Pàgina:Canigó (1901).djvu/128

 Derrera la creu alta bizantina
 lo dol, per entre'ls arbres s'encamina;
 sobre un bayart de llances ell va estès,
 eix brot florit de gerda tarongina
 per trepitjada bestial malmès.


 Lo cadavre segueix l'abat Oliva,
 cap de dol de la trista comitiva,
 vestit ab negra capa pluvial;
 son desconhort, que cada punt s'aviva,
 trenca sovint lo cántich funeral.


 Son monjos vells y cavallers de ferro
 lo fúnebre seguici del enterro;
 vera la Font del Comte, fil á fil
 tots ploran, mes ningú com Tallaferro,
 que l'últim bes ací dona á Gentil.


 Eurons y lladoners també sospiran
 mort y esbrancat quant á sos peus oviran
 lo més gallart llorer del lloredar,
 quant veuhen sos ulls blaus que ja no miran
 y, tant que reyan, ara fan plorar;


 quant veuhen sech, sense color ni vida,
 aquell cos que's gronxava, com florida
 palmera al bes suau del ventijol,
 de Besalú la bella flor marcida
 quant s'obría tot just als raigs del sol.