Pàgina:Canigó (1901).djvu/125

Cora faig del Pirineu que'l llamp aterra,
lo comte Tallaferro cau a terra,
lo cadavre que estreny li gela'l pit;
son cos du vint ferides de la guerra,
mes aquesta arribá á son esperit.


De prompte se refá y, punyit per l'ira,
al seu voltant los ulls encesos gira:
—¿Quí ha mort mon fill?—cridant ab veu de tro,
vers l'hermitori Guifre se retira,
mes confós y lleal responli:—Jo!—


Com un llampech, de Tallaferro ardena
la espasa vola vers son cor lluhenta,
mes ja, robantlo á son cruel desitj,
Oliva al assessí dona una empenta,
posant la porta y á ell mateix en mitj.


Per la sageta del dolor ferida
cerva, cau á ses plantes l'homicida,
son crim esgarrifós per confessar;
per ben perduda té ¡oh dolor! sa vida,
mes, cristiá, vol l'ánima salvar.


Com una maça en lo tió que estella,
cauhen uns punys damunt la porta vella,
que ab cruixidera y gemegor respon,
al primer colp la fusta se clivella,
mes golfos y muntants de ferro son.