Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/115

que'l me fasses! deya aquella polissona, fent carusses y estabetxos.
Na Magraneta consentí á devallar; sense pensar mal ningún, s'agotzona devant sa mala veya; li posa es cap demunt sa falda. Ab so pentinarla y esplugarla sa condormí. Sa fada ja li ha posat á n'es dit petit de sa ma esquerra un anell de ferro, y fuig com la bala.
Na Magraneta va romandre estesa en terra, lo meteix de morta.
Així la trobaren es capitá y es dotze companys com s'axicaren de dormir.
Be la cridaren, be l'estamenetjaren. Ni va res pondre ni donà cap senyal de vida.
Tots romperen en plors, y cuydaren á ferse trossos.
A la fi, la posaren dins una caixa, la s'en dugueren dins una cova d'allá prop, y li varen encendre tretze antorxes que cremassen día y nit; y en acabarse, n'hi duyen d'altres, esperant que comensás á fer olor per enterrarla.
Y passaren dies y mes dies, y setmanes y mesos; y sempre hi havia ses tretze antorxes enceses, perque na Magraneta no se tremudava gens: era lo meteix que si estigués adormida.
Y heu de creure y pensar qu'el Rey d'aquells paratjes un día, cassant cassant, se separá des seus criats, sense ferho á posta; y, quant s'en va têmer, se troba devora aquella cova. Veu tanta llumenaria; s'hi arramba; troba ses tretze antorxes enceses entorn d'aquella fadrineta allargada dins sa caxa, sense cap senyal de vida.