Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/202

—Cerch es Castell d'irás y no tornarás. ¿No'm diriau ahont cau?
—¿Es Castell d'irás y no tornarás? May l'havia sentit anomenar, diu s'ermitanet. Y no es que no sia vey jo y que no fasse molts d'anys que som á n'aquesta ermita. Ja n'hi ha mil. La primería passava gent, però ja feya trecents anys que no havia passat ningú.
—¡Sant Cristo gloriós! ¿Que me deys?
—Lo que sents. Sobre tot, tu deus estar cansat.
—Ja deys ver.
—Ydò román, farem sa vetla plegats. Jo som el rey dels animals de la terra. Demá, sol sortint, los cridarem tots; y per ventura n'hi haurà qualcún que mos sabrá donar noves d'aquest castell que cercas.
En Bernadet va romandre; passaren la corona, soparen, feren la pretxa fins que sa son los guanyá de tot, y se'n anaren á jeure.
Lo endemá á trench d'auba s'ermita crida en Bernadet, passaren un enfilay ben llarch de parenostros, y barenaren. Sol sortint, s'ermitá surt defora, y sa posa a tocar un fabiolet, ti-tu-tí ti-tu-tí ti-tu-tí.
Comensen á comparéxer animals y mes animals. Al punt hi foren tots. Paraven mes de cent corterades; y, per molt que la vista s'estengués, no veyan mes que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinoys y caparrinoyets, y tots ben vius y uys espolsats.
S'ermitá ab tota cuanta veu pogué treure, va dir: