Pàgina:Canigó (1901).djvu/167

chor de fades dalt


Per los núvols lo tro y per les montanyes
va rodolant com carro que s'estimba,
aprop d'ací ressonan veus estranyes,
mentres la nostra minva.
¿A profanar nostre palau quí puja?
¿Caldrá per ells que fuja,
bresques y ruschs deixantlos, nostre aixam?
Cau damunt seu, tempesta que rodolas,
¡oh núvol que braholas!
desenvayna lo glavi de ton llamp.


chor de monjos

Com un volcá que esclata, la tempesta
del Canigó la cima ha somoguda,
s'adreça sollevada la congesta,
del torb per l'ala bategant rompuda,
que brunz com una roda
de corcers esverats per la batuda.
Esbrosta'l bosch com vinya en temps de poda,
grossos penyals de llur sient desbanca,
remou, capgira, arranca,
ab terratrèmol, fetes niu de furies,
preguntan les boscuries
si, ab sos cimals de neu y arrels de marbre,