- 78 - Elegia tardoral Homo homini frater in pàtria I Amic de ciutat, beat el déu que et mena a la muntanya. No t'hi podia dur pas millor temps, ni cap altra hora fóra més sagrada. Al cel ja es sent el tomb de la tardor i estem al caure d'una dolça tarda Sota el portal obert al vianant l'amistat t'hi farà l'estada amable i l'olor de les fruites del canyís que ja comencen d'ésser arrugades. Ara és el temps quan abelieix el camp, que una claror d'or vell tot ho amara i les llums s'endolceixen a l'esguard i fins la mar té una blavó esblaimada. Al pla negreja el verd àvellanar i les vinyes ja hi són mig apagades i pel damunt hi sura el polsim blanc dels olivers de testa aureolada. Ara és el temps que t@rna poc a poc aquell silenci greu de les muntanyes. El cant de les plegades ja hi ha mort i els vremadors ja són en terra estranya. Ara s'hi torna ja a sentir de nou el dring llunyà de relles i d'aixades. Ara els ocells no temeran ja pus:
