Pàgina:Canigó (1901).djvu/168

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 com un esqueix del arbre,
 del Pirineu lo Canigó s'esbranca.
 Peró la Creu nos guía,
 de nostra companyía
 ni de nostres cabells no'n caurá un;
 ni mòures pot la fulla
 sense que Deu ho vulla.
 En nom de Deu, amunt.


 chor de gojes

 Avall los hermitans y cenobites,
 com est palau no'n daura un altre'l sol;
 si volen ferne monestirs y hermites
 per darshi ab ángels cites,
 per son platxeri Flordeneu se'l vol.
 Mes ¡ay! com fortalesa
 que escala per set bandes l'enemich,
 nostra montanya es presa
 al sò d'himnes monástichs y canturies
 de cent campaneríes al repich.
 Anèm, anèm! nostre palau s'aterra,
 trencades ses columnes de cristall,
 y ¡ay! com la neu que coroná eixa serra,
 nostra gloria que's fon va riu avall!