Cap al jardí, com de son rusch l'abella,
amatenta sortía del palau,
quant de son cel l'esmortuhida estrella
de congesta en congesta als peus li cau.
Sos ulls son plens de neu, d'ombra y polcina,
sa cara es de cadavre, sos cabells,
madeixa de fil d'or ¡ay! purpurina,
rosseja en rochs y mates á cabdells.
Encastárenshi á rinxos ses garlandes,
sa gonella de seda y son brial,
les perles á enfilalls, los flochs y randes
de sa gemada vesta nupcial.
Ella cáuli damunt, y ses companyes
los ploraren tres díes á tots dos,
dihentse ab safareigs, colls y montanyes:
—Ay! l'astre que se'ns pon fou ben hermós!—
A la tercera aurora ella's retorna,
son plor aixuga ab sos sedosos rulls,
no voldría plorar, mes sempre hi torna,
¿què poden fer sinó plorar sos ulls?
Fa posar aquell cos dintre la barca,
barca que es ¡ay! sepulcre de recorts!
Pàgina:Canigó (1901).djvu/108
Aquesta pàgina ha estat revisada.
