Pàgina:Canigó (1901).djvu/128

Derrera la creu alta bizantina
lo dol, per entre'ls arbres s'encamina;
sobre un bayart de llances ell va estès,
eix brot florit de gerda tarongina
per trepitjada bestial malmès.


Lo cadavre segueix l'abat Oliva,
cap de dol de la trista comitiva,
vestit ab negra capa pluvial;
son desconhort, que cada punt s'aviva,
trenca sovint lo cántich funeral.


Son monjos vells y cavallers de ferro
lo fúnebre seguici del enterro;
vera la Font del Comte, fil á fil
tots ploran, mes ningú com Tallaferro,
que l'últim bes ací dona á Gentil.


Eurons y lladoners també sospiran
mort y esbrancat quant á sos peus oviran
lo més gallart llorer del lloredar,
quant veuhen sos ulls blaus que ja no miran
y, tant que reyan, ara fan plorar;


quant veuhen sech, sense color ni vida,
aquell cos que's gronxava, com florida
palmera al bes suau del ventijol,
de Besalú la bella flor marcida
quant s'obría tot just als raigs del sol.