Junts, de la patria havèm de treure
lo jou fexuc, ò morirèm.»
«Ja som davant ma Ciutat bella...
Oh mon corcer, no més un salt!»
Nos deturava un centinella
quan arribarem al portal.
Los papers falsos que portava
vaig ensenyar al capità:
ell lo portal me franquejava
tot saludant barret en mà.
De ma ciutat enamorada
lo trist aspecte fa condol:
més d'una casa hi hà ensorrada
i en los semblants s'hi pinta'l dol.
Prop de la plaça de sant Jaume,
vaig veure un home acongoxat.
—Perquè plorèu germà, digàume?
—Perquè avuy mor la llibertat,—
me va respondre fent sa via.
Para'l cavall, no podent més.
Una fumera tot ho omplía,
que no'm dexava veure rès.
— Qu'es?—sols vaig dir, que me'n recordi,
a un pobre vell, parant son curs.
— Ay! en la sala de sant Jordi
crema'l butxí los nostres furs!—
«Què'n fas !oh Deu! de ta venjança!»
dic; colpejantme testa i pit;
mentre'l caball, que a terra'm llança,
cau exalant un alarit.
Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/145
Aquesta pàgina ha estat validada.
