Pàgina:Canigó (1901).djvu/121

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Ni l'un ni l'altre,—li respon lo sabi
 abat, obrint al nom de Deu son llabi:—
 Deu es qui abaixa l'home y l'enalteix;
 qui aterra l'enemich no es pas lo glavi,
 sinó la fèrrea má que'l dirigeix.—


 Aprés als moros presoners convida
 á seguir de Jesús la lley de vida,
 oferintlos una eyna y dret d'empriu.
 Á qui es ferit li cura la ferida
 y aprés—Ets lliure, ¡oh mon germá!—li diu.


 Uns quants guerrers, á un signe de sa croça,
 rodejan de carreus l'immensa Fossa
 hont jauhen les despulles del gegant,
 aplananthi per llosa la més grossa
 pedra que troban en aquell voltant.


 No veyent á Gentil ¡ay! en l'enterro,
 —¿Hónt es mon fill?—lo comte Tallaferro
 pregunta al de Cerdanya, germá seu,
 entre'ls peons y cavallers de ferro
 mirant encara si, sortós, lo veu.


 —Gentil, lo meu nebot,—Guifre contesta,
 de vergonya acalant los ulls y testa,-
 de Canigó s'haurá quedat pe'l cim.—
 Y li fa esment de tot lo de la festa,
 li esbrina tots los fets, menos son crim.