Pàgina:Canigó (1901).djvu/126

Y cau y's deixa anar descarregada
sa má, damunt la porta que's mitj-bada,
com sobre enclusa feixuguíssim mall,
y l'hermita ressona, com brandada
esquella als colps del tronador batall.


Damunt l'esberla que més fort gemega
ab tot son cos titánich se carrega,
blegadices rompent y forrellat.
La porta ab terratrèmol s'esllenega
y'l temple se desclou de bat á bat.


A profanar ¡sacrílech! la capella
se rebat, en l'enuig que l'escabella,
cercant, febrós, lo pit de son germá;
quant un Ego te absolvo ve á sa orella
y l'espasa de foch cau de sa má.


—Puix Deu m'ha perdonat, també perdónam,
ò bé la mort que jo he donada dónam,
—de genolls á sos peus Guifre li diu:—
xáfam ò al corch mortífer abandónam
que'm rosega lo cor de viu en viu.—


Desarmat aquell monstre de la guerra,
ab Guifre cau de genollons en terrra,
davant l'hermosa creu del Salvador,
y una abraçada aquells dos cors aferra,
nou miracle, Jesús, de vostre amor!