Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/67

Los emigrants que tornen

———————

Lo trasatlàntich corre, pel vent empès.
Torna de l'Argentina: may que hi anés.
La nit es tenebrosa y'l mar es brau
y alça l'esquena l'aygua sota la nau.
Mes lo mariner canta:—No tinguèu por,
que anèm a Catalunya, patria del cor.—
Quan les ones s'aplanen, ja prou resar,
y surt el sol alegre sobre del mar.
Poch a poch a cuberta tothom hi acut.
Que Deu ens dó bon dia.— Company, salut.—
Són catalans que un'hora per l'or cegats,
de sa llar se n'anaren, malaguanyats!
Y, pobre com sortía tota la gen,
la torna a casa seva l' anyorament.
Y'l trasatlàntich vola cap a llevant
y homes y dònes parlen sardanejant.
—Fins te trobo més jove— diu un marit.
—L'ayre de casa nostra que ja he sentit.
—En què penses, Antonia, que't veig plorant?
—Penso en la pobre mare qu'està esperant.
—Les campanes del poble jo he ohit dormint,
pel bateig del fill nostre que va venint.
—Jo penso que s'acosta la festa gran!
—Festa major, que alegres tots hi seràn.
—Jo penso en les caceres de bon matí.
—Jo encare vull la mona del bon padri.
—Jo vull ballar a plaça.— Jo als envelats.
—Jo vull el ball de coques.— Jo'l dels casats