Pàgina:Canigó (1901).djvu/19

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Per l'arrelam del Canigó se'n puja
 lo corcer ardorós ab peus de dayna,
 de ses arrels cap a son tronch amplíssim,
 que té fontanes y torrents per saba.
 Quant troba un cingle altívol, lo voreja;
 quant troba un córrech famolench, lo salta:
 quant en son vol un lladoner l'atura,
 en dos lo mitj-parteix d'un colp d'espasa.
 Més lo bosch s'espesseix, lo roure's lliga
 als pins que llurs pirámides aixamplan,
 y entre ells s'alça l'abet, com l'arbre mestre
 entremitj del trinquet y la messana.
 De tant en tant del cim de l'aspra serra
 se veu fins al pregon una escombrada,
 com de l'alzina en la negrosa escorça
 se veu del llamp corsecador la ratlla.
 La neu la obrí en hivern; quant s'arrombolla
 pe'l torb de les altures apilada,
 un borralló de gebre, que fa moure
 la grua tot volant ab un colp d'ala,
 s'aumenta rodolant de cingle en cingle,
 com sometent al toch de la campana,
 y'l borralló de neu ja es ona immensa
 que empeny y colca més superba onada;
 los pins arreu arreu, los fáigs y roures,
 com los guerrers en orde de batalla,
 de cent en cent rodolan al abisme
 ab nius y salvatgines que breçavan,
 ab los ramats que troban en la vía
 pastors y pastorims, conreus y cases;
 y'ls llenyatayres que de lluny ho veuhen,
 creuhen que al pla s'ajoca la montanya.