Per regalarse bé ab sa cantarella
camina suaument quant hi arriba,
tan suaument que no doblega'l trèbol,
ni fa coll-torce l'herba que trepitja.
Ja la sent més aprop, ja allí á la vora,
sols la'n separa una frescal verdiça,
ja decantant los sálichs y vidalves
entre vergelles de roser la mira,
com una rosa de pastor que esclata
lluny del verger, al sol y á la celistia.
Es son brial de rústega burata
com son caputxo de color d'oliva,
caminadora y blanca sa espardenya
es del cánem més fi, com lo que fila.
La cançó que ella entona es d'esperança
de veure l'aymador per qui sospira,
aná ab los moros á lluytar y prompte
deurá arribar, puix sa bandera arriba.
De la tendra cançó á cada posada
llança un sospir la concirosa Guisla,
assaborint ses notes d'una á una,
per son cor trist rosada d'alegría.
La angèlica pastora se'n adona
y, estranyada de vèurela y ohirla:
—¿Què té?—diu condolguda á ses donzelles.—
¿S'haurá plantada al peu alguna espina?
—Me l'he plantada al cor,—diu la comtesa;—
tu cantas dolçament y jo estich trista,
jo que so la comtesa de Cerdanya,
d'aqueix bocí de Pirineus pubilla.
¿Haurías tu trobada en eixos boscos
pe'ls afligits la font de l'alegría?
Pàgina:Canigó (1901).djvu/147
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.