Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/104

Senyor, la nostra vida talment és una mar
on les ones de pau hi son tan espaiades
que, quan hi son, Senyor, sovint solen passar
sens haverles gustades.

Senyor, la nostra vida talment és una mar;
i aquesta mar que té hores aquïetades,
quan les tením aprop no les sabem amar
tal com deuen sê amades.

Senyor, la nostra vida talment és una mar.
Senyor, la nostra vida no sab lo que és gosar.

———————

Com comensa el meu cant a la Ciutat
———————

Totes les grans ciutats tenen un cranc
que, poc a poc, se'ls menja les entranyes;
no son ni els carrers bruts i plens de fang
ni el fum que entela el verd de les muntanyes.
Es un corc que no dona cap senyal
fins que el posterma arriba al moll dels ossos;
quan els homs han comprés quin és el mal
la carn ja cau podrida i feta a trossos.
Ciutat malalta: jo't diré el meu cant
i obriré tes artèries, tremolant,
per fer rajar la sang borda i podrida.
Ciutat malalta, condemnada a mort;
encar que tos pulmons respirin fort
el mal que dús a dins et pren la vida.