Pàgina:Canigó (1901).djvu/143

 Quant de sos avis al palau s'acosta,
 veu sa Guisla gentil á la finestra,
 entre'ls dos gerros de clavells que á riure
 surten quiscun en sa clavellinera¹;
 endolada la veu com una viuda
 y avergonyit abaixa'ls ulls á terra.
 Cada grahó que de l'escala puja
 lo rega ab una llágrima cohenta;
 al cap d'amunt de tots ella es que hi plora,
 com un desmay doblant sa hermosa testa.
 Les paraules que's diuhen son paraules
 de punyidora y funeral tristesa:
 —Adeu,—diu ell,—esposa de ma vida;
 al arrancarme del teu cor, se trenca
 mon cor enmalaltit, com una branca
 que de son tronch un braç cruel esqueixa.
 —No te'n deixaré anar,—respon sa esposa,—
 no te'n deixaré anar, ta vida es meva.
 ¿Davant l'altar lo jorn del desposori
 estimació sens fi no m'has promesa?
 —T'estimaré com sempre te he estimada,
 mes ¡ay de mi! será desde una celda
 d'un monestir que sobre l'oratori
 de Sant Martí de Canigó s'aixeca.
 Allí morir devía en una forca,
 menjat per corps en mitj de cel y terra;
 á Deu, que'm torna compassiu la vida,
 bé li puch oferir lo que me'n resta!—
 Respondre vol sa desolada esposa,
 mes está de neguit sa ánima plena,
 sos ulls sols tenen llágrimes amargues,
 muda sols troba algun sospir sa llengua.