Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/179

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no necessita ser revisada.


- 175 - II Passen anys, y encar perdura dalt del cingle el pi retort. La soca nuosa y dora, de tan vella, es tota cor. Res no hi poden de l'oratge les embranzides cruels: com més pobre es el brancatge, més fortes són les arrels. Un trist floch de verdò avara li queda, y ja no's pot dí si el fullam rebrota encara o es pura arrel tot el pi. Menant vida trista y xorca, cruixint flagel•lat pel vent, res no'l mata, res no'l corca, y en son llarch encantament les pluges d'hivern pausades y les tempestes d'estiu li van prenent despietades la poca terra ab que viu. Mes, ab la ruixada sorna que al matí ii dóna el rou, per a expandí un xich d'aroma el noble pi ja'n té prou.