda que fou, amb ses mans abaixava
el vel que la cobria; mes encara restà molta estona
adolorida i muda la dea, sens paraula
i moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,
tota plena del dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores.
l’honesta i alegre de mena, començà graciosa a parlà agudament, i a la dea mogué a l'esplai i al mig-riure. Metanira, llavors, oferia-li vi dolç com la mel en la copa; mes ella refusava-la, perqué el vi acolorat no li era lícit de beure, i en compte demanà una polenta. Mesclaven-li, doncs, l’aigua amb la farina, com ella volgué; i féu llavores la libació sagrada. I, tot seguit, Metanira de la bella cintura va dir-li aquestes paraules; — O dona, salut! Tu no davalles de pares vils, sinó nobles, perquè una gràcia brilla i dignitat en tos ulls com solen els reís, només, haver-los, que fan liéis sobre els pobles. Nosaltres, humans, lo que ens envien els déus, encara que ens dolga, devem acceptar-ho, que sempre tenim llur jou al coll. Mes ara, tu, que ets vinguda a casa, tot quant s'hi troba serà per tu com per mi; perquè tu em criaràs aquest tendre infant que m’ha nascut tardà, que ja no l'esperava; mes l’he desitjat molt, i els déus me l'atorgaren. Si ara tu el criesses i arribés a ésser gran, te'n veuries de rica i contemplada, i envejada de totes les dones, d’haver-li sigut dida! — I aixís digué Demèter de la bella corona; — Salut! te dic igualment: benaurances t’atorguin els déus, dona! que jo de bona gana te criaré l’infant com tu vols i no en passis cap ànsia, que mai cap malefici haurà per descuit de la dida: que sé remeis i herbes en contra de tot mal i tencantament. — Llavores, amb ses mans immortals, el prenia i se'l posava al pit olorós; i alegrava’s la mare. Així fou que la dea crià a Demofont, a l’il·lustre fill de Celeos i de Metanira de bella cintura en llur propi palau; i anà creixent com un déu. Com si dels déus fos nat se nodrí, que no de materna llet ni cap altre aliment, mes sols d’ambrosia per Demèter de bella corona, que, tenint-lo al si, suaument li tinfonia amb la boca l’alè de son pit immortal; i de nit, d’amagat dels seus pares, ficava’l tot nu dins les flames ardentes del foc poderós, com si fos un tió; i era un prodigi com creixia tan fort i de pressa i semblant an els déus; i l’hauria
fet del tot immortal i exempt del mal de vellesaa no ésse una nit que la mare Metanira, de bella cintura,
vigilant des del Hit nupcial perfumat, veié lo que feia,
i, batent-se amb les mans els costats, llançà un crit pel fill en perill.
Enfollida clamà amb gran lament, deixà anar aquestes paraules:
— Ai, fill meu! Demofont, l’estrangera et fica en el foc,
trista de mi! — Aixís se queixava; i, sentint-la la dea
Demèter, de bella corona, irritada, amb ses mans immortals
tragué del foc a l’infant, que tan tard hagué Metanira
en son palau, i, posant-lo a terra lluny d’ella, inflamada
en ira terrible, digué a Metanira, de bella cintura:
— ¡O necis humans, fins mancats de raó que us deixi preveure
tant el bé com el mal a venir! I tu, imprudenta, que feres
un tort sens remei! perquè et juro, amb el gran jurament divinal,
per les aigües fatals de l’Estix, que jo t’hauria fet
immortal aquest fill, i exempt de vellesa per sempre, i encara
adornat amb grans dons; mes ja en va tot això haurà sigut,
que ara resta subjecte a la mort i al Destí. Però l’honra
d’havè estat en mos braços i haver-lo adormit en ma falda
tanmateix li valdrà: que, en el curs del temps, dura guerra
i discòrdia terrible hi haurà entre els fills d’Eleusis llunyans.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Demèter jo só, la tan venerada, que duc tanta joia
als déus i als mortals! Ara tu fes que el poble em basteixi un temple
a l’eixir de ciutat i de l’alta muralla, damunt del Cal·lícoros,
del puig eminent; allí jo mateixa seré qui us ensenyi
el meu ritual; i que sempre més mos misteris hi sien
celebrats; i que em feu sacrificis aplacant mon esprit. —
Havent aixís parlat, mudà d’aspecte i alçada;
deseixint-se de tota misèria, la dea, expandí gran beutat
entorn, gran olor de son cos immortal, que tot resplendia
al lluny; i, els seus cabells rossos voleiant damunt ses espatlles,
tota la casa s’omplia d’un viu llampegar. De seguida
sortí del palau. Metanira, segats els genolls, sens paraula,
restà llargament oblidada de llevar de terra el fillet.
Mes les noies, sentint-lo plorar, saltaren dels llits tan perfets:
l’una, prenent l’infant en ses mans, se’l posava a la falda;
i l'altra avivà el foc; i l’altra, amb els tendres peus nus,
corré a la mare, que jeia en el llit nupcial olorós;
i totes plegades, després, amb amor, a l’infant, que plorava
amb un panteix molt gran; i no podien pas
aconsolar-lo, que eren altres braços que aquells de la dida
els que ara el tenien. I tota la nit amb gran temor
la passaren pregant a la dea; i als raigs primers de l'Aurora
anaren a Celeos poderós, contant-li les coses
que havien passat i les ordres deixades per la dea
Demèter, de bella corona. I ell, cridant a l'Agora
a la gran multitud del seu poblé, maná bastir un temple
molt gran, i una ara al damunt de l'alt turó, a Demèter,
de formosos cabells; i tothom l’obeïa, i el temple s’alçava
ràpid per la divina voluntat. Finit que l'hagueren,
cessà el treball, i llavores tornà cadascú a casa seva.
Allí la rossa Demèter restà ben allunyada
dels benaurats, enyorívola de la filla d'esvelta cintura.
I fou llavors, pels homes, damunt l’abans feconda
terra, una anyada terrible: cap llavor germinava,
que en si les escondía Demèter de bella corona.
En va la corba rella pels camps arrossegaren
els bous, i moltes vegades caigué la blanca civada
inútilment en terra. I hauria finat tota,
la raça parlanta dels homes, per la gran fam, i hauria
restat sens sacrificis ni dons la dels qui habiten
els alts palaus olímpics, si Zeus, advertint-ho,
no hagués resolt en son ànima un bon remei. A Iris,
d’ales d’or, enviava per fer tomà a Demèter,
la dels cabells formosos i perfeta en son cos. Obeïa
Iris a Zeus Crònida, el que infla les nuvolades,
i tamb peus lleugers corria a l’embaumada Eleusis.
Trobà en son temple a Demèter del peplos blau, i deia-li
així amb alades paraules: — Demèter, Zeus el pare,
qui sap les coses eternes, te crida perquè tornis
al clos dels déus immortals. Vina-hi, doncs: que no sia
son ordre desobeïda. — Aixís li deia; mes ella
no en féu cabal. Llavores, de part de Zeus, hi anaren,
l'un darrera de l'altre, tots els déus benaurats
que viuen eterns. D'un a un la cridaren, li feren
presents molt bells, oferint-li els honors que volgués entre els déus;
mes res vencía son cor, irritada com era: obstinava’s
en son refús; no volia torna a l’Olimp embaumat,
ni fer donà a la térra sos fruits, en tant que no veia
la filla d'ulls bonics. I Zeus retronant,
el déu que al lluny del lluny mira, veient aixís les coses,
determinà que a l'Erebos anés l'Argifont,
el d'àuria vareta, per dir a Hades, amb blanes paraules,
que a sa muller, la casta Persefonea, deixés
sortir de l'espessa tenebra i anà a la llum i als déus,
perquè sa mare, veient-la, cessés en l'ira. Hermes
li fou obedient. Deixà son lloc de l'Olimp
i va llançar-se ràpid al fons de la térra. Trobava-hi
al rei en son palau, segut amb la seva adorable
esposa, encara afligida d’enyorament de la mare
entoçudida en ira contra els déus benaurats, per l'ofensa.
L’Argifont poderós, deturant-se davant del rei, li deia:
— Hades dels cabells foscos, que manes les ombres: el Pare
Zeus me mana que tregui Persefonea il·lustre
de l'Erebos, a fi que sa mare, veient-la amb sos ulls propis,
cessi en l'ira que porta als déus immortals; que medita
una terrible cosa: vol perdre la terrena
nissaga dels homes, tan feble, tenint en si escondides
les llavors, i privant de llurs honres els déus immortals.
Feresta és la rancúnia que els duu: no vol estar-hi
i resta amagada en un temple flairós de l'aspra Eleusis. —
Aixís digué. Va somriure, movent els ulls, Aidoneu,
el rei dels morts; obeïa l’ordre de Zeus; manava
aixís a la bona Persefonea: — Vés-hi, Perséfona;
vés a ta mare de peplos blau, i serva ton cor
quiet en ton pit. No t’afligeixis pas més
que un altre faria, que no et sóc indigne marit
entre immortals; que sóc germà de Zeus el pare.
Pensa que, quan a mi tornis, reina seràs de tots
els qui viuen i es mouen, i que entre els immortals
serà gran ton honor; i etern pels homes el càstig
si no satisfan ton esprit oferint-te sagrats sacrificis. —
Aixís parlà; i s’alegrava, prudent, Persefonea,
qui s'alçà fent un salt d'alegria. Llavores Aidoneu,
d'amagat, li donà a menjà uns grans de la dolça melgrana: volia
que no restés per sempre al costat de la mare Demèter
del peplos blau. Per això els hi donà Aidoneu,
que té tan vast l'imperi; i prengué un carro d’or,
posant-hi cavalls immortals. Pujà-hi Persefonea,
i al seu costat l'Argifont potent, prenent les regnes
en ses mans i el flagell, i menava enfora els cavalls a través
d’aquelles estades. Volaren, i feien molta via:
ni la mar, ni les aigües dels rius, ni les valls herboses, ni els cims,
als cavalls immortals detenien: de tot volaven damunt
partint la boira espessa. Mes llur guiador va aturar-los
davant el temple olorós, estada de Demèter,
de bella corona, que, al veure’ls, com una mèuada en fúria
llançava’s bosc a través de l’ombrosa muntanya. Persèfona
saltà i corré envers la mare · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · ·
— Filla: viuràs amb mi a vora el Pare Crònida
nuvolós, i seràs honorada per tots els immortals.
Mes, segons lo que hagis tastat allà baix, tornaràs
al pregon de la terra per viure-hi el terç de l’any, i les altres
estacions amb mi i amb els déus immortals. Quan la terra,
en temps de primavera, s’ornarà de ses flors oloroses,
tu ressorgiràs de l’espessa tenebra envers meu,
meravellant els déus i els homes mortals. Però digues:
amb quina astúcia el fort Polidègmon t’enganyava? —
I aixís li respongué la bella Persèfona: — Mare:
et diré la veritat. Quan el bon Hermes, el ràpid,
vingué del pare Croni i dels altres olímpics, per treure’m
de l'Erebos, i al veure’m cedires tu en la rancúnia
que duies als déus immortals, jo vaig fe un salt d’alegria.
Llavores, Aidoneu, d'amagat i per força, me feia
menjà uns grans de la dolça melgrana. També vull dir-te tot
lo d’abans que em preguntes: de com se m’endugué per força
al pregon de la terra, volent-ho el Croni, el Pare mateix.
Nosaltres, les donzelles totes (Leucipa, Feno,
Electra, Ianta, Melita Iaca. Rodea, Cal·lirroa,
Tica, Melobosis i Ocirroa, que té la pell que sembla
de fulla de rosa, i Criseida, Ianira, Acasta i Admeta,
Rodopa, Pluto, i encara Calipso encisera i Estix,
Galaxaura l'amable i Urània i Pal-las, que mou a combat,
i Artemis, la que tira sagetes), jugàvem en la prada
delitosa; collíem amb nostres mans les flor enciseres,
la dolça del safrà ajuntant amb gladioles,
i amb jacinte, poncelles de rosa i lliris. L’ampla terra
brotà un narcís com safrà, que ens féu gran meravella:
jo, tota alegre, el collia. Llavors s’obrí la terra,
saltant-ne de dintre el fortíssim Polidegmo, qui va endur-se’m
en carro d'or forçada, amb tot i els meus crits. Afligida
te dic aquestes coses ben veres. — Aixís tot lo dia
uniren llurs esperits la filla i la mare abraçades,
amb gran alegria en els cors. Llur dol encalmaven, i es feien
joiosos presents. I Hècata, del vel resplendent, va acostar-s’hi
i va acaronà en gran manera la filla, tan casta, d'aquella
que va acompanyà en les recerques. Mes Zeus retronant,
el déu que al lluny del lluny mira, envià de missatge
Rea de cabells formosos, a Demèter, de túnica blava,
per fer-la tomà als déus, prometent-li els honors que voldria
en mig dels immortals; consentint-li amb el cap que la filla
només un terç de l’any restés en l’espessa tenebra,
i tot l’altre temps amb la mare i amb els déus immortals. Escol-
no desoí aquestes ordres Rea, i llançava’s lleugera
dels cims de l’Olimp cap a Ràrios, que un jorn fou feconda
com pit de la terra, mes ara callada i estèril i seca,
servant inactiva en son sí la blanca civada
per voler de Demèter la bella, però quan tomaria
la primavera devien refer-s’hi les altes espigues
del blat, i els solcs emplenar-se de messes esplèndides
que després ben lligades serien en garbes. Allí davallant
de l’èter estèril la dea, i havent-se mirat l’una a l’altra
de bon grat i alegres, aixís parlà Rea, del vel resplendent:
— Vina, filla: Zeus retronant, que al lluny del lluny mira,
vol que tomis als déus, prometent-te d’honors tants com vulles:
amb el cap consentí que ta filla només un terç de l’any
resti en l’espessa tenebra, i l'altre temps amb tu
i els déus immortals; i serà tal com diu, perquè ha fet
amb el cap el senyal de prometre-ho. Vina, doncs, i no et neguis
restant durament irritada contra el Croni, que el cel ennuvola;
mes abans multiplica tos fruits, que fan viure an els homes. —
Aixís parlà; i no es negava Demèter, la de bella corona:
tornaren fèrtils els camps, i tota plena de fulles
i flors l'ampla térra. La dea instruïa an els reis
que fan la justicia: prime a Triptolem, a Diocles,
que doma cavalls; a Eumolpos forçut, i a l’amo de pobles,
Celeos; i va iniciar-los a tots (a Triptolem,
i a Polixenos, i més a Diocles) en son ministeri
sagrat i en ses orgies forçoses i ocultes, que il·lícit
fóra de dir-les: respecte an els déus apaga la veu.
Sortós entre els homes aquell qui les sap; mes qui les ignora
i no pot celebrar-les, no troba, ni després de la mort, quan davalla
a l’espessa tenebra, una sort semblant a la d’aquells.
Després que la dea entre dees donà sa ensenyança, pujaren
amb l’altra a l’Olimp a estar entre els déus. Allí sempre habiten
venerades a vora de Zeus, el déu que en llamps se gaudeix.
Sortós en la terra aquell home que elles estimen de cor;
perquè li envien Plutos, que els resta present en la llar,
i Plutos fa rics els mortals. — I tu, que l’Eleusis flairosa
domines, i Paros voltada de mar, i Antron enrocada,
o venerable dea que ens duus els temps de l'any
i les fruites esplèndides!, tu, sobirana Demèter,
i ta filla bellíssima, Persefonea!, vullau atorgar-me
de bon grat, pel cant que us he fet, una vida placèvola…
I jo em recordaré de tu i d’un altre cant.
Cantaré Afrodita, bella, venerable, de corona d’or,
a la qui pertoquen els castells i torres de Cipros marina,
a on fou portada damunt blana escuma per el buf humit
del Zèfir sobre les ones innúmeres del mar sorollós,
i allí l’acolliren les Hores benèvoles de mitres daurades,
vestint sa divina nuesa; i posaren-li al cap immortal
una corona d’or formosa i molt ben treballada,
i a ses orelles posaren unes flors daurades,
i entorn de son coll delicat i damunt el seu pit, tan blanc,
aquells collarets amb què elles mateixes, les Hores, s’omaren
anant a la casa paterna, al chor adorable dels déus.
Havent-la adornada ja de tot son cos, als déus la dugueren,
que al veure-la alçaren les mans saludant-la, i la desitjaren
cadascú per ell, per endur-se-la com a esposa verge,
i admirar-la a plaer, aquella bellesa de la Citerea
tota coronada de violetes del bosc. Salut, o divina
dels ulls tan bonics, dolça com la mel! Dóna’m la victòria
en aquest combat: embelleix mon himne. I vull recordar-me
de tu i d’un altre cant.
Vull enrecordar-me de Diònisos, fill de la gloriosa
Semela, quan ell va aparèixer vora de la mar estèril
sobre un promontori que avança en la mar. Era tot semblant
a un jovenet en la flor dels anys, i li onejaven
damunt de la testa els bells cabells bruns, i damunt les fortes
espatlles portava un mantell de púrpura. Dins la mar, llavores
de color de vi, s’acostaven ràpids pirates tirrenis
dins la nau formada de polits taulons. Ai! els conduïa
una sort fatal! Quan d’ell s’adonaren feren-se senyal,
i, saltant en terra, l’agafen de pressa. Després se l’emmenen
a dins de la nau, plens de joia els cors, perquè va semblar-los
que era el fill del rei. Volgueren lligar-lo amb forta llaçada,
pro els vímets lliscaven, i se li desfeien de les mans i els peus,
i saltaven lluny. Llavores va asseure’s: reien sos ulls negres;
i el pilot, al veure-ho, amb veu imperiosa digué a sos companys:
— Malaurats, alerta! Mireu que deu ésser un déu poderós,
aquest que preníeu i voleu lligar: la nau, que és tan forta,
no el pot sostenir. ¿Qui sap si seria Zeus o Apol·ló,
el de l’arc d’argent? o potser Posseidó? Cert que no s’assembla
als homes mortals, sinó als déus que tenen olímpics palaus.
I, doncs, de seguida, au! tornem-lo en terra; i compte en posar-li
més les mans damunt!, no fos cas que, irant-se, ens aixequi els vents
i ens mogui una horrenda gropada a l’entom! Aixís va parlar.
Però responia-li el patró sorrut: — Tu ves de cuidar-te
del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:
d'aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca. Jo espero arribar
a Egipte o a Cipros, o bé als Hiperboris, o més lluny encara,
i que ell ens declari on té les riqueses, o si no qui sien
sos parents i amics, ja que un déu posava’l en les nostres mans. —
Aixís parlà; i alçaren el pal, i obriren la vela,
i el vent la va inflar, i tot fou posat a son punt.
Mes altres prodigis veieren seguir-se en la ràpida nau:
veié's la coberta mullada d’un vi negre i dolç que hi corria,
d'una olor divina que els deixà admirats. Després, tot seguit,
s’alçava una parra frondosa a l’entorn de la vela, fins dalt,
amb gran penjarell de raïms; i, entortolligant-se en el pal,
una eura negrosa creixia, cobrint-se de fruites i flors;
i tots els escàlems dels rems tenien corones posades.
Llavors al pilot ordenaren la nau menar en terra.
En tant el déu se’ls tornava un lleó terrible udolant,
i, donant senyals, els féu comparèixe’ al bell mig de la nau
un ós que es llançà rabiós, amb el pèl del coll eriçat.
Ells, estemordits, fugiren a popa i s'arredossaren
entorn del pilot, de seny tan prudent. Pro el lleó, d'un bot,
agafà el patró; i els altres, al veure-ho, saltaren enfora
dins del mar diví, fugint la sort negra, i tornaren delfins.
I el déu, compadit del pilot, el féu benaurat, i digué:
— No temis, tu, guia diví, que et feres grat a mon cor.
Diònisos sóc, el déu sorollós que fou infantat
per la mare Semela de Cadmos, amb Zeus unida d’amor. —
Salut, fill de Semela, dels ulls tan bonics! ¿Qui t'oblidaria
volent fè un dolç cant?
Ares poderós, que fas cruixi els carros, portes d'or el casc
i tens cor per tot; duus un gran escut, salves les ciutats,
vas cobert d'aram, tens el braç forçut, i no et canses mai;
llança poderosa, mur olímpic, pare de Nica sortosa
en les guerres, ajuda de Temis, terror dels rebels, capità
dels justos i ceptre de la valentia: tu fas rodâ en l'èter
ton disc inflamat en mig dels set astres, més enllà de l'òrbita
tercera, on te porten tos cavalls de foc. Escolta'm, auxili
dels mortals: tu dónes jovenesa ardida; suau esplendint
al cel, ens infons la força guerrera: doncs fes que jo puga
llançar de mon cap la vil covardia, i ensems contenir
la fúria enganyosa que llança als horribles combats. Benaurat!
sols la veritable valentia dóna'm per restar en les justes
lleis inviolades de la pau, i lluny de la lluita ardenta
on regnen les Ceres violentes, fent-nos enemics.
Canta, o Musa!, Artemis, germana de l'Hècatos, la verge que es
És la que, abeurats sos cavalls al Melos, on hi ha tants joncs,
mena, al través d'Esmirna, d'or son carro rabent
vers Claros anant coberta de vinya, i hi troba Apol·ló,
el de l'arc d'argent, que espera a la lluny-feridora, que es plau
a tirar sagetes. A tu i a les altres dees alegrar
vull amb aquest cant. Mes tu la primera serás que jo canti;
i, havent començat per tu, de seguida vindrà un altre cant.
Canto Citerea, que a Cipros fou nada i als mortals atorga
tan dolços presents, somrient-li sempre en el rostre amable
la cobdiciada flor de jovenesa. O dea, salut!
Tu, que a Salamina, tan bellament feta, i a Cipros entera
regnes, concedeix-me un cant graciós. Jo em recordaré
de tu i d'altre cant.
Pal·las Atenea, patrona de viles espaordidora,
començo a cantar: la qui amb Ares mena els treballs de guerra,
la lluita i cridòria en les assaltades ciutats, i els guerrers
quan van a combat i en tornen. Salut, o dea!, i atorga'm
benaurança i sort.
Canto Hera, canto la del trono d'or, la qui infantà Rea,
regina immortal; la de no igualada bellesa, germana
i esposa de Zeus, de l'alt-retronant: a la gloriosa,
a la qui veneren els déus benaurats en el vast Olimp
a l'igual de Zeus, que es plau en el llamp.
Canto Demèter augusta, la dea dels cabells formosos,
i amb ella canto sa filla, bonica Persefonea.
Salut, dea! Tu serva'ns aquesta ciutat i sies
començ de mon cant.
Canta la mare de tots els déus i de tots els homes,
o Musa harmoniosa!, filla del gran Zeus; a la que s'adelita
al so dels tabals, i al batre dels peus, i a l'udol dels llops,
i al bram dels lleons d'ulls encesos: muntanyes sonores
i boscos pregons li plauen. Aixís te plagui mon cant:
a tu i a totes les altres.
Cantar vull Heracles, el rebrot de Zeus, el més fort dels homes
que van per la terra, el que infantà Alcmena a Tebes, ciutat
de formosos chors, per haver-se unit d'amor amb el Croni,
el dels foscos núvols. Anà per la terra immensa i la mar:
hi era enviat pel rei Euristeu. Passà molts treballs
i complí grans gestes. Ara viu joiós en la bella estada
del nevat Olimpos, i té per muller a Heba l'esvelta.
Salut, sobirà fill de Zeus! Atorga'm benestâ i virtut.
Asclèpios, qui sana tota malaltia, començo a cantar:
el fill d'Apol·ló, que fou infantat en el pla de Dòtios
per la divinal Coronis, la filla de Flègias el rei,
per gran alegria dels homes i calma dels dolors cruels.
Salut, sobirà!, i aquest cant me valga: dona'm ton favor.
Canta, Musa harmoniosa, Càstor i Polideuces,
Tindàrides generats per Zeus Olímpic, que foren
per Leda, la venerable, infantats als cims del Taiget
com fruit de secret amor del Crònion. Salut,
Tindàrides, cavallers en ràpids cavalls.
Jo canto Hermes Cil·leni, l'Argifont
que impera damunt de Cil·lena i d'Arcàdia, tan rica d'ovelles,
el bon missatger dels déus immortals, qui fou infantat
per la venerable filla d'Atlant, Maia, unida d'amor
amb Zeus. Ella vivia allunyada dels déus benaurats,
a dintre una cova plena d'espesses tenebres; i allí,
una nit obscura, el Croni s'unia amb ella, la nimfa
de trenes formoses, mentrestant que Hera, la blanca de braços,
dormia un son dolç; i res ne saberen els homes ni els déus.
O fill de Zeus i Maia, salut! Per tu he començat:
després passaré a un altre cant.
Parla'm, o Musa!, del bon fill d’Hermes, de peus de cabra
i front banyut, qui ama el bullid i va corrent
per valls arbrades, i amb ell les nimfes, tan dansadores,
que els rocs trepitgen dels aspres cims, i Pan invoquen,
déu dels pastors, de cabellera tota esbullada i resplendent.
Té per dominis els cims nevats i els viaranys,
tan pedregosos, de les muntanyes. Ell sempre corre
d’ací i d’allà, entre les mates obrint-se pas:
tantost s’assenta vora la mansa corrent de l’aigua,
tantost se’n toma per enasprades penyes i puja
als cims més alts, i d’allí mira péixe els ramats.
Li plau recórrer les grans muntanyes, que brillen nues;
li plau també, per les llurs costes, plenes de boscos,
seguir les feres que ha vist de lluny, i dar-los mort;
i, en sent capvespre, de la cacera tornant tot sol,
fa sonà a voltes la seva rústega flauta de canyes,
tan dolçament, que l'au lleugera que es plany i canta
entre les branques al temps florit, no el guanyaria
en sa dolçor. Llavors les nimfes melodioses
de les muntanyes, en multitud, s'hi acompanyen,
i amb ell davallen a la pregona font tot cantant;
i al voltant l'eco retruny pels cims. Ell, llavors, salta
amb peus lleugers, i als chors se n'entra: damunt l'espatlla
duu l’ensagnada pell d'una llúdria, i allí s’alegra
en mig dels cants, damunt la blana prada on floreixen
safrà i jacinte, tots olorosos, entre l’herbei.
Celebren als déus benaurats en el vast Olimpos,
i més que a cap altre a Hermes, tan bo; i diuen com ell
és llest missatger de tots i a l'Arcàdia va anar,
tan rica de fonts i mare de moltes ovelles; i allí,
al bosc tancat de Cil·lènios, feia de pastor
d’ovelles de llana polsosa, al costat d’un home mortal
amb tot i que ell fos un déu. Mes se n'amagà
per un viu desig que tenia d’unir-se d’amor
amb Dríops, donzella de trenes formoses; i al fi va complir-se
la dolça unió; i ella infantà d'Hermes, en sa casa,
un meravellós infant peu-de-cabra i de front banyut,
de dolces rialles i amant del brogit; i tant, que la dida,
fugint, per temor, al veure’l barbut i feréstec, deixà'l.
Hermes, de seguida, content en son cor, el prengué en ses mans,
bolcà'l en l’espessa pell d’una peluda llebre muntanyana,
i portà’l als déus. S’assegué a la vora de Zeus i dels altres,
i mostrà'ls el fill. Ells se n’alegraren, i per sobre tots
Bacos Diònisos. Perquè a tots plaïa, li digueren Pan.
Aixís, jo et saludo, o tu, sobirà!, i amb mon cant t’invoco.
I vull recordar-me de tu i d’altre cant.
Canta, o Musa harmoniosa!, Hefestos, déu de gran enginy;
el qui amb Atenea, la d'ulls esplendents, ensenya grans obres,
damunt de la terra, als homes, que abans vivien com feres
dins de les cavernes. Ara, havent après les obres d'Hefestos,
gran treballador, passen bona vida dins les cases llurs
tots els temps de l'any. Oh! sia'ns propici, Hefestos, i atorga'ns
benestâ i virtut.
O Febos! El cigne te canta harmoniós, les ales obertes,
volant per la riba del ràpid Peneos, que fa remolins;
mes també l'aede, amb la dolça veu, comença i acaba
el seu himne sempre celebrant-te a tu al so de la cítara,
tan melodiosa. Aixís, jo et saludo, o déu sobirà!,
i te'm faig propici amb aquest cant meu.
Començo a cantar Posseidó, déu gran que la terra somou
i la mar estèril, senyor de la vasta Egas i de l'Helicó.
Doble és ton ofici, o somovedor!: els cavalls domines
i salves les naus. Salut, Posseidó, cabell-blau! Benaurat
que enrondes la térra, cor bo!, ajuda els qui van per mar!
Canto Zeus, canto el millor dels déus, el més gran que trona
al lluny, poderós complert; el qui parla tan sovint a Temis,
seguda als seus peus. O Crònida màxim, august, gloriós!,
sies-me propici!
O Héstia, que a Pitos divina l'estada vigiles
del déu Apol·ló, el qui lluny-fereix; que l'oli destiles
de tes trenes! Vina propicia en aquesta estada, i, amb tu,
Zeus pròvid: dóna la gràcia a mon cant.
Començo per les Muses, per Apol·ló i per Zeus:
que d’Apol·ló i les Muses provenen en la terra
citaristes i aedes; però, de Zeus, els reis.
Sortós aquell a qui les Muses amen,
que de la se va boca flueix dolça la veu!
Salut, filles de Zeus! Honreu mon himne, i jo
recordaré a vosaltres, encara, en altre cant!
Canto Diònisos bulliciós, el coronat d’eura,
de Zeus i l’ínclita Semela fill gloriós; el qui fou
criat per les nimfes de trenes formoses quan Zeus sobirà
posà’l en llur si, i elles el nodriren amorosament
en les valls de Nisa, a dins una gruta olorosa i gran,
tal com el Pare volgué: creixia allà dins, immortal.
I quan ja l’hagueren criat, aquell que seria amb el temps
cantat en tants himnes, eixí, corrent pels boscos pregons,
d'eura i llorer coronat, seguit de les nimfes, omplint
el bosc de bullici. Salut, Diònisos, tan ric de raïms!
Atorga'ns el veure l’alegre retorn de les hores, i que elles
vagin conduint-nos a nombrosos anys.
Artemis canto, de sagetes d’or, verge venerable,
molt bulliciosa, que es plau en tirar ses segetes als cervos,
d’Apol·ló germana, el del glavi d’or, que per les muntanyes
i els cims ventejats li plau la cacera, estén son are d’or
i llança els trets dolorosos: tremolen els cims més alts,
en la selva ombrosa ressona el terrible udol de les feres,
i tota la terra es commou, i la mar, tan plena de peixos,
mentre ella, la dea de cor tan valent, corre ací i allà
ferint tota bèstia feréstega. I, havent-se aixís delitat
en tirar sagetes, amb el cor joiós afluixa son arc,
i al palau se’n va del germà tan amat, Febos Apol·ló,
a la rica Delfos, a menà el bell chor de les Muses i Cárites:
penja les sagetes i l’arc vindadís, i, ornada i vestida
gradosament, mena els chors, que canten amb divines veus:
canten i celebren a Leto l’esvelta, que infantà tais fills
que en pensaments guanyen, i en obres també, a tot immortal.
I ara, fills de Zeus i Leto, de cabells formosos, salut!
I jo recordar-me voldré de vosaltres i d’un altre cant.
Pal·las Atenea, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientísima, la d'ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el próvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d'una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la égida,
alçava la llança punxanta: del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosamente i el mar, al voltant,
revolt aixecava ses ones purpúries, en fúria vessant-se
les aigües salades entorn: el brillant fill d'Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, o filla de Zeus!, qui porta la ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.
Hèstia, que allí en els palaus dels déus immortals, i aquí
en el dels homes que van per la terra, tens seti eternal,
honra que t’és reservada d'antic: sens tu no hi ha festa
entre els homes mortals: al principi i al fi de quantes n’hi ha,
tothom t’ofereix libació del vi, que és tan dolç. I tu,
fill de Zeus i de Maia, Argifont missatger
dels déus benaurats, benèfic, que duus la vareta d'or:
oh! sia’ns propici a l’ensems d’Hèstia divina; que a ambdós
us plauen les nostres estades terrenes, i ambdós coneixeu
els nostres treballs i sou bons companys de Pesprit del jovent.
Filla de Cronos, salut! Salut a tu, també, Hermes
de la vara d’or! Pensaré en vosaltres i en un altre cant.
Canto Gea, la mare de totes les coses, l’antiga,
fermament asseguda en sos fonaments, que nodreix
tot quant viu en la terra: allò que camina pel ferm
i allò que va per la mar o vola per l'aire. Tot viu,
o Gea!, de tu: de tu provenen als homes els fills
i els fruits tan formosos; en tu està el donar vida i el pendre-la
als homes mortals. Benaurat aquell que tu honores de ple:
ell té l’abundància de tot, sos camps són de fruit carregats,
grans ramades pasturen ses terres, i riquesa s’enclou en sa llar.
Són aquestos els qui amb justes lleis governen els pobles,
les ciutats de dones formoses: són rics i sortosos; llurs fills
se gaudeixen de les jovenils alegries; llurs filles, les veiges,
formant chors florits, damunt les blanes flors de la prada
dansen a plaer. Benaurança gran tenen, venerable,
aquells que tu honores. Salut, o mare dels déus i muller
d’Urà l’estelat! Tu dóna’m de cor, per l’himne que canto,
una dolça vida. I vull recordar-me de tu i d’altre cant.
Canta de nou, o musa Cal·líopa, filla de Zeus!,
Hèlios esplendent, que Eurifessa, ulls-de-bou, concebé
del fill de Gea i Urà l'estelat! El gran Hiperió
prengué per muller sa germana Eurifessa, i ella donava-li
formosos infants: Eos, rosada de braços; Selena,
de trenes formoses; i Hèlios, semblant als déus immortals,
el qui, infatigable corrent en son carro, il·lumina els homes
i també els etems: terribles guaiten sos ulls sota l'elm
daurat cenyit a sos polsos i entorn les galtes radiants
del rostre graciós, que brilla molt lluny; i entorn son cos bell
voleia al vent, tot encès, son ric vestit vaporós.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Detura el carro daurat i els corsers sota el jou al cap-tard,
i els mena pel cel devés l'Oceà. Doncs salut, o rei!,
i vulles donar-me de grat un viure ben dolç. Ara, havent
per tu començat, cantaré la raça dels homes mig:-déus
que juguen la veu, i llurs obres mostraren els déus als mortals.
Parleu de la bella Selena, la d'ales obertes, o Muses,
filles de Zeus el Croni, veu-dolces i de tan bon cant!
La resplendor de son cap en el cel, inunda la térra;
lluu sa corona en els aires obscurs, i ho fa lluir tot.
Escampa sos raigs a l’eixir son bell cos de banyar-se
a dins l’Oceà, revestida llavors la divina Selena
de vesta lluenta, i enjonca els cavalls resplendents i capdrels,
i els mou fortament endavant, esteses les crins, tan formoses
a l'hora del vespre, del mes en la bella meitat: sa rodona
està en plenitud, i esclaten sos raigs en el cel poderosos,
i als homes senyalen presagis molt grans. El Croni, una volta,
amb ella va unir-se d'amor en son tàlem; i, plena restant,
infantava la verge Pandea, tan bella entre els déus immortals.
Salut, sobirana Selena, la blanca de braços, benèfica,
de trenes formoses! Havent per tu començat, cantaré
als mig-déus celebrats pels aedes, de veus tan amables,
que són de les Muses servents.
Muses dels ulls d'ametlla, canteu als fills de Zeus
Tindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:
Càstor, que doma els cavalls, i Polideuces perfet.
Leda, al cim del Taigetos, tan gran, unida d’amor
al Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadors
dels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernals
somouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,
invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyells
al cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones, ja van
submergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscurs
amb ales groguenques, se mostren volant per l'èter, i vénen
i posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:
senyal de repòs pel bon mariner, que al veure'ls s'alegra,
cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàrides
muntats en ràpids corsers! Jo vull recordar’m de vosaltres
i d'un altre cant.