Pàgina:Canigó (1901).djvu/146

 Voldría anar á vèurela: tal volta
 tindría per mes penes medecina.—
 Del portxe al hort, del hort á la boscuria
 passeja'l feix de sos dolors sens mida.
 Totes les flors cap-baixes ven com ella,
 que n'era no fa gayre la regina,
 y li fan aquells arbres més angoixa
 hont sent més refilets y cantadiça.
 Per enjoyarlo ab rahims d'or y perles,
 al arch del portxe la sarment s'enrinxa,
 l'aritjol filador al olm s'enarbra,
 braços d'esposa que al espòs se lligan,
 y entre ses branques lo colom dels boscos
 parrupejant á sa coloma crida,
 que aplega per son niu algun bri d'herba,
 per sa casa de broça enorme biga.
 Lo rieró festeja la ninfea,
 somriu al astre d'or la margarida
 mostrant sobre son pit sa rossa imatge,
 sagell diví de son bell cor d'aymía;
 mes ella may ha vist lo cel tan núvol,
 jamay la terra li semblá tan trista;
 ¡oh terra de Conflent! per ta mestressa
 còm t'has tornada avuy tan anyorívola!


 Com viatger que assedegat escolta
 lo murmuri de l'aygua cristallina,
 se n'entra bosch endins, vers la donzella
 que entre ovelles y anyells canta y refila,
 tot fent rajar lo fil de la filosa,
 asseguda á la soca d'una alzina.