Davant les sepultures dels
Reys Catòlichs a Granada
—————————
Escoltèu!... Mitja nit. Per les arcades
hont jauen les imatges oblidades
d'Isabel de Castella, d'En Ferran d'Aragó,
han rodolat les dotze batallades
ab gemegant ressò.
Estesos en la freda sepultura,
dormen los Reys, voltats de nit obscura.
De cop, los ulls sens nines obra En Ferran sever,
y, girantse en lo llit de pedra dura,
li parla a sa muller.
—Ma esposa, ma Isabel: sóch jo qui't crida,
com en les nits d'esplay sobre la vida,
llavors que, unint los regnes, uniren nostre còs;
que sento esglay de vèuret adormida
quan jo no tinch repòs.
Puix l'ayre brunz portantme de Castella
clam d'enemichs contra ma patria bella,
y sento com gemeguen los tristos catalans:
que l'estrella d'Espanya es sols estrella
pel front dels castellans.
————————————
En aquestes poesies hem respectat la ortografía del autor.
