En lo cel sereníssim de la gloria
il·luminat pe'l sol de la victoria,
veu Tallaferro un núvol negrejar,
com en lo curs de la divina historia
se veu l'ombra de Judas apuntar.
No obstant, entre'l temor y l'esperança,
ab sos germans vers Canigó se llança,
desitjós d'arribar á Sant Martí;
no'l distrauhen un punt de sa frisança
la volta blava ni'l verdós camí;
los aspres cims ni les humils comelles
hont baixan á jugar les fontanelles
frisoses de tornarse rierons,
ni'ls estanys que als pastors y á les estrelles
fan de mirall ab llur claríssim fons;
la música dels astres y armonía,
á qual suau remor dorm y somía
sota l'ala del cel la terra humil,
ni la fageda hont la natura cría
aucells y flors, amor de maig y abril;
ni dels aucells les dolces canticeles,
ni dels turons les verdes tuniceles
que ab ses congestes embelleix la neu,
com lluhentes y blanques llenticueles
de festívol vestit que'ls posa Deu.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/122
Aquesta pàgina ha estat revisada.
