Pàgina:30 cançons populars catalanes (1916).djvu/20

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


per a conèixer la fe dels seus pares, noresmenys que per enrobustir la llur propia.
     La cançó, l'agermanament de la parla i la tonada, és la més bella manifestació del pensar i del sentir dels nostres avantpassats; car si la parla tradueix especialment el pensar, les idees, la tonada expressa millor els sentiments, la manera de bategar del cor. Hi ha en les cançons nostrades un perfum misteriós, un no sé què de comú amb les nostres muntanyes, amb el nostre cel, amb els nostres rius, amb nosaltres mateixos, un no sé què que sentim, però que no sabem explicar i nomenem agre de la terra.
     Les nostres cançons són monòtones, d'una monotonía placèvola, com la del salmejar, com la del parrupeig dels coloms, i que és la vera expressió dels sentiments de la nostra raça, dels sentiments grans, perdurables i intensos perquè són reconcentrats. Mn. Verdaguer ho ha sintetitzat amb aquests dos versos:

«L'amor quan és gran
té sols una nota.»