GUISLA
Camí de Cornellá, lo comte Guifre
va á pendre comiat de la comtesa;
qué'ls en troba de tristos aquells márgens
hont al sol del amor ahir tot reya!
Los arbres que s'inclinan remorosos,
com si parlassen de son crim li sembla,
y'ls joyosos aucells que hi saltironan,
li apar que esquerps eviten sa presencia,
un al altre contantse l'homicidi,
mal de contar ab ses arpades llengues.
Lo virolat verdum ja no hi refila,
lo rossinyol no hi canta, que gemega,
arpa d'hont, l'alegría escorreguda,
tan sols la corda del neguit hi resta.
Lo vent que sòpit en lo bosch dormía
se remou tot plegat com una fera,
s'ouhen lladruchs sinistres dins lo córrech,
y damunt dels teulats cants de xaveca,
y de núvol en núvol per los ayres
rodar lo tro, preludi de tempesta.
Pàgina:Canigó (1901).djvu/142
Aquesta pàgina ha estat revisada.
