Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/100

havia atlotes, y los assetjavan es tapinet; però cap en trobavan que li estigués be.
Ja estavan cansats de tantes provatures, y ja'u volían dexar anar, quant arribaren devant ca sa Mestra.
—¿Qu'entram aquí? demanaren es criats.
—No res, diu el Rey, entremhi; que sa pell ja es des llop.
Hi entran.
—¿Quantes atlotes teniu? diu el Rey.
—Una, diu sa Mestra.
Y sortí na Juanota.
—Hala, treu es peu, li digueren.
Y sa biduina el tregué; y va esser un peu tan gros, tan disforjo, tan lletx, que ja no provaren si hi cabía dins es tapí.
No hi hauria cabut maldement l'haguessen escapsat un pam.
—¿Teniu altra atlota? demana'l Rey.
—No senyor, diu sa Mestra, mestegant fesols.
El Rey va conêxer qu'aquell no era un si que no volian que fos si.
Estrengué de passos sa Mestra; y la dona no va tenir mes remey que fer sortir de devall sa pastera na Catalineta.
Quant la veren ab s'estel á n'es front, tota resplandent d'hermosura y galania, el Rey y tots es qui l'acompanyavan s'embadaliren contemplantla de cap a peus.
Li assetjaren es tapinet, y li va venir tan ben ajustat y avengut, que no era possible que l'haguessen fet per un altre peu.