Pàgina:Canigó (1901).djvu/117

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Lo comte es de Cerdanya, los camins sab,
 los camins de les cabres y dels isarts;
 enfila una dressera vers Carrançá,
 com si girás les aygues per recular.
 Tot seguit l'avantatge los ha segat,
 y al crèurel ells derrera, los surt davant:
 —Entrégat,—crida al moro,—y ets perdonat.—
 Lo moro per resposta li fa enviar
 en seca pedregada còdols y darts.
 Llavors lo comte esclama molt enujat:
 —De mi no vols la vida? la mort tindrás.—
 Son destrer esperona dret al gegant,
 la llança en sa má dreta, l'escut al braç;
 se donan falconada com dues naus,
 al trángol de les ones dels guerrejants.
 Lo comte Tallaferro ho está mirant,
 com áliga ferida, desde un toçal.
 Los primers colps que's ventan no son en fals,
 á estellicons les llances creuhan l'espay.
 L'un s'arranca l'espasa, l'altre l'alfanch
 y's mossegan pe'ls ayres guspirejant,
 ab les guspires saltan gotes de sanch.
 Los pastors de Setcasas y Tragurá,
 que de lluny los escoltan, no saben pas
 si's donan colps de sabres ò colps de malls,
 si son los colps tronades, los sabres llamps.
 La cimitarra mora sembla una falç,
 feta á fer caure testes com brins de blat;
 cercant la del bon comtc, damunt li cau;
 lo partirá, si'l troba, de dalt á baix,
 l'osberch de fèrrea malla, com l'elm daurat,
 les armes y la sella, comte y cavall.