Pàgina:Canigó (1901).djvu/126

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Y cau y's deixa anar descarregada
 sa má, damunt la porta que's mitj-bada,
 com sobre enclusa feixuguíssim mall,
 y l'hermita ressona, com brandada
 esquella als colps del tronador batall.


 Damunt l'esberla que més fort gemega
 ab tot son cos titánich se carrega,
 blegadices rompent y forrellat.
 La porta ab terratrèmol s'esllenega
 y'l temple se desclou de bat á bat.


 A profanar ¡sacrílech! la capella
 se rebat, en l'enuig que l'escabella,
 cercant, febrós, lo pit de son germá;
 quant un Ego te absolvo ve á sa orella
 y l'espasa de foch cau de sa má.


 —Puix Deu m'ha perdonat, també perdónam,
 ò bé la mort que jo he donada dónam,
 —de genolls á sos peus Guifre li diu:—
 xáfam ò al corch mortífer abandónam
 que'm rosega lo cor de viu en viu.—


 Desarmat aquell monstre de la guerra,
 ab Guifre cau de genollons en terrra,
 davant l'hermosa creu del Salvador,
 y una abraçada aquells dos cors aferra,
 nou miracle, Jesús, de vostre amor!