Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/114

teixa veueta, però mes prima, mes dolça, mes tayant, mes aficadissa.
Tant eu va esser, que xapá's cor de la mala Reyna de mitx á mitx. Se posa feta una lleona; no hi havía qui s'hi acostás: estigué tres dies y tres nits tancada, sense menjar ni beure, flastomant com un carreter, arrabassantse es cabeys, ungletjantse sa cara; fins qu'envía á demanar una mala veya qu'era fada, y li diu:
—Sa meua fia Magraneta es viva, dins es castell de la Colometa. Si no hi vas ara tot d'una, y no la'm matas, te faré fermar á ses coves de quatre cavalls.
—¿Ahont es aquest castell? demana sa jaya.
—Cerquel, si no'l sabs, crida la reyna fora de si.
Sa mala veya agafa una grapada de pols, la tira al ayre, y per allá hont va prendre sa pols, va prendre ella.
Camina caminarás, des cap de set dies destría un castell demunt uns penyals; s'hi acosta; va esser es castell de la Colometa.
Na Magraneta estava á una finestra, escampant la vista,
Sa fada l'afina, l'escomet, li mou conversa, y acaba per dirli:
—Com éts tota solina, no deus tenir ningú que t'espluch y te fassa sa cova. Devalla, fieta meuà dolça estimada, y jo t'esplugaré y te pentinaré.
—Per amor de Deu sia, germaneta. Jo me sé enllestir tota sola.
—¡Ves si'm farías aquest despreci! ¡No'u crech