alè de dues vides que naufragan,
esvanintse plegades en lo vent.
Com un arbre ufanós que en sa florida
arranca en la cinglera un terbolí,
Gentil, desde allí dalt, va sense vida
roçolant á la plana de Cadí.
¡Mes ay de Flordeneu! desde l'albada
á sos vergers demana nous encants;
se renta com les flors ab la rosada,
cora elles enjoyantse ab diamants.
Del color se vesteix ab que Mahoma
solía veure en somnis les hurís;
ab son vestit de virolada ploma
no es tan hermós l'aucell del paradís.
Del estany se contempla en l'aygua clara,
que s'atura per ferli de mirall,
de sos ulls dolços y rihenta cara
entretenint l'imatge en son cristall.
De roses porta al front una corona
ara mateix cullides al verger,
cullides per l'amor que l'esperona,
fent florir en sa cara altre roser.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/107
Aquesta pàgina ha estat revisada.
