Pàgina:Canigó (1901).djvu/144

 Ell en son front lo derrer bes estampa,
 la estreny entre sos braços y la deixa,
 de llágrimes humits los ulls giranthi,
 com l'infantó arrancat de la mamella.
 Llavors escala avall un plor ressona
 y un xisclet en la sala li contesta;
 ploran ab ell los cavallers y patges,
 les dames del palau ploran ab ella,
 que veu entrar per hont surt ara Guifre
 l'espectre glaçador de la viudesa,
 ab son cabell estés sobre la cara
 y arrossegant la mantellina negra,
 cayguts sos braços d'ufanós magnoli
 que en sa florida esbrosta la tempesta,
 y sos ulls d'aranyó y son front de lliri
 ennuvolats ab boyres de tristesa.
 Quant se revé son cor y de ses llágrimes
 cau amansida la maror primera,
 al monestir que la enviudá tan jove
 vol portar, virtuosa, alguna pedra.
 Surt á l'eixida del palau que hi dona
 y ab agulla d'argent y fil de seda
 vol brodar una cándida estovalla²
 de la més fina y preciosa tela.
 Les Barres Catalanes hi dibuixa,
 sembrant sos entremitjs d'alguna estrella,
 com si del cel los somnis li vinguessen
 entrellaçats ab somnis de sa terra;
 sota l'escut posa sa bella firma
 y damunt sa corona de comtesa.
 A cada punt que dona sa áurea agulla
 al cenobi naixent los ulls aixeca,