Pàgina:Canigó (1901).djvu/18

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 ¿còm deixará'l patró la nau que mena,
 lo lleó del desert sa cadellada?
 Torna mirar los llensos que blanquejan,
 com al cim de un brandó trèmola flama.
 ¿Quí sab si'ls ha de veure un altre día?
 pensa; ¿quí sab si es dó d'alguna fada,
 que si agrahit y ara mateix no accepta,
 com l'or á má més diligenta vaja?
 ¡Pobre Gentil! dintre son cor de jove
 lluytan de mort l'estimació y la patria,
 y quant l'amor tirá dins un cor tendre
 lluyta, no es sempre lo dever qui guanya.
 Al caure ja en lo llaç de flors que'l tempta:
 —¿Trigaré á serhi?—febrosench demana.
 —Galopant,—li respon,—á tota brida,
 podeu tornar ací primer que l'alba.-
 Diu, y en lo temps que emplea una coloma
 als colomins en peixer la becada,
 se'l veu volar entre garrichs y arbossos,
 voladora sageta que's despara.
 Del castell d'Arriá baixa á la riba,
 atravessa la Tet d'una gambada
 y com esbarts de blanchs tudons que volan
 veu de Sirach y Taurinyá les cases.
 Á esquerra deixa'l Roch Payler, que lligan
 les bruixes ab un pont d'un fil d'aranya,
 los dissaptes al vespre, perque pugan
 passar del riu Llitera a l'altra banda;
 les que van al sabbat ab traydoría,
 en mitj del pont relliscan y s'esbarran.