Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 174 —
El pí
I
Un pí vell en l'enasprada
serra's migrava abscondit;
l'oprimía ab sa abraçada
tot un bosch atapait.
Vingueren jorns de malastre,
la montanya obrí son flanch;
del bosch no'n quedà més rastre
que el pí vell prop l'esboranch,
Verdejant el pla somreya
y, admirat de sa gerdor,
el pí vell, que a l'abím queya
sospès quedà en la buydor.
Sota l'allau que'l blincava,
d'ací d'allà rebatut,
s'aferra a la penya brava
ab suprema estremitut,
y allà al cayre de la serra
ont xisclen els vents rebels,
pensà: «Qu'es bella la terra,
y que fondes mes arrels!»
