Pàgina:Canigó (1901).djvu/147

 Per regalarse bé ab sa cantarella
 camina suaument quant hi arriba,
 tan suaument que no doblega'l trèbol,
 ni fa coll-torce l'herba que trepitja.
 Ja la sent més aprop, ja allí á la vora,
 sols la'n separa una frescal verdiça,
 ja decantant los sálichs y vidalves
 entre vergelles de roser la mira,
 com una rosa de pastor que esclata
 lluny del verger, al sol y á la celistia.
 Es son brial de rústega burata
 com son caputxo de color d'oliva,
 caminadora y blanca sa espardenya
 es del cánem més fi, com lo que fila.
 La cançó que ella entona es d'esperança
 de veure l'aymador per qui sospira,
 aná ab los moros á lluytar y prompte
 deurá arribar, puix sa bandera arriba.
 De la tendra cançó á cada posada
 llança un sospir la concirosa Guisla,
 assaborint ses notes d'una á una,
 per son cor trist rosada d'alegría.
 La angèlica pastora se'n adona
 y, estranyada de vèurela y ohirla:
 —¿Què té?—diu condolguda á ses donzelles.—
 ¿S'haurá plantada al peu alguna espina?
 —Me l'he plantada al cor,—diu la comtesa;—
 tu cantas dolçament y jo estich trista,
 jo que so la comtesa de Cerdanya,
 d'aqueix bocí de Pirineus pubilla.
 ¿Haurías tu trobada en eixos boscos
 pe'ls afligits la font de l'alegría?