deixant als sarrahins, com á l'oruga,
poble y palau y regadius vergers.
Y tot ho saquejaren, desde Prada
als horris y masíes de Castell,
deixant pobra la terra y despullada,
com una testa hermosa sens cabell.
Joyes, armes, corcers, nins y donzelles,
arreu, de tot fa presa'l sarrahí,
com trepitja y malmet flors y poncelles
un ramat de porcells dintre'l jardí.
De l'horrible, impensada revinguda
pot traure'l comte sos amats tresors,
pot traure á Guisla, sa muller volguda,
y als fills, fruyt tendre de sos vells amors.
A un relleix se'ls ne puja de la serra,
y al tenirlos á port, y entre guerrers,
los deixa per salvar sa aymada terra,
dever sagrat de nobles cavallers.
Del Canigó s'enfila á l'alta cima
per veure en sa rodalia què s'hi mou,
per veure'l Rosselló, que tant estima,
còm lo podría deslliurar del jou.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/105
Aquesta pàgina ha estat revisada.
