Pàgina:Canigó (1901).djvu/164

 l'únich germá que en aquest món tenía,
 plorosa estrella d'aquell cel rihent.


 —Deu l'envía,—diu Guifre;—ab Tallaferro
 vaig á sortir del terrenal desterro.
 ¡Si com ell ne sortís ab lo cor net!
 aquesta nit, de mon sepulcre á vora,
 ha dat tres colps la maga avisadora
 de nostre patriarca Sant Benet⁴.


 Celda, claustres, adeu, cel de la terra,
 port de la pau en esta mar de guerra;
 adeu, germans que aymava ab tot lo cor,
 com jo us hi tinch, teniume en la memoria,
 jo me'n vaig a esperarvos á la Gloria,
 vora la font del eternal amor.


 Ara que á mi la avara mort m'espera
 una mercé us demano, es la derrera:
 plantau la Creu del Canigó al bell cim,
 que á Deu alçats los amorosos braços,
 hi endrece les mirades y los passos
 y esborre en la montanya lo meu crim.


 —Tots hi anirèm los monjos d'eixa terra,
 —Oliva li respon,—y al front la serra
 durá com temple'l signe de la Creu;
 y ab los salms desniantne les canturies,
 los Angels hi vindrán á voladuries
 eix colomar de fades á fer seu.—