deu, vint, cent vegades més; y totes ses vegades que'u prová, es fabiolet torná dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Aquell pastoret un dia passava per devant ca'l rey, sona qui te sona.
El rey guaytava á sa finestra, y nota qu'es fabiolet d'aquell pastor, en es meteix temps que sonava, deya:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Alló li vengué molt denou. Crida es pastoret, y li diu:
—¿Qu'es axó? ¿Com es qu'aquest fabiol parla?
—Jo no le hi sé dir, respón s'atlot. Jo no fas més que bufar, y surt aquesta veu.
—Veam si hi buf jo, si fará lo meteix.
El rey el se du á sa boca, y comensa á sonar.
Sona qui te sona, es fabiolet se posa á dir:
—¡O mon pare, lo meu pare!
me tocau, y no'm feys mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Aqui 'l rey crida la reyna, y li diu:
—Veam, sona tu aquest fabiol.
—¿Y ara?
—Sona to dich! ¡depressa!
La reyna'l pren, y encara no varen haver
