ESCENA II
ENRICH, D. GERVASI y EMILIA. Enrich se 'n ha entornat á seure devant de la taula y fingeix qu' estudía. Don Gervasi entra donant el bras á Emilia y els dos portan grans manats d' herbas.
| EMI.
|
¡Hola, tú aquí ja! ¡y tot solet!
|
| ENRI.
|
Sí, noya, aquí 'm diverteixo traduhint llatí.
|
| EMI.
|
Diverteixt'hi forsa.
|
| ENRI.
|
(Alsantse y deturantla). ¿Tot solet encare?
|
| EMI.
|
No veus que jo no hi entench res ab llenguas mortas?
|
| D. GER.
|
(Colocant y escullint las plantas demunt de la taula de la esquerra).
¡Ajajá! luego classificarém aquestos exemplars. N' hi há algún de bastant raro per ser d' aquest terreno.
|
| ENRI.
|
¡Amor meu! ¡Diantre! crech que don Gervasi 'ns escolta.
|
| EMI.
|
¿Qué hi fa? ¿No diu que li agrada que la gent s' estimi?
|
| ENRI.
|
Aqueixa nit vindrás al ball.
|
| ENRI.
|
(Agafantla per la má).
¡Sí, Emilia, sí que vindrás!
|
| D. GER.
|
Molt bé, deixeble, molt bé. La má mereix tota l' atenció d' un fisiológich. Es l' agent principal de la voluntat de l' home. Pero la de la Emilia no serveix, es massa petita. Té, trevalla ab la meva que té més extensió.
|
| ENRI.
|
En efecte, vosté té las líneas més pronunciadas.
|
| EMI.
|
(Per treure á Enrich de compromís). Vamos, don Gervasi. vosté no pensa
|
