Pàgina:Canigó (1901).djvu/17

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 en sa pleta l'anyell y entre les fulles
 los aucells ab lo cap dessota l'ala,
 en coixí de celistia les estrelles,
 les congestes de neu en la montanya
 de Canigó, com lo somrís puríssim
 del formidable rey de l'encontrada,
 á qui'l Pirene fa de trono esplèndit,
 y l'hemisferi de florida tiara.
 Sembla la serra un gegantí magnoli
 quant s'esbadellan ses poncelles blanques:
 veyentles lo donzell tan argentines,
 sos ulls ardents de fit á fit hi clava;
 son escuder atlètich se'n adona,
 del Canigó nascut en una aubaga:
 —Lo que mirau,—li diu,— no son congestes,
 son los mantells d'armini de les fades1
 que dançan á la llum de la celistia
 dels estanys de Cadí vora les aygues;
 si¡l més bonich y perlejat tinguesseu,
 vos valdría, Gentil, més que l'espasa,
 més que dels llibres tots la sabiesa,
 més que l'or y l'argent dintre de l'arca;
 si us plagués navegar, veles tindríau;
 si volguesseu volar, tindríau ales.
 Mes es castell ahont qui hi va no'n torna;
 sols un de cent que hi pujan ne devalla.-
 Ell no ha oblidat á sa Griselda, estrella
 que'l matí de sa vida il·luminava.
 ¿Quí sab si eix talisman la lligaría
 ab qui, implacable, de son cel l'arranca?
 Mes ¿còm, en la vigilia de la lluyta,
 còm deixará l'exèrcit que comanda?