Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/144

Dic, fantasiant ma terra llunya,
mentres ensello l'animal:
«Hi tornarèm a Catalunya?»
Ell que renilla i pega un salt.
 
A cavall pujo desseguida.
Ell va a son pler, rès hi puc jo;
per deturarlo no hi val brida,
qu'es lo desig son esperó.
 
Brolla en son morro la bromera,
oberts los nasos du flayrant;
tan aviat passa carretera
com los abismes ba saltant.

Ni per menjar dexa sa via;
sols lo governo quan es fosc.
Lluny de poblat i de masía
sempre fem nit dintre del bosc.

Quan reposèm de la jornada,
prop séu l'herbey me fa de llit;
quan signa'l gall lo trenc d'aubada,
ell ja poteja de neguit.

«Au! que veurèm la patria dolça.»
Y l'afalego tot muntant.
Ell alça'l cap, les crins espolsa
i al galop corre estofurnant.

»Só a Catalunya ò bé a la vora»
dic, mentres guayto a tots cantons.
Ja mon cavall l'herba devora
i beu a pler dels reguerons

«A Barcelona anèn per veure
si a ton antic senyor trobèm.