Pàgina:Canigó (1901).djvu/167

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 chor de fades dalt


 Per los núvols lo tro y per les montanyes
 va rodolant com carro que s'estimba,
 aprop d'ací ressonan veus estranyes,
 mentres la nostra minva.
 ¿A profanar nostre palau quí puja?
 ¿Caldrá per ells que fuja,
 bresques y ruschs deixantlos, nostre aixam?
 Cau damunt seu, tempesta que rodolas,
 ¡oh núvol que braholas!
 desenvayna lo glavi de ton llamp.


 chor de monjos

 Com un volcá que esclata, la tempesta
 del Canigó la cima ha somoguda,
 s'adreça sollevada la congesta,
 del torb per l'ala bategant rompuda,
 que brunz com una roda
 de corcers esverats per la batuda.
 Esbrosta'l bosch com vinya en temps de poda,
 grossos penyals de llur sient desbanca,
 remou, capgira, arranca,
 ab terratrèmol, fetes niu de furies,
 preguntan les boscuries
 si, ab sos cimals de neu y arrels de marbre,