Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 176 —
Y en el penyal ont s'aferra,
dalt del cingle desolat,
com més li falta la terra
n'apar més enamorat.
Festa (*)
Queyen tos rulls en llangorosa onada
y jo espiava ab un esguart golut
la secreta recança en ta mirada
de la dòna de bé que no ha caygut.
De la dòna de seny sacrificada,
de la dòna que es tota rectitut
y's sent al fons del cor humiliada
pels sarcasmes cruels de la virtut.
Quín encís per mos ulls! Gràcil y honesta,
tos cabells recollires. Jo els vegí
dançar gentils auriolant ta testa.
Mercès! Des de les tofes del jardí,
com te vaig saber grat d'aquella festa
que sense dirmho vas donar per mi!
