aquesta equivocació no fou filla de la malícia, sinó del lamentable desconeixement que de tot lo de fóra casa acostumen demostrar els francesos, encara que siguin provençals. Els reunits a Avinyó van figurar-se que l nostre renaixement es fill del seu, forjant-se una historia pera llur ús particular[1], i, creient que tots els pobles, llatins i no llatins, tenen el dever de regonèixer la supremacia francesa, imbuïts en l'illusió de que aquí no tenim poetes, ni mestres, ni artistes que puguin posar-se, no ja al costat, sinó a cent llegües dels seus, van idear una organisació en que ells tinguessin la direcció i la majoria. Van treure —ells mateixos no saben d'aon— el nom de felibre, van elevar an en Mistral no sols a quefe, sinó a rei[2], i realment van pensar-se que tots els que aquí escrivien rebrien com un gran favor el poder anomenar-se felibres i ésser súbdits humils del Capouliè. Van dividir la que anomenen llengua
