Quant hi troba á Gentil, tres díes feya
que ab ell pensava, de quimera foll,
y sens l'espasa que ell cenyíli'l veya,
y com esclau ab un collar al coll.
Ven al que ahí' deixá cobert de ferro,
de pedrería y flors enjoyellat;
ven fet joglar lo fill de Tallaferro,
Samçó, que alguna Dálila ha xollat.
Quant, per sa culpa, 'l moro tot ho aterra,
apar de fades encisat y ull-près,
lo veu venent á son amor llur terra,
y, com resclosa plena, no pot més.
A la primera empenta que li dona
lo cabuça y rebat per l'estimball,
ahont un ¡ay! de moribunt ressona,
umplint de pena y de tristor la vall.
L'arpa rodola ab ell de timba en timba,
ferintles ab trencada gemegor,
gemegor que s'allunya y minva, minva
d'acort encara ab aquell pit que mor.
Sospirs ò notes minvan y s'apagan,
sonant per derrer colp més tristament,
Pàgina:Canigó (1901).djvu/106
Aquesta pàgina ha estat revisada.
