Pàgina:Canigó (1901).djvu/129

 Sospira ab hòmens y arbres la campana,
 com plora'l germá mort una germana,
 per qui cantava dolçament ahí',
 al cenyirse l'espasa ceretana
 aqueix que com un tronch jau ara aquí.


 Al pregon de l'afrau lo llop udola,
 lo vent xiula entre'ls pins y torniola,
 les gales trocejant del mes de maig,
 ab son núvol més negre'l cel s'endola
 y ploran sos ulls blaus á raig, á raig.


 La Font del Comte raja gota á gota,
 apar una encantada que senglota,
 amagada de l'eura en la verdor;
 prou canta'l rossinyol, mes cada nota
 es un gemech que fa partir lo cor.


 Com qui remou los òssos d'un ossari,
 grossos penyals per còdols fent rodarhi,
 fuig pla avall la riera de Cadí.
 Lo cel no sembla'l cel, sembla un sudari,
 si la terra un cadavre gegantí.


 De llarch a llarch l'estenen en la fossa;
 mes abans d'enterrar sa testa rossa
 que besades de goja han arrosat,
 l'abat-bisbe mostrántloslo ab la croça:
 —Tot,—exclama,—en lo món es vanitat;